La millor col·lecció de música en català del món

Què tenen a veure la lletra manuscrita per Raimon de la cançó Al vent, un recordatori de la comunió de Lluís Llach del 19 de maig de 1955, un LP pirata d’un concert de Joan Manuel Serrat i un pòster d’Antoni Tàpies per a un concert del Congrés de Cultura Catalana que s’havia de fer al Camp Nou el juliol del 1976 i que al final es va suspendre? Doncs que formen part d’una col·lecció única i d’un valor documental incalculable, centrada en la cançó catalana en general i en el moviment de la Nova Cançó en particular.

Dins un local llogat, no gaire gran i prou endreçat del barri de Gràcia de Barcelona, darrere d’una porta anodina que podria ser d’un magatzem qualsevol, s’hi apleguen més de 6.000 CD, 3.000 LP, 4.000 EP, senzills i cassets, 20.000 fotografies, 250.000 articles de premsa i incomptables pòsters, partitures, postals, entrades de concerts, DVD, llibres i objectes de tota mena. Qui s’ha dedicat a acumular-los durant més de mitja vida és Fermí Puig, que és alhora col·leccionista, documentalista i conservador, amb tocs d’investigador, detectiu i fins i tot de gos rastrejador.

Com a propietari d’aquest tresor, no és gens estrany que sovint li demanin de col·laborar en exposicions com les que s’han fet aquests darrers anys dedicades a Serrat i Núria Feliu a Barcelona i Llach a Verges, i escriure articles a revistes musicals o capítols de llibres com Núria Feliu supervedet o el completíssim Els Setze Jutges, crònica tendra i irònica d’un país, del qual va ser impulsor i coautor. A més, com que l’arxiu no el té tan sols en caixes i prestatgeries, sinó també dins el cap, tampoc no és estrany que tot d’una li truqui Maria del Mar Bonet per preguntar-li el nom de l’estudiant mort que és protagonista de la cançó Què volen aquesta gent? La resposta: Rafael Guijarro Moreno.

Un altre dels projectes que ha impulsat darrerament Fermí Puig és la celebració dels cinquanta anys del disc Gener 1976 de Lluís Llach, amb dos concerts al Palau de la Música que van exhaurir les entrades –i que van inaugurar el darrer Barnasants–, una celebrada ronda de concerts posteriors pels Països Catalans, un disc en preparació i un documentari dirigit per Jordi Rovira i Plàcid Garcia-Planas que també s’estrenarà properament. Lligat amb aquest projecte, hi ha també l’exposició sobre els anomenats “concerts de la transició”, els recitals que van fer Raimon, Llach i Quico Pi de la Serra al Palau dels Esports de Barcelona coincidint amb la mort de Franco.

En l’acte d’inauguració d’aquesta exposició, dijous al Museu d’Història de Catalunya, Fermí Puig es va emocionar mentre llegia el seu discurs. Era a pocs metres del barri de la Barceloneta que el va veure créixer i segurament recordava aquell noi de catorze anys que els caps de setmana ajudava el pare a la Bodega Fermín i passava l’estona fent sonar dos cassets que li havia passat un amic del barri: Mort de gana, de la Trinca, i A l’Olympia, de Lluís Llach. Se’ls sabia de memòria. I va ser una cosina seguidora de Llach qui, el maig del 1975, quan ell tenia quinze anys, el va portar per primera vegada al Palau de la Música a sentir el cantant de Verges. Un concert que li va canviar la vida. No s’hauria imaginat mai que cinquanta anys més tard ell mateix pujaria a l’escenari per cantar L’estaca al costat de Llach!

A disset anys, Fermí Puig va entrar a treballar a la Caixa, a l’oficina de la Via Laietana que hi ha justament a la vora del Palau de la Música. Els diners que guanyava al matí se’ls gastava a la tarda quan sortia a comprar discs a les botigues que hi havia als carrers Tallers i Riera Baixa. L’època prèvia i posterior a la mort de Franco va ser molt intensa en tots els sentits. Puig sovintejava l’associació de veïns de la Barceloneta i en recorda l’ambient polititzat, les festes i el xampany que va córrer en morir el dictador. Musicalment, diu que a Barcelona hi passava de tot, en comparació amb el desert que va ser Madrid fins que no es van inventar allò de la movida.

Puig recorda els primers discs que va comprar: L’àngel de la dansa de l’Elèctrica Dharma, Qualsevol nit pot sortir el sol de Jaume Sisa; Viatge a Ítaca de Lluís Llach; i el directe de Raimon al Campus de Bellaterra. A sobre d’aquests quatre discs hi ha construït una col·lecció que no té ningú més al món. Hi és tot? Gairebé. Puig explica orgullós que no creu que li puguin faltar més de quatre o cinc vinils del període 1958-2009, que és el que ha aprofundit més. Un d’aquests és un disc d’un grup de l’Alguer anomenat I Catalani. El 2009, entre un problema de salut que va tenir i el fet que cada vegada s’editaven més discs i costava molt de seguir-los la pista, va afluixar el ritme. Continua comprant coses, com ara els discs dels Pets o dels grups més coneguts, però ja no és exhaustiu.

A Fermí Puig li interessa la música en català. Tota. Corals, lírica, havaneres, cançons infantils, nadales, punk, rock, jazz, música laietana… D’arreu dels Països Catalans, és clar. Incloent-hi aquells cantants que habitualment no canten en català: Joan Baez, Joaquín Sabina, Luis Eduardo Aute, Silvio Rodríguez, Luz Casal, Jimmy Fontana i Luigi Tenco, per esmentar-ne alguns. Per extensió, també col·lecciona cantants catalans quan interpreten cançons en idiomes forans. En tots els formats de vinil i en casset primer, i en CD després. Xesco Boix, per exemple, té treballs que només van sortir en casset.

A principi de la dècada dels vuitanta, quan va anar a la primera fira del disc de col·leccionista que es va fer a l’Hotel Oriente de Barcelona, es va sorprendre de trobar-hi un paradista que tenia senzills de Lluís Llach amb cançons que ell no coneixia. Els va comprar tots i després va anar a veure el venedor a la botiga que tenia al carrer de la Riera Baixa, amb un magatzem on hi havia part de l’arxiu de la discogràfica Edigsa. Festa grossa. Hi havia molts discs dels Setze Jutges i, com que tenia diners, els va comprar. Així es va anar engrandint la bola de neu. Després, quan ja va tenir tot allò que s’editava aquí, va començar a cercar discs que sortien a l’Amèrica Llatina, o a Portugal, o en més països europeus. El primer disc de Serrat cantat en portuguès, per exemple, que costa molt de trobar, el va aconseguir gràcies a un venedor portuguès.

Amb l’aparició del diari Avui l’any 1976, Puig va començar a retallar diaris i a guardar les publicacions en què es parlava de la Nova Cançó. Se’n parlava força, en aquella època. Després va anar enrere i va cercar notícies sobre els Setze Jutges. La controvèrsia sobre la no-participació de Serrat en el Festival d’Eurovisió del 1968 perquè volia cantar una part del La, la, la en català, per exemple, va fer córrer rius de tinta. Només de Llach i Serrat, que Puig no amaga que són els seus preferits, en té unes quantes caixes plenes, a banda els arxivadors classificats per anys. I qui desa retalls de premsa és lògic que també vulgui entrades de concerts, programes de mà, pòsters, fotografies, vídeos…

Els bons col·leccionistes tenen un avantatge, i és que arriba un moment que són coneguts i la gent els avisa quan intueixen que hi ha alguna cosa que els pot interessar. Ignasi Solé Sugranyes li va trucar un dia per dir-li que tenia un centenar de pòsters de la Nova Cançó, per exemple. Això són ocasions que es presenten una vegada a la vida i no va dubtar a comprar-los. Quan Núria Feliu es va morir i la família en va haver de buidar el pis, va ser ell qui es va quedar gran part del material professional que la cantant havia acumulat, que era molt, perquè, com reconeixia el president Jordi Pujol, l’única persona que havia trepitjat més el país que ell era la cantant de Sants. També Núria Batalla, que durant molts anys va fer de mànager de Lluís Llach amb Joan Molas, li ha confiat en vida part del seu arxiu personal.

Fermí Puig té autèntic terror que el llegat d’algun cantant pugui acabar a les escombraries o abandonat. Per això durant molts anys anava regularment als Encants, a veure què hi trobava. Ara ja no hi va i es limita a fer cerques a les pàgines d’internet de col·leccionisme o en alguns arxius públics. D’aquesta manera ha fet autèntiques troballes, com ara una carta que la mare de Lluís Llach adreça a Rodolfo Martín Villa, governador civil de Barcelona, a qui recrimina les traves que posen al seu fill per cantar, i la resposta de l’ínclit franquista, que li diu que no posa en dubte la vàlua artística del seu fill, però que hi ha coses que no es poden dir ni cantar.

De tota manera, tampoc no ho compra tot. Estic sonat, però no sóc boig, diu. És capaç de gastar molts diners en unes portades de disc originals o repintades de l’Equipo Crónica, un grup de pintors valencians que va dissenyar unes quantes portades per a Raimon, però en canvi pot deixar de comprar un cartell si considera que té un preu excessiu. Ara, recorda haver anat a una fira del disc de les que organitzava Jordi Tardà al Born amb 40.000 pessetes a la butxaca, que eren molts diners, i tornar a casa amb una desena de discs fantàstics però la cartera ben buida. Al llarg dels anys hi ha esmerçat molts diners, però, com diu ell mateix, no tenia més vicis i aquest el feia –i encara el fa– molt feliç.

Quant al futur d’aquest arxiu-col·lecció, Fermí Puig creu que tan sols hi ha quatre centres o cinc que el puguin acollir amb unes mínimes garanties de seguretat i manteniment: l’Arxiu Nacional de Catalunya, la Casa de l’Ardiaca, la Biblioteca de Catalunya, el Pavelló de la República i la Biblioteca de la UAB. Si hagués de triar, potser es decantaria per l’Arxiu Nacional. Encara seria millor que alguna institució del país s’adonés del valor cultural d’aquesta col·lecció i decidís de bastir un projecte fet a mida, però aquí ja és més escèptic. Allò que més s’hi acosta és l’Ateneu de la Cançó que fa anys que defensa Pere Camps, ex-director del Barnasants, però tampoc no té segur que hi acabés d’encaixar.