Katixa Agirre: “La guerra civil no va ser entre germans, sinó entre una elit que volia mantenir els privilegis i el poble”

Quatre dones, una xarxa clandestina i una història d’espionatge que durant dècades va quedar en un segon pla. Katixa Agirre (Vitòria, 1981) recupera a Servei interior (la Segona Perifèria) la trajectòria de Bittori Etxeberria, Itziar Mujika, Delia Lauroba i Tere Verdes, quatre dones que, en plena guerra civil, van començar ajudant presos i van acabar formant part d’una xarxa d’informació que va arribar molt més lluny d’allò que elles mateixes podien imaginar. La història va arribar a París, a les portes de la Gestapo, i va deixar rere seu detencions i dinou condemnes a mort.

Agirre va descobrir aquesta història fa set anys o vuit, arran d’una exposició, i va quedar captivada per quatre elements: dones, espies, nazis i París. Després d’anys de documentació, ha convertit aquella història real en una novel·la que també reflexiona sobre la manera com reconstruïm el passat.

—Com vau arribar a la història de Bittori Etxeberria, Itziar Mujika, Delia Lauroba i Tere Verdes i en quin moment vau comprendre que es podia convertir en una novel·la?
—No en sabia absolutament res fins fa set anys o vuit, quan se’n va organitzar una exposició. Ni tan sols hi vaig poder anar, però vaig llegir tot allò que en va sortir a la premsa. Era una exposició itinerant en què s’explicava la història d’aquestes dones i com la xarxa d’espionatge de la qual formaven part va caure quan els nazis van entrar a París. Només amb aquests quatre elements –dones, espies, nazis i París– vaig pensar que era una història fascinant.

—Us heu trobat que d’algunes dones hi havia més documentació que no pas d’unes altres?
—Totes quatre històries s’han anat explicant en paral·lel. A més, passaven molt de temps juntes, sobretot durant els anys en què transcorre l’argument. Per tant, si fa no fa, se saben les mateixes coses de totes quatre. Passa que una d’elles, Tere Verdes, es va morir molt abans que no les altres, en ple franquisme, i no en va poder parlar mai. En canvi, les altres sí que van arribar fins a la transició i ens van poder deixar el seu testimoni.

—Fins i tot n’hi ha les veus enregistrades. Com us ha ajudat, a l’hora de construir literàriament els personatges, no sols posar-los cara, sinó també veu?
—La veu de la Tere no hi és perquè, tal com he dit, es va morir molt abans, però la de les altres tres sí que les tenim. Sabia que aquests enregistraments existien, perquè hi ha un documentari en què se n’utilitzen alguns fragments. Tenia la necessitat d’escoltar-les. Quan ja tenia molt avançada la feina de documentació, em vaig adonar que si no les escoltava no podria escriure la novel·la. Vaig contactar amb el periodista que les va entrevistar als anys setanta perquè em deixés les gravacions. Les vaig escoltar obsessivament. Me les posava mentre netejava, mentre cuinava…, com si fossin un pòdcast! Em volia amarar de la seva veu i de la manera de parlar que tenien per després poder-me imaginar com devien ser, posar un cos rere aquelles veus.

—Eren quatre dones que formaven part de la Xarxa Álava. Què era, aquesta xarxa?
—Era una xarxa que va començar essent de solidaritat, per a ajudar els presos que, una vegada acabada la guerra, van ser empresonats a la presó d’El Dueso, a Santoña (Cantàbria). Primer, de manera independent, algunes dones van provar d’entrar a les presons per a portar-los menjar, medicaments, etc. Però, amb el temps, van començar a introduir-hi documents i també a treure’n. Paral·lelament, a la vall del Baztan hi havia un altre grup organitzat entorn de Bittori Etxeberria, que s’ocupava de passar persones i informació clandestinament per la muntanya. D’aquesta manera, aquests dos grups es van acabar aplegant gairebé “espontàniament”. Era una xarxa que funcionava molt bé i que va poder passar tota mena de coses. Van superar totes les expectatives del govern basc.

—Exacte: comença amb gests gairebé quotidians i s’acaba convertint en una xarxa d’espionatge molt notable. És com si elles mateixes no fossin conscients d’allò que feien, com a mínim al principi.
—Suposo que al principi no, que no n’eren conscients. Però, una vegada la cosa comença a créixer i es comencen a captar actius i a enviar informació de l’Espanya de Franco als aliats amb vista a la Segona Guerra Mundial, llavors crec que sí, que en van ser conscients. Si més no, eren conscients del perill, perquè prenien moltíssimes precaucions i sabien que se la jugaven. I, així i tot, estaven disposades a sacrificar-se. És evident que elles mateixes no s’anomenaven espies, però sí que eren conscients que feien coses importants i perilloses.

—Opteu per anomenar la xarxa Servei Interior més que no pas Xarxa Álava, tal com és coneguda popularment. Per què?
—Perquè Álava és el nom que si li posa després, una volta la xarxa cau i Luis Álava, un dels caps, és afusellat. Van posar aquest nom a la xarxa per fer-li una mena d’homenatge. Però, en aquell moment, el govern basc l’anomenava “Servei Interior”, i és així com apareix en un document clau en la història… Però no vull entrar en detalls per a no fer espòilers. A més, aquest nom em sembla més suggerent, perquè “Servei Interior” remet a moltes coses; en canvi, Xarxa Álava és molt concret. La paraula servei també s’entén com una cosa femenina, no? El servei d’una casa, el servei domèstic… M’agradava aquesta doble accepció de la paraula.

—Una de les coses que tenen en comú les quatre protagonistes és que són solteres i no tenen fills. Era una condició per a entrar al Servei Interior?
—Exacte, no és casualitat que totes quatre fossin solteres i que no tinguessin fills –de fet, una era vídua, perquè el seu marit havia estat afusellat. Però sí, era una condició no per a entrar al servei, sinó per a entrar a l’Emakume Abertzale Batza, la secció femenina del PNB. Totes elles hi militaven i, per tant, estaven polititzades. Ser soltera era una condició perquè, és clar, si no tenien marit ni fills no s’havien d’ocupar d’una casa. Així i tot, sí que tenien família i, de fet, moltes d’elles s’havien d’ocupar de germans, de pares… Vull dir que, en el seu dia a dia, sí que ho compaginaven tot: cuidar i militar.

—És clar, és que es diu que no hi tenien res a perdre, però és mentida.
—Exacte. Tenien família, tenien la seva gent.

—És interessant de veure com decideixen de formar part del PNB, un partit nacionalista, de dretes, amb fortes conviccions religioses i molt masclista.
—S’hi sentien a gust pel seu nacionalisme i pel catolicisme. En aquest sentit, el PNB era un partit que les acollia, encara que sempre de manera subalterna. Així com en uns altres partits d’esquerres hi havia dones dirigents, al PNB no n’hi va haver mai. Les dones sempre eren en aquesta secció apartada, fent tasques subalternes. Però crec que elles s’hi sentien a gust, en aquest espai polític. No crec que aspiressin a més.

—Fins a quin punt era important el catolicisme, per a elles?
—Molt. Era un catolicisme molt humanista i democràtic, tal com es pot veure també en el president Agirre. Ja s’havia superat la generació anterior de Sabino Arana, que tenia idees més reaccionàries. Eren catòlics i també demòcrates. És un detall peculiar, perquè això, a Espanya, no s’ha donat: és com si a la dreta democràtica encara li costi. En canvi, el PNB dels anys trenta, de la República, tenia molt clar què era la democràcia i quin era el seu futur sense abandonar els valors catòlics i conservadors.

—A mesura que ens presenteu les protagonistes i que es van coneixent entre si, ens parleu d’un fil invisible que les uneix per sempre. Què ens volíeu explicar, amb això?
—M’interessava aquesta tasca col·lectiva. Aquí no hi ha heroïnes individuals, sinó que van ser moltes dones i homes els qui van poder fer allò que van fer perquè sentien que formaven part d’aquesta xarxa, perquè no se sentien sols, perquè sabien que quan arribarien a tal lloc, hi hauria una persona esperant-los per a recollir el paquet i portar-lo al lloc següent. Tot plegat es va convertir en un vincle fortíssim que va durar tota la vida, perquè aquestes dones van mantenir la relació tota la vida. És molt bonic veure fotos seves amb el pas dels anys: sempre aplegant-se entorn d’una taula, sopant, fent una excursió a la mar… Era realment un vincle indestructible.

—De fet, aquest sentiment de col·lectivitat de què parleu era tan fort que, fins i tot quan van afusellar el marit de la Delia, ella va continuar treballant per a la xarxa. Hi va continuar col·laborant amb les conviccions més fermes que mai.
—Totalment. Es diu que el mateix dia que ella es va assabentar que havien afusellat el seu home, allà mateix a la presó, va continuar amb la seva tasca: va entrar a la presó i va passar el cistell que hi havia de passar. És com si, en tot això, trobés la força per a tirar endavant. Ja que no podia fer res per a ell, va voler fer coses per als altres.

—La imatge que obre la novel·la és molt potent: l’ambaixada espanyola davant mateix de la seu del govern basc a l’exili, a l’avinguda Marceau de París. Podria semblar una invenció literària, però és veritat. Era un enfrontament físic, literalment. Com ho treballeu, això?
—És del tot veritat, sí. I, de fet, actualment encara és així. Hi he anat unes quantes vegades per a documentar-me. D’aquesta manera, em podia imaginar com es podien mirar els uns als altres. A més, l’ambaixada espanyola té un jardí bastant gran i diuen que d’allà estant els podien espiar bé.

—El 1940, en el moment en què les tropes alemanyes van entrar a París, la seu del govern basc fou ocupada per la Gestapo i el govern es va veure obligat a fugir precipitadament i deixar enrere uns quants documents comprometedors, entre els quals tot un seguit d’escrits que revelaven la identitat de membres del Servei Interior. Així i tot, només va caure una part de la xarxa, no tota.
—Exacte. Cauen els qui surten al document que acaba en mans franquistes. Però, si fem cabal dels mapes que tenien per a saber on hi havia actius, ens adonem que n’hi havia a tot arreu. Realment va arribar molt lluny, perquè es van arribar a infiltrar fins i tot en casernes, auditories de guerra i molts llocs més. En total, van ser una vintena llarga les persones detingudes, però n’hi havia deu vegades més d’implicades. I, és clar, ningú no sabia qui eren, perquè la informació estava molt compartimentada. Ho van fer molt bé, malgrat les dinou condemnes a mort. La caiguda hauria pogut ser molt més terrible.

—De fet, encara és una incògnita saber què va passar: hi ha qui diu que va ser una traïció; uns altres, un descuit. Després d’haver-vos endinsat en la història, què en penseu?
—El misteri continua obert, sí. Els historiadors diuen que no se sap exactament per què aquests papers eren a la seu del govern basc a París, perquè en teoria van tenir temps per a evacuar-la. Els qui eren allà –els consellers, el president, etc.– se’n van anar i, suposadament, també se n’havien endut els papers, que eren molt nombrosos. Llavors, per què aquest paper tan compromès va quedar allà? Bé, hi ha gent que diu que va ser un nyap i que algú no va fer bé la feina; uns altres diuen que la por es va escampar perquè arribaven els nazis i va ser una situació de campi qui pugui. Ara, hi ha una altra teoria que diu que algú els va trair, però a mi no em sembla la més plausible.

—Per què no?
—M’és més fàcil d’imaginar-me l’altra opció: el pànic, el nyap… Però, literàriament, em sembla més interessant de crear un traïdor. Poder-me imaginar un personatge de zero en una novel·la històrica en què m’he hagut de cenyir als fets… Ostres, tenir un personatge així va ser un caramel·let! He de dir que la teoria del traïdor com més va més força pren, i hi ha una persona que em diu que em passarà una gravació d’una persona que va viure els fets i que diu el nom i els cognoms del traïdor.

—Ho voldrem saber!
—Ara espero que m’arribi, a veure on em porta… Hi ha un munt de fils per a estirar i m’he hagut de contenir molt per a no allargar-me. A vegades em passa que, amb les coses que escric, ja en tinc prou; però aquesta vegada no. Vull continuar, perquè he descobert una mina!

—Actualment, encara sorprenen les històries de dones protagonistes durant la guerra del 1936-39. Per què creieu que passa, si ja se sap que les dones també hi van tenir un paper actiu?
—Perquè no en sabem tant com ens pensem, de la guerra. Dins les mateixes famílies hi ha hagut un tall de transmissió molt bèstia. El trauma, la por i el terror de quaranta anys de dictadura han fet que no en vulguem parlar i que hàgim viscut durant molts anys en la ignorància. Ara sembla que aquest silenci es vol trencar i que volem saber què va passar, perquè som producte d’aquest silenci. És lògic, natural i democràtic saber-ho tot. Per això ens interessen aquesta mena d’històries. I, si són de dones, a mi encara em criden més l’atenció. Les dones també hi estaven implicades. Tant homes com dones es van sacrificar i van fer el mal –perquè, evidentment, també hi ha dones que no van fer coses correctes.

—El relat que ens ha arribat de la guerra no ha estat gens innocent.
—Ha estat un relat per a la conciliació. Ens han dit que, al capdavall, tots érem germans, que va ser una guerra entre germans. No: va ser una guerra entre una elit que volia mantenir els privilegis i el poble. I això s’ha de dir. Els uns lluitaven pel poble, per la democràcia i per intentar de tenir més benestar social, i els altres lluitaven per mantenir els privilegis que tenien.

—Última qüestió: mentre escrivíeu el llibre, us imaginàveu què feien les vostres àvies en aquella època?
—En el cas de les meves àvies, eren més joves que no pas aquestes dones i, per tant, eren nenes durant la guerra. L’una vivia a Àlaba i l’altra, a Lleó, dues províncies que van caure el primer dia del cop d’estat, de manera que no hi va haver guerra on vivien. Així i tot, van veure coses i me les van explicar. Recordo, per exemple, que una àvia, essent molt petita, va veure com s’enduien una persona de nit per a afusellar-la en una cuneta. Però sí que vaig pensar en les meves àvies a l’hora de crear aquestes dones i d’imaginar com devien ser. Me les he imaginades com unes dones que no parlaven gaire, austeres, serioses i que no es volien destacar mai. És una manera de ser que recordo sobretot de la meva àvia basca. I tot això ho he traslladat una mica als personatges.