Una vaga absolutament necessària. Una vaga clarament manipulada

A la gent, i això inclou els lectors, no li solen agradar els grisos. Fatiguen. Demanen memòria, demanen temps i, sobretot, demanen un esforç que el cervell –que l’evolució ha preparat, i sort que en tenim, per simplificar i crear patrons– prefereix estalviar-se. Dir “sí” o “no”, rotundament, “amb nosaltres” o “contra nosaltres”, sense matisos, és més fàcil. Més reconfortant. Però Primo Levi, que en situacions difícils i matisos hi entenia com poca gent al món, ja ens va advertir molt seriosament que la realitat no es deixa reduir pràcticament mai a dos blocs ben nets. I que l’afany de simplificar –tan humà i tan consolador– és sovint una manera còmoda de no entendre res o de preferir ser enganyat.

Ho dic perquè la vaga convocada per a dimecres és, al mateix temps, dues coses que els amants dels contrasts voldrien incompatibles. Per una banda, és una vaga absolutament necessària. I, per una altra, és una vaga clarament manipulada. Que ningú no s’espante, que no hi ha contradicció entre totes dues coses: simplement, hi ha matisos de gris.

És una vaga absolutament necessària. El problema de l’habitatge i de la precarietat, especialment com el viuen i l’han de suportar els joves, és gravíssim, i cal denunciar-lo sense eufemismes, sense prevencions de cap mena. Hi ha una generació sencera que no es pot emancipar i fer allò que s’espera que els joves facen en la vida. Els lloguers els devoren els sous, es troben obligats a viure llogant habitacions minúscules en compte de cases o pisos, i el terreny on s’hauria de bastir la vida adulta dels nostres joves s’ha convertit en un actiu financer.

Des que va començar aquest segle, hi ha una constatació que ningú no pot discutir: es viu pitjor, tots vivim pitjor. I especialment viuen pitjor els joves i la primera generació adulta. Però la situació es torna com més va més insostenible perquè ara ja no tan sols amenaça les vides individuals de la gent –que ja és prou greu–, sinó també l’estructura de la nostra societat.

Una societat on ens trobem ja avui, en què és possible que la gent que treballa puga ser, al mateix temps, gent pobra. On qui vulga viure en parella o formar una família no ho pot fer perquè no sap on viure. O on reapareixen situacions extremes que semblaven oblidades, pròpies del segle passat, com la desnutrició i el barraquisme.

Ho he dit abans i ho repetesc: la situació insostenible en què vivim reclama una mobilització social urgent i poderosa. El desmantellament de l’estat del benestar no és solament una injustícia, sinó també un perill gran, enorme, per a l’estabilitat social i, no cal dir-ho, per al progrés humà. I el fet que afecte d’una manera tan especial el jovent és una hipoteca de futur que no ens podem permetre.

Perquè el problema avui perjudica sobretot els joves, però –de cap manera!– no és un problema dels joves i prou.

Per això, qualsevol acció que faça créixer la conscienciació de la societat, que ajude a fer entendre a tothom la gravetat del moment i la urgència d’intervenir-hi crec que no és tan sols positiva, sinó necessària. La vaga també.

Però és a partir d’això –i reconeixent això primer de tot– que podem discutir la segona part de l’enunciat: la manipulació indigna i indignant que se’n fa.

Perquè una cosa és la raó de la vaga i una altra, el moment i l’ús. Els sindicats UGT i CCOO la convoquen divuit dies abans de les eleccions del 29 de novembre i tan sols dos abans de començar la campanya, després de l’avançament electoral que hagué de decidir el president del govern espanyol arran del fracàs dels dos decrets d’habitatge al congrés. Fins ací, la casualitat.
Casualitat que se’n va en orris quan el PSOE mateix no amaga que la vaga és “contra l’oposició”. I açò és greu.

Perquè mirem què passa: el poder convoca una vaga general –que per definició és una vaga adreçada contra qui mana– descrita pel partit que mana com una arma contra el partit que no mana. Fa molts anys que seguesc la política nacional i internacional i no recorde cap cas comparable, cap maniobra tan bruta.

És tenir molta barra, molt especialment, perquè resulta que qui mana –el PSOE– és el principal responsable de la situació que la vaga diu que vol combatre. En concret, a l’estat espanyol, el PSOE governa de fa vuit anys i en aquest temps les desigualtats i el problema de l’habitatge no han cessat de créixer. D’una manera espantosa. I no és gens seriós que, a les portes d’unes eleccions i com una operació de propaganda, el partit amb més responsabilitat institucional en el drama prove de fer-lo passar per un afer que és culpa dels altres partits, dels que no han governat.

Que els sindicats majoritaris espanyols reclamen salaris que permeten de pagar una casa és tan elemental que sorprèn que calga omplir carrers per recordar-ho. Però que CCOO i UGT, en totes les dècades passades, no hagen vist el problema o no hagen considerat necessari fer la vaga abans i la facen justament en plena campanya electoral porta la cosa al punt on la matisació s’acaba i comença el ridícul. O alguna cosa pitjor. Fer una vaga perquè algú se n’aprofite electoralment és una manera subtil de fer-la contra les víctimes del problema. O hi ha ningú que crega de debò que el PSOE –què ha governat Espanya trenta anys dels quaranta-quatre darrers– farà res per resoldre aquest problema si guanya les eleccions? Més encara: o és que hem oblidat tots plegats que va ser precisament el PSOE que va dur als tribunals la modèlica llei catalana 11/2020, de contenció de rendes, per impedir-ne l’aplicació, simplement pel fet que l’aprovava una majoria independentista al parlament de Catalunya?

Per això crec que aquesta setmana –i encara més els mesos que vindran– és important que molta gent isca al carrer, cride i exigesca tot allò que cal exigir. Tan important, tanmateix, com no deixar, de cap manera, que el PSOE i els seus aliats se n’apropien i en facen un cartell de campanya. Perquè la causa és massa gran i massa important per a servir tan sols de decorat d’un míting de Pedro Sánchez, que té més culpa que ningú en això que passa.