Si no pots convèncer els electors, canvia el cens

Durant gairebé dos segles, el cens electoral ha estat, segurament, la part més avorrida de la democràcia. Una llista. Noms, adreces, dates de naixement. Burocràcia en estat pur. Una feina de funcionaris amb maneguets que ningú no mirava fins el dia que calia anar a votar i hom descobria -amb sorpresa i indignació- que no hi constava. Res. Rutina… Fins ara. Perquè de sobte aquesta llista avorrida es va convertint –aquesta tardor– en camp de batalla principal de tres de les eleccions, pel cap baix, que tenim a prop. I això –la coincidència i la coincidència en l’ús que en fan els grups autoritaris– ens hauria de preocupar molt més que no sembla.

A l’Índia –ho explique en la Pissarreta d’avui– la comissió electoral ha emprès una “revisió intensiva especial” que va començar a Bihar i que ara s’estén pràcticament a tot el país. A Bihar el resultat va ser que sis milions i mig de persones van desaparèixer del primer esborrany, i que, després de les reclamacions, el cens definitiu tenia gairebé cinc milions d’electors menys que el dia abans. El govern, autoritari, de Modi parla de “infiltrats”, de morts i de duplicats. Però l’oposició –encapçalada per l’original Partit de les Paneroles– parla d’una purga dels pobres, dels immigrants interns i dels musulmans, que casualment són els qui menys voten el BJP, en el poder. La prova documental de ciutadania –en un país on milions de persones no han tingut mai un paper oficial i no saben exactament quin dia van nàixer– és un filtre que ja sap a qui deixarà fora abans de començar. I el govern de Modi el fa servir de manera estratègica per redibuixar el cens a favor seu.

També als Estats Units, tres setmanes abans de les eleccions de mitjan mandat, el Departament de Justícia ha demandat trenta estats per haver aconseguit els censos complets, amb dades que la llei protegeix, i el president Trump ha signat una ordre executiva que exigeix de demostrar la ciutadania per inscriure’s al cens. Ara com ara, els tribunals tomben les demandes l’una rere l’altra i fins i tot un jutge nomenat per George W. Bush s’ha permès de demanar en veu alta quin era el propòsit real de tot plegat. La pregunta –evidentment– és retòrica: un cens centralitzat a Washington seria una eina formidable per a decidir qui pot votar i qui no. I, per tant, per a crear les possibilitats idònies per a guanyar.

I a l’estat espanyol, set setmanes abans de les eleccions del 29-N, ningú no sap del cert encara si quatre-cents mil electors podran votar o no. La llei dels néts –pensada com a reparació per als descendents dels exiliats– va ser eixamplada per una instrucció del govern que presumia l’exili de tothom que havia emigrat entre el 1936 i el 1955. El cens exterior ha crescut, així, d’un 18% en tres anys i hi ha dos milions més de sol·licituds en tràmit, però ara el Suprem, a petició de Vox, n’ha suspès els efectes electorals. I la batussa, una més, entre els uns i els altres s’ha desfermat.

Tampoc no vull semblar innocent: no és la primera volta que passa això, és clar. La Restauració espanyola tenia morts que votaven amb una disciplina admirable. Els estats racistes del sud dels EUA van inventar imposts i exàmens de lectura per a deixar els negres fora de les urnes. Al Nord d’Irlanda els anglesos van arribar a lligar el vot a la propietat perquè així els catòlics no poguessen votar. Florida va esborrar milers d’electors legítims l’any 2000 i les eleccions es van decidir per 537 vots a favor de Bush. I Hongria fa quinze anys que nacionalitza hongaresos de fora de les fronteres que voten Orbán en proporcions dignes del millor Ceausescu. 

Però tot això, fins ara, eren excepcions –anomalies que el sistema reconeixia com a tals i que per tant deixava en un marge. Però la novetat, ara, és que el cens es convertesca en un front permanent, simultani, en un camp de batalla entre partits, a conseqüència que les eleccions cada dia degeneren més i ara ja són una cosa molt pareguda a un combat de precisió, en què els votants pràcticament no comptem.

La peça que lliga tots tres casos es diu Barack Obama. Fa divuit anys, Obama va guanyar les eleccions gràcies a la tecnologia, i el món el va aplaudir per haver entès les xarxes abans que ningú. Però aquell extraordinari equip de dades que va conformar no es dedicà a convèncer els nord-americans, com intentaven de fer tots els polítics fins aleshores. Va fer una cosa nova: els va localitzar, els va classificar, els va puntuar i els va empènyer a votar un per un. 

Sasha Issenberg ho va explicar amb tots els detalls a The Victory Lab: The Secret Science of Winning Campaigns, un llibre extraordinari on veiem com l’equip d’Obama va convertir la campanya en un laboratori de dades i experiments controlats. Alterant la democràcia. Perquè l’equip del futur president ja no cercava l’electorat, només cercava uns quants electors –els pocs que li feien falta per a guanyar. I això ho aconseguia encreuant censos, dades de consum –sabien a quines revistes s’havia subscrit cada elector i quin menjar comprava al supermercat– i enquestes en massa. I amb tot plegat assignaven a cada ciutadà –a tots els ciutadans dels Estats Units– dues puntuacions: sobre la probabilitat que votàs demòcrata i sobre la probabilitat que anàs a votar. Una volta tenien eixa informació sobre la taula, la resta era aritmètica pura. Els convençuts i els perduts restaven al marge, i tots els diners, totes les trucades i totes les visites anaven a parar a aquella franja estreta de persuasibles que, en un parell d’estats, decidia la presidència. Va ser la irrupció de les dades en un territori fins llavors sagrat.

D’aleshores ençà, cada campanya ha fet un pas més en la mateixa direcció. Després de Cambridge Analytica i el Brexit, ja no es tractava de saber què pensava cada elector, sinó de saber quin estímul el faria moure per anar a votar. I el pas lògic següent –el que veiem ara– és el més inquietant: si ja saps exactament qui et votarà i qui no, per què has de perdre temps convencent ningú? És molt més barat i molt més segur treballar directament sobre la llista i empescar-te alguna raó decent per esborrar els qui molesten.

Brecht ironitzava sobre un govern que, decebut amb el poble que li havia tocat, decidia de dissoldre’l i triar-ne un altre –de poble. Però la broma del dramaturg es va convertint ara en una alarmant tècnica electoral. Les campanyes han deixat de creure en l’elector com a subjecte que pot canviar d’opinió per tractar-lo com una dada que cal sumar o restar. I l’arquitectura electoral, que reposava sobre la idea que tothom qui té dret a votar vota i que guanya qui convenç més gent, toca fons quan la disputa ja no és sobre els vots, sinó sobre els votants.

El perill és ben real. Fins ara els qui perdien unes eleccions acceptaven la derrota perquè acceptaven unes regles compartides molt bàsiques –la primera era qui forma part del cos electoral. Però si el cens deixa de ser un consens previ i es converteix en una arma de part –com ja veiem a l’Índia, els Estats Units o Espanya–, cap resultat no serà acceptat per qui perd. 

Jo he viscut ja prou anys per a haver-me convençut que la democràcia pot sobreviure a molts mals –sorprenentment. Però em fa l’efecte que difícilment podrà sobreviure i continuar si la regla més elemental es transforma en una sospita permanent sobre qui té dret de votar, en la instrumentalització del cens a favor de cada contendent i de cada govern.