Els policies esgrimeixen el fantasma del 20-S per justificar les bales de goma del Primer d’Octubre

Les “mirades d’odi” per les quals policies i guàrdies civils drets i fets somicaven en el judici contra el procés del Tribunal Suprem espanyol tornaven a planar avui al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya, on es jutgen els policies acusats d’haver buidat l’ull a Roger Español. La jornada d’avui l’han monopolitzada els testimonis dels altres agents del dispositiu que va assaltar l’Escola Ramon Llull, a Barcelona, i que van restar aturats una bona estona perquè els votants van blocar el pas de les furgonetes amb què anaven amb una asseguda col·lectiva. Quasi tots eren citats per la fiscalia i les defenses dels agents, i s’han dedicat a descriure una vegada i una altra una situació de “violència extrema” dels votants. Amb insults i llançament d’objectes de tota mena, com ara tanques d’obra, runa, llambordes, paraigües, ampolles i encenedors. Fins i tot, testos que queien dels balcons.

La fiscal, Alexandra García Tabernero –que en aquest cas no és acusació, com sol passar, sinó que defensa els policies–, tenia molt d’interès a saber quins eren aquests insults que havien rebut. “Feixistes, gossos, fills de puta, us farem allò mateix que a la Guàrdia Civil, no en sortireu, d’aquí, us matarem… La violència era extrema”, li ha respost un escopeter. “Ens deien fills de puta, espanyolassos de merda”, ha testificat un altre agent, en aquest cas escuder. Durant les declaracions del matí, cap policia no ha fet esments a ETA, però després de la pausa del migdia un parell s’han inspirat i han començat a recordar-se’n. Sorprenentment, no n’hi ha hagut cap que parlés dels crits “Som gent de pau” i “Votarem” que es poden sentir en molts dels vídeos d’aquells moments i que es poden trobar a la xarxa.

D’aquesta tirallonga d’insults i amenaces, cridava l’atenció la referència a viure “allò mateix que la Guàrdia Civil” que han repetit molts dels agents. Però, de què parlaven? Què van fer a la Guàrdia Civil? Un escopeter ha verbalitzat que els havien advertit a la xerrada a primera hora del matí que havien de tenir molta cura que els manifestants no accedissin als vehicles –”on hi havia armes de guerra”, ha dit en referència als subfusells que tenen entre l’armament–, “com ja havia passat en uns altres moments”. Onze dies abans, el 20 de setembre, un dispositiu de la Guàrdia Civil que escorcollava la seu del Departament d’Economia a Barcelona havia quedat atrapat a l’edifici mentre una munió de gent omplia la cruïlla de la rambla de Catalunya amb la Gran Via. I, entremig, dos cotxes de la Guàrdia Civil van rebre guixades i desperfectes dels manifestants, però mai no van arribar a ser profanats. Posteriorment, es va saber que dins els vehicles hi havien deixat armes llargues. I que, malgrat això, els van aparcar davant la seu del departament i els van deixar sense vigilància.

Els policies han repetit tant que els deien que els farien “allò mateix que a la Guàrdia Civil”, que feia tot l’efecte d’una coordinació abans del judici per tal de sembrar aquesta idea al tribunal. Com si volguessin traslladar un paral·lelisme entre aquella gran mobilització davant d’Economia amb l’asseguda que centenars de persones feien al mig del carrer de Sardenya perquè no hi passessin les furgonetes. Segons que han narrat, l’asseguda va durar entre mitja hora i tres quarts, i ja durant aquella estona “la massa” els llançava encenedors i ampolles, principalment dels laterals del carrer. Han testificat que, abans de les càrregues, havien demanat a uns bombers que fessin de mitjancers amb els votants perquè se n’anessin i que havien avisat de l’ús de la força per megafonia si no sortien del pas. I, finalment, van carregar.

Tot i això, segons la narració dels policies, van considerar que amb l’ús de les porres no n’hi havia prou i els comandaments van ordenar de disparar salves dissuasives. I, una volta havien guanyat espai, les furgonetes van començar a avançar en direcció a la Gran Via, deixant poc espai entre si. Els agents es van col·locar als costats dels vehicles i es van començar a replegar caminant cap enrere, per protegir-los. Durant aquest procés de replegament, avançant enrere, han dit, va augmentar l’hostilitat i el llançament d’objectes. Particularment, d’unes tanques grogues d’obres que hi havia a la cruïlla del carrer de Sardenya amb el de la Diputació, que alguns votants provaven de llançar davant les furgonetes per fer-les encallar.

Les bales de goma eren justificades?

L’ús de les tanques va ser, han reconegut, principalment a la zona de la intersecció entre els carrers, però l’ordre de disparar bales de goma no va arribar fins al tram final prop de les furgonetes, que ja els esperaven a la Gran Via. El protocol intern marca que les bales de goma es poden fer servir en casos de “perillositat extrema” i, per això, gran part del judici es basa en l’avaluació de si eren justificades en el moment que els van ordenar de disparar-ne. En aquest sentit, era important escoltar què hi podia dir el cap de la unitat amb indicatiu Camel, amb seu a Madrid, que ha declarat el primer i ha estat el protagonista involuntari dels problemes amb la traductora que no sabia català.

Ha explicat que aquell dia va parlar amb l’inspector Camel 50 –cap del dispositiu a l’Escola Ramon Llull i també acusat en el judici–, qui li va comentar que la situació era “crítica”. Segons que ha recordat, li va dir que la tensió amb els manifestants era creixent, que l’assetjament era “insostenible” i que la mediació prèvia no havia servit. “Em deia que era impossible sortir d’allà”, ha explicat, i que hi havia “un risc important” per als agents. Davant això, li va respondre que fes servir els mitjans materials i humans necessaris per a sortir-ne, de manera “proporcional”, com diu que actuen sempre.

Segons el seu criteri, l’actuació d’aquell dia no es pot considerar “extralimitada”, sinó que va seguir els procediments legals i autoritzats: “No diferia gens d’una final de la Champions o de la Copa Libertadores, una visita del papa o anar a ajudar amb la gota freda o qualsevol altra catàstrofe.” Ha dit que, per a decidir si cal emprar o no les bales de goma, es té en compte l’agressivitat dels manifestants, la quantitat i la intensitat del llançament d’objectes, el risc que representen i la distància on són els manifestants. I, en aquest sentit, els policies que l’han seguit en les declaracions testificals han descrit una autèntica pluja de llambordes ja en l’últim tram abans d’arribar a la Gran Via, cosa que hauria justificat l’ordre de disparar bales de goma. “Ens llançaven material d’obra que arreplegaven”, ha dit un altre escopeter, suposadament procedent d’un contenidor de runa. Segons que han dit, aquest llançament de pedres i llambordes va ser incessant fins que van arribar a les furgonetes. Fins i tot, ha relatat més d’un policia, una llamborda va entrar a l’interior de la darrera de les furgonetes, quan ja se n’anaven, i va tocar la mà d’un policia.

Imatges d’aquell dia mostren algun llançament aïllat d’objectes als policies, però amb una freqüència i una intensitat que disten molt d’allò que han relatat avui els agents. En canvi, es veuen ciutadans indignats que, amb les mans amunt, fan fora els policies que els han pres les urnes i els han pegat.

No van veure que Español queia a terra ferit

Una volta van rebre l’ordre, en els menys de cent metres que els separaven de les furgonetes els agents antiavalots van disparar disset bales de goma. Una d’aquestes va impactar a l’ull de Roger Español, que era al lateral del carrer, enmig de periodistes. I malgrat que, com van declarar ahir testimonis presencials, quan Español va caure a terra unes quantes persones el van assistir i van demanar a crits que s’aturessin els trets, cap dels policies que han testificat no ha reconegut haver vist gent amb mans alçades avisant que hi havia un ferit. Tampoc no van veure David Pujol, un altre veí de la zona que va rebre una bala de goma a la cuixa esquerra i que va declarar ahir. Segons el seu testimoni, li van disparar just després d’Español i va caure a terra del dolor: “No va venir cap policia a interessar-se per mi.”

Una volta van arribar a les furgonetes, el cap de la unitat va ordenar l’alto-el-foc i hi van pujar mentre –segons que han dit– prosseguia la pluja d’objectes. De la pedra que va caure dins l’última furgoneta i va impactar a la mà d’un agent, no n’hi ha constància, i cap dels agents que eren en aquell vehicle i que han declarat avui no ha sabut explicar per què no es va notificar a la justícia.