Joan Miró, segrestat

Potser hi haurà lectors que se sorprendran del títol que he posat a l’article d’avui. Miró, segrestat? Qui pot segrestar l’obra d’un artista que fa molts anys que és mort?

D’entrada, ja vaig explicar fa temps que el poder utilitza segons la seva conveniència les obres de Miró i de tots els artistes que cregui oportuns. I que, durant la pandèmia, ho vam poder constatar quan vam veure que als despatxos dels presidents català, balear i espanyol hi havia penjades obres mironianes, desposseïdes de la possible contrarietat que l’artista hauria volgut transmetre. (Passa això mateix amb el Guernica de Picasso, davant el qual s’han fet fotografies tots els membres de la monarquia espanyola, cosa que contravé l’origen antifeixista d’aquella pintura, exhibida per primera vegada al pavelló de l’Espanya republicana a l’Exposició Internacional de París del 1937, en què també va participar Miró amb una obra perduda.)

Però aquesta vegada vull parlar d’un segrest més directe, perpetrat per la família de Miró, amb la connivència de l’ajuntament socialista de Mont-roig del Camp, encapçalat per Fran Moracho.

La història és la següent: l’any 1993, amb motiu de la commemoració del centenari de l’artista, a Mont-roig, aquesta localitat tan fonamental per a la construcció de l’imaginari alhora mediterrani i esquemàtic (o abstracte) de Joan Miró, s’hi van construir uns ninots d’homenatge.

És important que canviï de paràgraf per a subratllar que aquells ninots (que podeu veure a les fotografies que acompanyen el text) es van fer amb el propòsit de participar en l’homenatge a Miró quan feia cent anys que havia nascut. Que no hi havia cap subterfugi per a vendre’ls, després, com a obres autèntiques de l’artista. Que la filla, Maria Dolors Miró, va donar permís (si és que calia, hi afegeixo) per procedir a tal homenatge. Que els ninots es van manufacturar amb l’assessorament de l’amic Joan Baixas (que, al costat de Teresa Calafell, havia col·laborat amb Joan Miró en la construcció dels titelles de l’espectacle Mori el Merma, aquella obra que, a l’artista, ja al final de la vida, li va despertar una il·lusió especial, com he escrit unes quantes vegades, entre les quals al catàleg de l’exposició Joan Miró, ordre i desordre a l’IVAM de València). I, finalment, que els nens i les nenes de Mont-roig van participar activament en la construcció dels ninots i en la celebració mironiana a la qual anaven destinats.

Tot molt bonic, no trobeu? Però vet aquí que els néts de Miró, Emili Fernández i Joan Punyet, l’abril del 2011 van enviar una carta a l’Ajuntament de Mont-roig exigint la destrucció d’aquells titelles que havien servit per a homenatjar l’avi. Per què? Per plagi? No hi ha cosa més absurda. No havia dit mai ningú que fossin obres originals de Miró, no ho ha dit mai ningú després d’aquella requisitòria. I, aleshores? Estricta especulació: els néts de Miró, molt especialment Joan Punyet (l’Emili va morir ja fa uns quants anys), fan servir una empresa per a controlar les possibles falsificacions que es produeixin de l’obra mironiana. Sembla raonable, malgrat que tots coneixem excessos i exigències, que no podem esbombar perquè no hi estem directament implicats, quan allò que preval és el desig de guanyar diners en compte del debat estètic. Però aquests excessos sempre es produeixen a les baules febles: no s’exigeix a la Caixa, per exemple, que deixi de banalitzar l’obra de Miró a totes les oficines de l’entitat bancària. Més aviat es va en contra de museus i col·leccionistes locals. O municipis socialistes que, en compte de defensar els ciutadans, col·laboren amb les apetències del capitalisme.

Tota aquesta història ha saltat a la llum aquest estiu perquè l’Ajuntament de Mont-roig havia ocultat que, efectivament, va acceptar l’exigència dels successors de Miró l’any 2011. Primer va fer que la brigada municipal retirés aquells ninots del Centre Miró que, durant anys, havia impulsat Josep Miquel Martí Rom per a divulgar la relació de l’artista amb el poble. Després, l’any 2018, l’ajuntament va fer tancar el centre, diuen que també per influència de la Successió Miró, en canvi de fer partícip el municipi de l’obertura del Mas Miró, una seu oficial que hauria pogut conviure amb aquella iniciativa ciutadana. I, finalment, fins aquest estiu no han declarat que els ninots d’homenatge a Miró van ser destruïts. Quina barra!

És possible que hi hagi lectors que, aliens a les preocupacions internes del món de la cultura, no hi vegin el problema. He intentat d’explicar l’anècdota amb detall. Però podem saltar a la categoria. Ja he dit que em sembla especialment barroer que un ajuntament governat per suposats socialistes accepti el xantatge d’una empresa que es dedica a guanyar diners –i no pas pocs– amb les rendes d’un artista que és mort. Perquè la cosa va més enllà: sempre he defensat que les institucions artístiques formen part del camp de batalla, no viuen en un món neutral com a vegades ens volen presentar la cultura. Joan Punyet fa uns quants anys anava lliurant un dossier amb fotografies del seu avi, per exemple, al costat del rei emèrit (aquesta la recordo) per a fer valdre la idea que Miró, ara, seria monàrquic. No sé si el senyor Punyet ho creia de debò, més aviat em penso que era una estratègia comercial perquè el molestava que tots els experts en Miró reivindiquéssim el compromís que tenia amb la República, amb la democràcia, amb les revoltes populars i en contra del feixisme. I devia pensar que això no era tan rendible com estar ben avingut amb una monarquia decrèpita.

Els artistes viuen segrestats. Jo mateix, amb aquest escrit, dono una interpretació determinada de l’obra de Miró. La gran diferència és que no tinc gens de poder i no puc –i mai no ho faria– exigir que uns ninots d’homenatge a Miró siguin destruïts per fal·leres mercantils. I miro de limitar-me a donar veu a l’artista, no als seus successors. Com ara faig reproduint aquestes frases que Miró va deixar dites: “No sento cap parentiu amb la resta d’espanyols. Jo em sento català. Visito Espanya com un país estranger, com si viatgés per Holanda. A Mont-roig sóc a casa, no a Madrid ni a Sevilla ni a Còrdova. M’agraden molt, però és una altra història.”