Cent anys després, un elogi per Prats de Molló

Avui, dimecres, fa cent anys que, a la vil·la Denise de Prats de Molló, al Vallespir, un grapat d’homes van fer una cosa que gairebé ningú no gosa fer: decidir que la llibertat del seu país no havia d’esperar el permís de ningú. Eren prop de dos-cents, entre exiliats catalans i alguns voluntaris italians antifeixistes. Els encapçalava un coronel retirat de seixanta-set anys, Francesc Macià, que tenia més fe que no pas exèrcit. El pla –que avui sembla una novel·la d’aventures– era entrar al Principat per la muntanya, arribar fins a Barcelona i proclamar-hi una república independent.

No hi van arribar. El 4 de novembre de 1926 la policia francesa va detenir l’estat major, perquè un dels italians –nét de Garibaldi i agent de Mussolini– l’havia venut. Així va acabar l’expedició, al menjador d’una casa de pagès, avui convertida en un museu que s’inaugurà diumenge amb la solemnitat que mereix. Sense haver disparat ni un sol tret.

Per entendre aquells compatriotes, cal posar-nos dins el seu temps. Feia tres anys que la dictadura de Primo de Rivera s’abatia sobre un país al qual  havia foragitat la llengua de l’escola i de l’administració, i que acabava de perdre fins i tot la Mancomunitat. No hi havia cap via legal on protestar, ni diaris lliures, ni parlament. I, alhora, a Europa s’anava fent evident que els mapes no eren eterns, que les fronteres no eren per a sempre. Havien caigut quatre imperis; i Polònia, Txecoslovàquia i els estats bàltics, que vuit anys abans no existien, ara ocupaven un lloc entre les nacions. I hi havia Irlanda.

Irlanda ho explica gairebé tot, en el cas de Prats de Molló. La insurrecció de Pasqua del 1916 havia estat un fracàs militar absolut, amb els caps afusellats a l’alba. Però dos anys després el Sinn Féin va guanyar les eleccions, i el 1922 hi havia un estat irlandès, encara tan sols autònom, però embrió de la futura república lliure. La lliçó que en van traure Macià i els seus era que una minoria decidida, disposada a pagar el preu que fos, podia capgirar la història de tot un poble. Per això el 1922 van fundar Estat Català, que volia ser el Sinn Féin d’ací. En calcaven fins i tot el mètode: l’exili, la clandestinitat, els voluntaris, el gest que commou i obliga.

Tot això és molt del seu temps i algunes coses avui potser sonarien estranyes perquè les formes han mudat molt. Però allò que no ha caducat és la llavor, i això es pot dir amb dos mots que avui incomoden molta gent: unilateralitat i autocentrament. Macià va fer servir les forces que tenia –fins i tot sabent que eren poques– i va posar Catalunya al centre del seu relat, sense demanar a Madrid que l’alliberàs ni a Europa que la reconegués. L’estat espanyol no era cap interlocutor possible, era l’obstacle, i a un obstacle hom no li demana la vènia per passar.

El cas és que la unilateralitat va fracassar al camp, però va guanyar al jutjat. El gener del 1927, quan Macià i els seus homes van seure al banc dels acusats a París, ell es va fer responsable de tot, va explicar a la premsa europea què volia Catalunya i per què. I la sala va aplaudir, les penes es reduïren a multes i expulsió i el món va saber que hi havia Catalunya. Un complot avortat havia posat el cas català al mapa mental d’Europa, i l’home que l’havia encapçalat va començar a ser, per a tothom, “l’Avi”. El 14 d’abril de 1931 –encara no cinc anys després d’aquella aventura que havia semblat una bogeria de vell– es proclamava la República Catalana al balcó de la plaça de Sant Jaume, i ell n’era el president.

De tot això ara fa cent anys. Prats de Molló no va ser una victòria, no va ser la victòria que hauríem volgut, però va ser –sens dubte– una gran escola i un enorme pas endavant. Que ens va ensenyar que un poble que tan sols espera ser alliberat esperarà per sempre. I que ens va ensenyar que per a començar a ser lliure cal haver decidit –abans que ningú– que ho ets. 

Però això convé que recordem i honorem aquells homes i la seua acció. Sense nostàlgia, perquè eren fills del seu temps i feien allò que aleshores se n’esperava. Però amb la convicció que ells van saber sembrar al nostre país la idea més fonamental: que la llibertat sempre comença amb algú que –si cal, ben sol– es posa a caminar. 

PS. Avui, dimecres, a les set del vespre, farem la segona sessió de l’Assemblea de Lectors de VilaWeb. En aquest cas serà a València, al Centre Octubre. Us hi esperem.