De perdre el llegir i l’escriure

Hi ha una mena de mem que ja és un clàssic d’internet i que ironitza amb la il·lusió d’una expectativa en contrast amb la realitat final: “com va començar”, diu un text sobreposat a una imatge de l’abans, i “com va ara mateix”, fa un altre sobre una imatge del després. Si l’apliquéssim als anuncis dels departaments d’Ensenyament del Principat, el “com va començar” es podria remuntar a un titular del 2009: “Educació inicia un pla pilot per a substituir els llibres de text per material pedagògic digital i un ús intens dels ordinadors portàtils”, i el “com va ara mateix” podria ser la notícia que encara ens crema a la retina: “Educació presenta un pla per a recuperar les competències bàsiques analògiques i les lectures obligatòries a primària i l’ESO”.

Per a aquest viatge no calien tantes motxilles de rodetes. És clar que mentrestant han passat coses, amb cada govern unes de diferents, però m’aprofito que no sóc periodista per fer un salt olímpic per sobre dels detalls. Perquè el que m’interessa d’aquesta trista línia temporal és la trama: com va poder passar, com va poder ser que una gent arribés a convèncer-nos que això de llegir en paper i escriure a mà estava sobrevalorat, que havia quedat antiquat, que era poc engrescador per a un públic criat amb pantalles als seients del darrere del SUV. Allò que em rosega és com va poder ser que ningú no els parés els peus amb la mateixa ciència que ara esgrimeixen els governs per a tornar al llapis i el paper –“pràctiques educatives validades per la investigació”, en paraules de la consellera–, i que tota una societat acabés lliurant-los abnegadament el seu planter, és a dir, el seu futur.

Tret que el karma hagi fet la seua fenya, aquesta gent existeix. Vull dir que deuen ser en algun lloc, tenen adreça postal –i segurament més d’una–, i un carrer per on passegen el gos sense patir que ningú no els assenyalarà ni els escopirà a la closca peluda o pelada, i encara menys els arribarà mai cap citació judicial per crims de lesa escolaritat. La consellera a qui li ha tocat de rectificar-los parla d’un “retorn urgent a l’essència de l’aprenentatge, al que sabem que funciona, el que era l’escola durant molts anys i les pràctiques de la qual han perdut pes”. “Retorn urgent al que sabem que funciona”: no em digueu que no n’hi ha per a engarjolar algú i sa mare, amb més raó si de tanta urgència només n’acaba resultant una comissió per a mirar d’estudiar una implementació. He sentit algun analista que reclamava un Nuremberg per als responsables i, francament, amb les proves del PISA a la mà, em costa de trobar-ho desaforat.

Dels debats sobre la pantallització de l’aprenentatge, els primers, en recordo aquella defensa generalitzada que les aules no poden ser una bombolla aïllada de la societat, altrament seria pretendre educar els nanos per a un món que no existeix. A l’altre extrem hi hauria la idea que la funció de l’escola ha de ser abans que res compensatòria, i aquesta és la meua: amb les matemàtiques, amb la lectura, amb el català, amb el llapis a la mà, l’aula ha d’oferir un contrapès que a fora no trobarà; altrament, seria educar en la reverberació dels mateixos vicis que ja ens procura el món exterior, el qual, amb les pertinents excepcions, és de tot menys exemplar.

Naturalment, l’ideal seria poder lliscar l’equalitzador per trobar l’equilibri perfecte entre aquests dos sistemes, però en la qüestió que ens ocupa n’hi ha uns que som més radicals que altres. Perquè no es pot ensenyar fent i desfent alhora, si volem sembrar l’hàbit de la lectura en profunditat, el domini de l’escriptura per endreçar el pensament, o la competència plena en la llengua pròpia, hem de mantindre l’entorn escolar aïllat d’omnipresències externes com el castellà, el teclejar i el delegar el raonament a la IA, i no cal patir, que tots els que hem nascut sense hi hem arribat, i si no les hem dominades, elles ens han dominat.

Llegeixo que la comprensió lectora dels alumnes catalans es troba gairebé dos cursos per darrere de la dels espanyols d’Astúries i de Castella i Lleó, i fins a dos cursos i mig per darrere dels nanos del Japó, Corea del Sud, Irlanda, Estònia o el Regne Unit. I, atès que parlem d’un pilar estructural del coneixement, és evident que l’escola ha de ser una bombolla a banda de tot allò que avui ens impedeix, a hòmens i dones fets i drets, de tornar a llegir tres hores de reng.

I és clar, que hem d’aïllar les aules d’una societat zombificada per la seua ludomania, presentista i encegada fins al punt de convertir els seus xiquets en ratolinets d’experiments incontrastats científicament. Tot per a acabar confirmant en temps real que els escolars entenen i retenen menys la informació llegida en pantalla que en paper, especialment textos densos i complexos als quals els hem tornat resistents –resistents als clàssics, resistents a una tradició escrita compartida, resistents a unes capacitats que els adults vam tindre un dia i que les estem perdent en un petar de di­­ts: imagina’t si en són, de fràgils, i com n’ha de ser, d’alta i ferma, la muralla q­­­­ue les ha de protegir.

Un estudi noruec fet a base d’encefalogrames a xiquets ha demostrat que escriure i dibuixar a mà “genera una sincronització cerebral associada a l’atenció, la memòria i l’aprenentatge” que no es dóna quan escrivim amb un teclat. La recerca, que és del 2023 i es podria titular “Àngelamaria”, no deu ser pas la primera, i ara digue’m tu què costava encomanar aquesta mena d’indagacions abans de llançar-se a jugar amb milions de cervellets en procés de maduració. Que potser els nostres cadells humans no es mereixien la mateixa precaució que avala un medicament nou, el sistema de seguretat d’un cotxe o el tap de plàstic d’una ampolla? En tot cas, aquests anys d’experiments no tothom hi ha sortit perdent, i és que una escola de llapis i paper no hauria pogut moure tants de dinerets.