Monument a l’informàtic anònim

Cada tant, teclejo el seu nom a les xarxes socials, per si en trobo una pista. El 27 de febrer de 2018, un agent del CNI i set o vuit del grup de delictes telemàtics de la Guàrdia Civil el van anar a buscar de matinada. Només tenia dinou anys: “Em van portar a la comandància de la Guàrdia Civil a Tarragona, on vaig passar unes cinquanta hores”, va explicar. “Em van dir que si no declarava a la comandància, detindrien els meus pares. […] Al final vaig declarar […]. Després em van posar en llibertat, però el 2019 em van tornar a detenir.”

Ara en deu tindre vint-i-set, és informàtic i té el trist honor de ser el represaliat de l’1-O a qui la fiscalia amenaça amb penes més altes. L’últim que en sé –no en busco altra cosa– té data de l’octubre passat: després de mesos de resistència de l’Audiència de Tarragona, finalment va ser amnistiat de la causa per la qual li demanaven divuit anys. Tanmateix, l’orgull ferit de la fiscalia es va concedir la revenja i, tot just un mes després que li notifiquessin la “gràcia”, li van enviar un altre escrit d’acusació: fent un trossejat de l’anterior, ara li atribuïen quaranta-set delictes que, sumats, donaven penes de més d’un segle de presó.

Entre això i allò, la Guàrdia Civil i la fiscalia l’acusen, o l’han acusat, de participar en l’anomenada #OpCatalonia, una onada d’atacs informàtics d’Anonymous contra empreses i organismes de l’estat en protesta per la repressió de l’1-O. Què et diré: honor i glòria, si és el cas, i si no també. Pel que fa a aquest segon intent de condemnar-lo, l’encarregada de negar-li l’amnistia ha estat una jutgessa de Valls, i la decisió torna a ser en mans de l’Audiència de Tarragona, que ja li va denegar l’anterior: tot queda a casa. Fins aquí és on he pogut arribar. I si m’estic de dir-ne el nom és, primer, perquè qui el vulgui saber ja el trobarà, i segon, per respecte al seu dret de viure anònimament i xiular si necessita res.

En les poques entrevistes que en circulen, el noi es té per tot menys per víctima i veu clar que la seua persecució vol ser un avís a navegants: “Demanen divuit anys a un noi de vint-i-tres perquè tenen por” –aquí ja sumava quatre anys de calvari–; “por de la dissidència política, del canvi real de la societat, del jovent combatiu als carrers i a les xarxes”. I deixeu-me destacar-li encara dues conviccions més: “Si no és per la via de la repressió, la dissidència informàtica és incontrolable.” I l’altra: “Aquesta acció directa digital, la dissidència informàtica, està en creixement, és incontrolable. […] Espero que en el futur els atacs informàtics estiguin emparats en el dret a vaga com els piquets.”

Això del dret de vaga, com a autònoma que sóc, em sona a cantonès oriental, però sobre la resta, Roma ha parlat. En la seua venjança pel Primer d’Octubre, les forces de l’estat no han volgut deixar cap pal per tocar, ni analògic ni digital, però, mal que ens pesi, tant en un camp com en l’altre ens podem apuntar unes quantes victòries davidianes contra Goliat. Pel que fa al poble analògicament organitzat, s’ha parlat molt de l’operació urnes, més que molt, massa: transitant la fina línia que separa el cofoisme de la imprudència, n’hem explicat els detalls a boca plena i fins i tot n’hem deixat constància publicada, perquè a la pròxima, com sigui que sigui, el nostre enemic despistat no n’estigui tant. Gràcies a Déu, no consta que l’organització digital hagi estat esbombada amb tanta expansió. Perquè el referèndum d’independència va ser, en bona part, una enorme operació informàtica contra l’estat.

“Desenvolupar un programa per a votar, en circumstàncies normals, és una cosa relativament senzilla”, explicava un informàtic anonimitzat al director d’aquesta casa: “Fer que aquest programa funcioni i eviti la censura i la repressió de tot un estat ja té força més gràcia.” Aquesta proesa no s’improvisa: “Vam poder desarticular els esforços de tots els serveis tècnics i d’intel·ligència del transatlàntic” –deia, i no sé si es referia al creuer del ‘piolín’ o era figurat–: “Gràcies a Tor, a Signal, a telèfons comprats a l’estranger, a Linux i el programari lliure, i fins i tot a bitcoin… I a la feina i la imaginació d’uns quants hackers que ho vam donar tot per fer-ho possible.” I el matí de l’1-O, la màgia: “Desenes de servidors, escampats per mig món, van rebre el software a l’hora acordada per a començar a constituir les meses.” Qui va carregar el programa, recorda, li tremolaven les mans mentre treballava.

Posem-hi ara les webs del referèndum: quan la Guàrdia Civil en va intervenir el domini i l’allotjament, centenars d’activistes es van dedicar a fer-ne còpies a mesura que les operadores espanyoles les anaven blocant. O, també, la manera d’esquivar la censura, quan van fer córrer guies per les xarxes perquè els llecs en la matèria poguéssim canviar els DNS o fer servir una VPN per accedir a les pàgines. O la descentralització del web per a consultar el col·legi electoral que ens tocava, que els artífexs el van allotjar en una xarxa distribuïda perquè no es pogués apagar amb un sol interruptor.

I el cens universal, si us plau per favor, que es va activar quan la Guàrdia Civil va desmantellar el sistema informàtic de la Generalitat: dissenyat per permetre de votar en qualsevol col·legi i alhora que ningú no votés dues vegades; i encara, quan en van blocar l’adreça, les meses hi van accedir per vies alternatives, sovint amb el wifi dels veïns. El sistema alternatiu també va patir atacs coordinats per tombar-lo, però sempre hi havia un pla B: els atacats es comunicaven per Telegram i amb aplicacions que funcionaven sense internet. En un dels seus informes, la Guàrdia Civil ho va haver de reconèixer: “Van articular un pla preconcebut, en el qual van participar coordinadament una pluralitat indeterminada de persones.” Una pluralitat indeterminada de persones: era la manera d’admetre que no tenia noms.

Sí, ja sé que tanta astúcia i tant d’enginy avui ens ofenen com un pecat, a naltros que hem estat tan rebregats i tan enganyats i tan traïts i que ni perdonem ni oblidem. Sí, ja sé que l’últim que ens ve de gust ara és recordar que tenim gent a les files que va hackejar l’estat i que la fiscalia no ha pogut saber mai on enviar-los els escrits d’acusació. No en tinc cap prova i tampoc cap dubte: l’acarnissament contra l’activista detingut el 2018 és la mesura d’aquesta impotència. Per això ell representa, a casa meua, la cara visible de l’informàtic anònim que hauria de tindre un monument a cada plaça de l’1-O: des del primer membre de l’equip que va muntar la xarxa per votar fins als que van fer caure webs com les del Tribunal Constitucional, el Consell General del Poder Judicial o el Ministeri de Justícia com la seua manera particular de cremar contenidors. Espero que quan la fiscalia es rendeixi, si no s’ha rendit ja, en cada poble que trepitgi ho tingui tot pagat.