Cap esforç no serà balder

Envalentits (o no) pel record dels resultats electorals del 2021 –mentre el país a la menuda continuava amb més penes que treballs, covant una mai extingida quarta part de gent en la misèria; mentre els plutòcrates de sempre multiplicaven beneficis; mentre l’estat espanyol ens espoliava a consciència (mireu inversions, dèficits i més), i els babaus i vividors l’ajudaven, impertèrrits, a decorar la seva posada en escena de perdonavides polític; mentre el menyspreu de la llengua pròpia, els capricis de la naturalesa o la davallada dels serveis essencials s’entrelligaven, fins a l’exasperació, amb la descurança dels buròcrates de la Generalitat i la impertinència dels ocupants de la Casa Gran… Tres anys després, mentre passava tot allò que continua passant, encara n’hi va haver que, amb motiu de les autonòmiques del 2024, van voler endinsar-se de nou en el castell d’ombres de la Ciutadella, si més no per passejar-hi amb roses sense espines a la mà. Tot en ordre, doncs, en la rebotiga de la trista floristeria política aixecada sobre els derelictes de l’independentisme amb l’ajuda (voluntària o no) d’esforçats conreadors de lliris: florens ut rosa, fragrans sicut lilium. Ja arribava el mes de Maria.

Fora de la rebotiga, n’hi va haver que pensaven de rescatar aquell tou de set-centes mil voluntats abstencionistes per imposar als manifassers del cicle electoral una mena de correcció, esmena o exemple moral. Però, mentrestant, no havien emès cap signe des del racó on s’havien aixoplugat el 2021: on eren aquells set-cents mil quan els espanyolistes reocupaven l’Ajuntament de Barcelona? On eren mentre es negociava amb l’estat amb actius històrics i presents degradats a consciència? On eren quan els pagesos ocupaven el centre de Barcelona? Enlloc i a tot arreu, potser; però sense cap mena de cohesió ni voluntat interventora ni força organitzada. Demanar-los que s’activessin com a titelles del joc electoral era, pel cap baix, cínic. La pulsió els podia portar a cedir uns vots als nouvinguts conreadors de lliris o de roses amb espines, però això hauria estat com la xocolata del lloro: hauria ‘normalitzat’ la desaparició del carrer en el nou cicle polític. “Tothom dins”, com dirien a La Vanguardia, i aquí pau i, després, glòria. (A hores d’ara, aquella massa abstencionista, llevat d’honorables i anònimes excepcions, forma part de l’exèrcit de reserva de l’independentisme reaccionari i, per contagi, espanyolista.)

També n’hi va haver que ens vam fiar de la carta amagada del president Puigdemont. Si volia tornar planant sobre el merder (au-dessus de la mêlée) de la situació, havia de triar entre ser Cèsar o no ser res. Si volia ser Cèsar, no podia ser l’home d’un partit, d’una facció o d’un feix d’interessos, sinó el president de Catalunya. Això no volia dir, de cap manera, posar el president de la Generalitat al servei dels titellaires de l’estat espanyol, sinó encarnar la figura històrica que s’emmirallava en l’exemple polític i moral de la multitud aplegada, organitzada i activa que va canviar el curs de la història de Catalunya les darreres dues dècades (pel cap baix, d’ençà del febrer del 2006, amb la PDD i tot el que va seguir). Amb aquesta càrrega, hi anava inclosa la seva feblesa al llarg de l’octubre del 2017; i, és clar, el que calia esbrinar era fins a quin punt el capital –que no era pas personal, sinó de país– acumulat els anys d’exili es posaria al servei de la gent o al servei dels titellaires (és a dir, els actuals ocupants d’institucions, inclòs el seu partit). Si es posava al servei de la gent, dèiem, la gent el faria Cèsar; si es posava al servei dels titellaires, seria no res, un diputat.

Tot just fa dos anys (els que porta un govern espanyolista al poder), i per molta carta amagada que hi portés, les faves de Carles Puigdemont eren comptades. O era capaç de fer un front ampli per la independència –així ho dèiem– i destruïa el teatrí dels titellaires –si calia, des de dins, o sigui, convertint la farsa electoral autonomista en plebiscit–, o seria com un ocupant més del castell d’ombres de la Ciutadella, rere l’extintor del PSC. ERC ja era un pes mort per a qualsevol estratègia unitària independentista, i solament l’exemple de vigor que donaria Puigdemont en prescindir dels interessos de partit en nom del país i de la seva gent podia dissoldre, pensàvem, les mesquineses que sostenien la barraqueta republicana. Com que era impossible de convèncer (com ara mateix) les esquerres espanyoles i espanyolistes de fer cap front comú que no passés per la dependència de la política ni per la unitat d’Espanya, una desmarcada respecte de les menudeses no menys mesquines, en clau interior, del seu partit hauria atorgat a Puigdemont una imatge d’home resolt i creïble. Seguidament, una legislatura preconstituent per a plantar cara a la pobresa, l’exclusió i la desigualtat; un retorn al protagonisme del carrer; i una estratègia per a superar les mancances del 2017 que tracés les línies mestres d’una segona legislatura constituent fora d’Espanya. Somiar despert no costava res.

No va poder ser per raons que tothom sap: va ser “Junts més Carles Puigdemont”, però no pas –abusant del personalisme– “Carles Puigdemont per la independència”; aquesta darrera fórmula hauria arrossegat un bon gruix de les masses del Primer d’Octubre. Però tot va restar tancat en una atmosfera inerta, on es va covar la renovada submissió a l’espanyolisme de Rufián i ERC (com ara mateix), la formació d’un govern de subalterns de la burocràcia socialista (que no hi ha qui gosi enderrocar) i l’irracionalisme polític en ascens, que alguns encara gosem anomenar feixisme, mal els pesi als equidistants historicistes que no oposen cap raó al fet que titllem algú de “il·lustrat”, “romàntic”, “jacobí” o “revolucionari”, però que voldrien reservar l’etiqueta de “feixista” solament per als qui porten camisa negra i saluden a la romana. Porca hipocresia!

Amb vista a les pròximes generals espanyoles, encara hi ha titelles que ballen –i ballaran– com óssos ensinistrats al compàs del pandero de l’estat. En aquest circ, el discurs, la imatge o la bona voluntat de grups independentistes sense una base mobilitzada solament els permetran d’alçar la veu per fer pedagogia, tot i que serà un bon terreny d’aprenentatge per als pròxims anys. No anar-hi, com ha decidit la CUP, deixa un espai a la demagògia espanyolitzadora que no ens podem permetre, encara que no ens surtin els números. Una vegada més, en efecte, fem tard per a bastir un front independentista capaç de posar el gra de sorra en l’engranatge de la maquinària de l’estat, però tot allò que serveixi per a aclarir, desgastar, pronunciar-se i ocupar l’escenari ha de ser ben rebut i animat amb vista al que ens espera. I no n’hi haurà prou amb exhibir estelades on es mogui el gruix de la gent revoltada contra depredadors i voltors, jutges i ajuntaments corruptes: l’independentisme ha de disposar d’un discurs-programa que faci entendre a la majoria social que un país lliure ha d’oferir a la seva gent –també als immigrants perquè, si som lliures, serem capaços de tot allò que ens proposem– la qualitat de vida de les regions europees més avançades. I, d’aquí a dos anys, ha d’haver nascut un moviment ampli i autosuficient, organitzat des dels municipis, federat en comarques i dirigit per un estat major, que es proposi de fer la independència, de sostenir-la des de la base i de millorar l’esfera pública al servei del bé comú.