Le Pen, el torturador que va perdre el seu punyal nazi a Algèria

Un dels pocs mitjans francesos independents que fan un veritable periodisme d’investigació, Mediapart, ha demostrat públicament que Jordan Bardella, president del Rassemblement National i mà dreta de Marine Le Pen, fa anys proferia missatges antisemites i avalava teories conspiracionistes. És un bon cop a l’extrema dreta francesa i a Marine Le Pen, que creix molt en els sondatges electorals a la presidència de la República.

No és la primera vegada que la premsa francesa fa reportatges importants de denúncia sobre l’origen feixista de la família Le Pen i el seu entorn. El 2002, quan Jean-Marie Le Pen va obtenir el seu èxit electoral més sonat i va entrar en la segona volta de les presidencials en què s’enfrontava a Jacques Chirac, Le Monde va publicar una investigació impecable que provava el seu passat de torturador i criminal de guerra l’any 1957 a la guerra d’Algèria, amb tota mena de proves i detalls esgarrifosos.

El dirigent ultradretà va portar l’afer als tribunals contra la periodista i el diari, però va perdre tots els judicis i apel·lacions. Curiosament, el director de Le Monde llavors era Edwy Plenel, que després va ser fundador del digital Mediapart i director durant molts anys.

L’artífex de les investigacions que treballava a fons, amb tenacitat i rigor, de feia anys, i destapava les atrocitats silenciades de la participació francesa a Algèria, era la periodista de Le Monde Florence Beaugé, que anys a venir ho va relatar tot, fil per randa, al llibre Algérie, une guerre sans gloire (Le Passager Clandestin). Una obra apassionant que, per recomanació del col·lega Lucas Marco, he estat llegint amb gran interès aquests dies.

Veritable periodisme d’investigació

Aquest llibre és un exemple extraordinari de bon periodisme d’investigació. La radiografia detallada d’una recerca amb els esculls, els paranys, les dificultats i les veus de molta gent que no havia pogut explicar-se mai. I ho és tant perquè, durant anys, Florence Beuagé va investigar tota sola i va treure a la llum pública veritats sepultades per dècades de silenci i censura, com per la brutal dimensió de les tortures i les violacions a la guerra d’Algèria, exercides per l’exèrcit francès, que ella demostra i els seus testimonis relaten. Llegint-la et fas càrrec del difícil procés d’una periodista per treure la veritat a la llum tota sola, amb tots els impediments que ha d’anar superant.

Descobrir i demostrar la mentida oficial és molt difícil, i per molts motius. Costa molt verbalitzar el trauma, trencar el mur de silenci de les víctimes imposat fèrriament durant tants anys i, encara més, si són dones i han de narrar les seves violacions. Hi ha dubtes ètics i s’han de superar barreres culturals i psicològiques molt importants. Per a les dones que havien estat víctimes, era impossible dir-ho, per l’honor dels seus familiars, perquè tenien por de les represàlies i que, si ho deien, cap home no s’hi voldria casar. Però, evidentment, el principal enemic és el relat oficial i els seus defensors a ultrança. En aquest cas, els militars feixistes. Beaugé detalla les seves trobades amb generals i alts càrrecs de l’exèrcit, uns ho neguen tot, uns altres accepten algunes coses, unes altres hipòcritament diuen que en certa manera se’n penedeixen.

Està molt ben explicat tot al llibre, amb noms, cognoms, retrats dels personatges, diàlegs i repercussió a la premsa i a la societat. És interessant de veure, també, com entre els soldats ex-combatents la mala consciència va vencent en alguns casos el silenci còmplice i comencen, a poc a poc, a reconèixer on eren, com els feien pensar i actuar, com s’ho creien, i l’infern brutal inhumà que van protagonitzar.

Però, sobretot, s’hi veu l’efecte que té en la societat que es trenquin els murs de silenci i mentida i aparegui la crua realitat oculta. Un relat que contradiu d’arrel la narració oficial heroica dels fets de guerra, i fa aflorar una veritat inassumible, molt difícil de pair. Que la tortura als interrogatoris era una pràctica quotidiana habitual i permesa. Tortura per pallisses, aigua, electricitat, o amb cremades de cigarretes i soldadors de gas, que en molts casos abocaven els interrogats a la mort, que sovint en deien desaparicions o camuflaven com a intents de fugida. I les violacions que els seus reportatges treuen a la llum, com una pràctica en massa que podria haver afectat la majoria de les dones independentistes algerianes detingudes.

Totes dues pràctiques eren habituals d’ençà del segle XIX com a mètodes de colonització. Però durant la guerra d’Algèria (1954-1962) la tortura i la violació van passar a ser tècniques en massa i normalitzades. Recull Beaugé que l’advocada Gisèle Halimi, la primera de denunciar la magnitud del fenomen, va xifrar que nou vegades de cada deu que una dona algeriana era detinguda pels paracaigudistes, acabava essent violada, una vegada o més d’una, per un soldat o uns quants, l’un darrere l’altre. Nou de cada deu.

El primer testimoni que desencadenà la tempesta

Florence Beugé va cobrir per a Le Monde l’actualitat del Magreb del 2000 al 2015. En una de les seves estades a Alger va conèixer Louisette Ighilariz, una antiga combatent del FLN que el 1957 havia estat detinguda i torturada gairebé fins a la mort. Ella volia trobar el metge francès que l’havia salvada d’una mort probable quan la va traslladar del centre de tortures dels paracaigudistes a l’hospital, primer, i a la presó, després.

La periodista ho va provar durant temps sense èxit i, finalment, la va convèncer que l’única manera de mobilitzar la societat i propiciar que el seu salvador aparegués era publicant el seu testimoni. Louisette Ighilahriz va acceptar d’exposar la seva història, que es va publicar el 20 de juny de 2000 en una notícia curta a la portada de Le Monde. Encara no gosava de verbalitzar la paraula ‘violació’, ho va fer per primera vegada en públic a París, convidada a parlar a la Fête de l’Humanité.

El seu cas va originar una veritable explosió política o social, superior a allò que la periodista i els seus superiors s’haurien pogut imaginar. A partir d’aquest cas, en van anar apareixent més, de dones violades, de fills de les violacions, de testimonis dels fets… Com una bola de neu que durant dos o tres anys va ocasionar una profunda catarsi en la societat francesa, l’opinió pública, els mitjans, els intel·lectuals, els ex-combatents i les seves famílies.

Però un detall important és que el relat de Louisette Ighilariz implicava tres alts responsables militars herois de la batalla d’Alger, els generals Massu, Bigeard i Aussaresses. En el decurs dels mesos i anys següents, l’autora els va entrevistar unes quantes vegades, per contrastar noves informacions, i va anar construint el relat ocult de tot un sistema militar colonial criminal. Fins a arribar a ensopegar amb les brutalitats comeses per Jean-Marie Le Pen i investigar-les.

Jean-Marie Le Pen va perdre el seu punyal a la casba d’Alger

D’entre moltes històries que Florence Beaugé va anar investigant i publicant, n’hi havia una que la intrigava. Jean-Marie Le Pen estava implicat en afers de tortura i desaparicions a la casba d’Alger i, segons rumors que li havien arribat, una nit de ràtzies hi va perdre el seu punyal, una prova que el delatava. Quan el 2002 el dirigent ultradretà va passar a la segona volta de les eleccions presidencials franceses, la periodista, amb el vist-i-plau dels seus superiors, va passar a l’acció. “Com ha pogut, un antic torturador, esdevenir un home polític de primer ordre a França, la pàtria dels drets de l’home?”, es preguntava ella.

Beaugé va anar a Alger, va activar els seus contactes per mitjà de Louisette Ighilariz, i va recórrer el laberint de la casba. Després de setmanes d’un treball intens d’entrevistes i comprovacions, va acabar fent el relat dels fets, que sintetitzo tot seguit, evitant molts dels noms i dades que apareixen en el reportatge, per facilitar la lectura, que en el llibre són unes quantes pàgines farcides de noms i detalls que la justícia francesa va acabar avalant contra la voluntat i les mentides del dirigent ultradretà.

Jean-Marie Le Pen va ser a Alger els tres primers mesos de l’any 1957. L’estada va ser curta, però suficient per a deixar en l’ex-colònia francesa records d’una gran violència. Era el diputat més jove de l’Assemblea Francesa i va decidir d’anar-hi de voluntari “per solidaritat amb aquells joves soldats”. Hi arribà en plena batalla d’Alger. S’integrà al primer Regiment Estranger de Paracaigudistes (REP), amb el grau de tinent, encarregat de tasques antiterroristes.

Fets comprovats. Una nit, al capdavant d’una unitat d’una vintena de paracaigudistes amb gossos, assaltaren una casa d’un carrer estret de la casba. Qui donava les ordres, a qui els homes anomenaven “el meu tinent”, era un home ros, gran, fort, enèrgic. Unes setmanes més tard, la seva cara va aparèixer a la portada dels diaris quan, en tornar a la metròpoli, el general Massu li va atorgar la Creu al valor militar (!). Era Jean-Marie Le Pen. La fotografia dels diaris, la van reconèixer tots els que havien passat per les seves mans en detencions i tortures. I no l’oblidaren.

Aquella nit, els militars van tornar a aquella casa, emmanillat i ensangonat, l’home que havien detingut i torturat per error el dia abans. Van tancar totes les dones en una cambra. El qui buscaven es va identificar per evitar que fessin més mal a la família. El van despullar, el van llençar escales avall, el van torturar fent-lo empassar litres i litres d’aigua a la força, i, finalment, amb electricitat. “Parla!” Parla!” “Dóna’ns un nom i tens la meva paraula de soldat que et deixarem!”, cridava el tinent Le Pen.

L’home no va obrir la boca, tot i que tenia dos combatents amagats a casa. El colpejaven, sobretot als testicles. Li van fer beure aigua fins que el  ventre se l’inflà enormement. Un soldat li saltava damunt la panxa i el feia vomitar. Ell cridava. Finalment, el van conduir al taller elèctric que tenia darrere la casa, per aplicar-li corrent. Era electricista. Tot d’una, els familiars retinguts a la casa van sentir un curtcircuit. I una veu que deia: “Tinent. S’ha mort!” El soroll que el treien al carrer i una ràfega de metralleta final.

La seva dona ho va comprendre a l’instant i sortí de seguida al carreró. Allà hi havia el cos del seu marit, ensangonat i metrallat a la cara i al pit. Els diaris, en el comunicat oficial, van dir que havia intentat de fugir i li havien disparat. Fallava un detall, l’havien metrallat de cara. La dona va anar a la policia, que donà una altra versió, que havia mort en un retiment de comptes entre fellaghas.

L’endemà, el seu fill trobà un punyal amb una funda en un racó de la casa i l’amagà en un lloc segur. Els paracaigudistes van tornar a la casa en dues ocasions, sempre encapçalats per un Le Pen amb aspecte furiós. Ho van regirar tot molt nerviosos i violents. No hi van trobar res.

Quaranta-sis anys després, aquell nen que, després dels fets de la tortura a domicili i mort del seu pare, s’havia incorporat a les files dels combatents fellaghas, a la sala de la casa on el seu pare havia estat torturat, va donar el punyal a la periodista Florence Beaugé.

Era un peça de museu. Un punyal de les joventuts hitlerianes, marcat i homologat per la Reichszeugmeisterei (RZM), organisme central de control d’armes del Reich. Al mànec, hi havia una creu gammada negra sobre fons vermell i blanc que, amb els anys, i els jocs dels nens de la família, s’havia desenganxat. A la fulla es pot llegir perfectament: “J. M. Le Pen, 1r REP”. Va ser una peça de convicció decisiva en el judici.

El relat de l’odissea de la periodista per a treure el punyal d’Algèria i tenir-lo el dia del judici a París depassa els límits d’aquest article. Tan sols diré, per no avançar gaires coses als qui el vulguin llegir de primera mà,  que és digne de Graham Greene.

La tortura a domicili era una de les especialitats de Le Pen a la casba, tal com va anar descobrint Beaugé. En el reportatge, hi ha uns quants relats més de tortures infligides per ell i els seus homes els dies de la batalla d’Alger. Sovint, a les nits, l’escamot de paracaigudistes passava d’un edifici a un altre, cercant armes, metralladores, informacions. Un dels torturats afirma que, en el seu cas, Le Pen en persona era qui accionava el corrent elèctric. Un dia, un home al límit del dolor va mentir per treure-se’ls del damunt. Quan es va descobrir que havia mentit, Le Pen va perdre la sang freda, va treure la pistola i la posà a la templa de l’home, que va sentir el clic. Sortosament, no va disparar.

En aquestes ràtzies, hi havia detinguts que morien i d’altres que desapareixien per sempre. Presos que eren trets de les cel·les de nit i afusellats i cremats. Hi ha uns quants testimonis, els principals dels quals van declarar davant la cort a París que havien estat torturats per Le Pen amb electricitat, amb aigua, amb soldadors… Molts, davant les seves famílies. A domicili.

L’any 1985, Liberation va publicar una primera versió més superficial de la història del punyal. Le Pen els va denunciar. El dia del judici, quan Mohamed Cherif Moulay, el nen del punyal, que ja era un antic combatent, passà per davant de Le Pen per pujar a l’estrada a declarar, Le Pen va dir, serrant les dents: “Aquest, l’hauria d’haver mort amb el seu pare aquella nit infame.” Vint anys després, el vell torturador es va haver de menjar, davant la justícia i l’opinió pública, tots els seus actes criminals i aquest comentari.

L’extrema dreta no oblida mai un nom

La investigació i el llibre de Florence Beaugé s’inscriuen en el gran debat permanent sobre el colonialisme que França viu de fa dècades. La repercussió social que va tenir va ser tan gran que ella, en conseqüència, va continuar fent més reportatges i llibres i, anys després, amb el dibuixant Aurel (l’autor de la multipremiada Josep) van fer un curt d’animació.

A França, lentament, gota a gota, es va sabent la veritat després de molts anys de censura. Gràcies a la feina tenaç d’historiadors i periodistes contra les mentides i els silencis d’estat. No sé si cal repetir que, per contrast, la societat espanyola (i catalana) és lluny de saber tota la veritat sobre la violència del seu passat colonial. La censura ha estat, i és, implacable.

Dos fets recents dels quals he anat informant. Fa un any, Macron va reconèixer la guerra secreta duta a terme per França contra els independentistes al Camerun, amb desenes de milers de morts. També fa un any que es va demostrar la utilització d’armes químiques a la guerra d’Algèria.

I una coincidència no gens anecdòtica. Fa uns dies, publicàvem a VilaWeb la notícia que el batlle d’extrema dreta d’Elna havia esborrat el nom de René Vautier (1928-2015) del cinema municipal. El cineasta bretó ha estat  tota la vida en el punt de mira de l’extrema dreta francesa. Precisament pels seus treballs de denúncia de les atrocitats de la guerra d’Algèria, pels quals va haver de pagar uns mesos de presó, a més del segrest i prohibició dels seus films. Va ser en el punt de mira de l’OAS (Organisation Armée Secrète) i Jean-Marie Le Pen va participar en algun atac contra ell i els seus films. Ho vaig explicar aquí.

Ara, llegint Algerie, une guerre sans gloire, de Florence Beaugé, he sabut que René Vautier va ser un dels testimonis de la defensa de Le Monde en el judici per les denúncies judicials de Jean-Marie Le Pen. L’extrema dreta no oblida mai un nom.