Closcadelletra (DXXI): He caminat tota la nit

És uns gratacels, un safareig, una murada, un jardí de cactus, una frase que no record. Un reguitzell de personatges essencials, un vidre antic que refracta la llum, una tirallonga d’olors i d’objectes que ballen, un suburbi sense avior. Una invitació al tacte, un dolor que no s’acaba, un vaivé d’onades que mormolen fluixet, un traçat de carrers que reguen amb la seva estètica les concepcions de la vida en societat, una porositat sensible que embauma l’aire de la ciutat que ens fa lliures.

Aquest entretemps ha vengut tot sol, aixuxines.

Només cal·ligrafii jocs d’il·lusions dels sentits en què els angles morts i els indicis disseminats en els clarobscurs funcionen com tantes i tantes caceres dels tresors.

Cerc a la desesperada la joia d’una llengua viva, que swingui, es reinventi, es desviï, jazzesqui, parodiï i convidi a riure tant com a trencar-se el cap.

Treball una matèria freda o refredada, la de la història, de la qual explor el revers, els moviments de fons i els detalls: la pujada de les lligues feixistes i nazis, el creixement vertiginós de les desigualtats, la multiplicació dels plutòcrates incondicionals i sàtrapes, la desaparició de la fraternitat protectora, els sequaços i els prosèlits que són legió, el sedassar sempre seguit de les ombres i els silencis, els jutges orfes i orbs de justícia, els incontinents imbècils teòrics de la conspiració, els demagogs de pa amb fonteta; monstres golèmics, grotescs i amenaçadors que es passegen per aquí, arreu arreu, fins que la mà travela amb entrebancs, i descarrila.

No te’n refiïs del que et pot donar una nit insomne: els senyals de perill es multipliquen i em reenvien a un estat d’urgència, a l’impuls d’una necessitat.

L’escrit!

Podria ser la força de la meva fragilitat un exercici pur i dur d’esmicolament?

O potser intent amagar el meu cadàver insepult davall un cos de paraules que pretenen, sense aconseguir-ho mai, mostrar aquesta sutzura que no s’atura de rajar tostemps?

No veus com el sentit, sempre a la vorera de l’evaporació, no ens és donat ni un instant i cal caçar-lo al vol?

Estam sempre just en contacte amb el devorament!

En els replecs de la tela de fons d’aquest text hi ha un tremolor on s’amaga la perplexitat de la fricció i s’entreveu l’espai de l’estrany.

Per què vols anar al fons del desconegut?

Dic en veu baixa els mots que escric però no cal que el so s’acabi i eclipsi el sentit. Els dos s’afinen mutualment i el sentit ha de quedar atrapat en el parany de les formes sonores més amarades de bellesa.

Amb quin adob conrees el sentiment d’impossibilitat?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: