Set anys de l’operació Judes, amb una amnistia que no arriba malgrat el TJUE

Avui fa set anys de l’operació Judes, que va començar amb la detenció de nou activistes dels CDR, set dels quals van ser traslladats a Madrid i empresonats durant tres mesos. La causa ha estat marcada per nombrosos elements: d’una acusació de terrorisme sense terroristes, explosius ni atemptats a tot un seguit d’irregularitats judicials que impliquen tota mena de vulneracions de drets fonamentals, passant per la denúncia de maltractaments a mans de la Guàrdia Civil. I hi ha un altre element fonamental, que alhora és comú en totes les causes de repressió: el pas del temps, la dilatació de la causa, un procés que comença i que no se sap mai quan acaba. Un procés, de fet, que fa temps que hauria d’haver acabat amb la llei d’amnistia, però que continua obert, amb unes quantes vides en pausa.

Una victòria judicial

El 16 de juliol, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) va fer públic que donava via lliure a l’aplicació de l’amnistia en aquest cas, encallada d’ençà que l’Audiència espanyola havia decidit d’elevar-ne qüestions pre-judicials. El tribunal ja va reconèixer que els fets encaixaven amb l’amnistia, però deia que tenia dubtes sobre la compatibilitat de la llei amb el dret de la Unió. Per això va preguntar al tribunal de Luxemburg si la distinció que fa la llei entre les causes per terrorisme que són amnistiables de les que no era prou clara i adequada. La resposta del TJUE va ser contundent, fins i tot més que no s’esperava: sí, va dir que quedava clar que els casos en què hi havia violacions greus de drets humans, com ara morts i tortures, no es podien amnistiar.

A diferència de l’advocat general en les conclusions del novembre passat, el TJUE no diu explícitament que el cas de l’operació Judes encaixi en el supòsit de l’amnistia perquè el tribunal no ho pot dir, no és la seva funció. El TJUE dicta doctrina, amb arguments que es puguin aplicar a qualsevol cas. A partir d’aquí, correspon als jutges espanyols de decidir si la causa és amnistiable o no, un últim pas que sempre ha inquietat els encausats. Tanmateix, el tribunal no té cap element a l’abast per a argumentar que en aquesta causa hi ha hagut violacions greus de drets humans. No hi ha hagut morts, tortures ni fets semblants i ja ben aviat la Guàrdia Civil no va poder sostenir el relat que els activistes tenien explosius.

A més, aquesta victòria judicial hauria d’haver representat una amnistia gairebé automàtica. Però, tal com esperaven les defenses, encara no s’ha materialitzat. La sentència és tan clara, que dóna molt poc marge de maniobra a l’Audiència espanyola, que sembla que no pugui fer res més sinó executar-la. De moment, amb el curs judicial més que inaugurat, encara no se’n tenen notícies. El dia de la sentència del TJUE, fonts de l’Audiència espanyola van informar que l’havien d’estudiar i que, previsiblement, la qüestió no es resoldria fins passades les vacances. De llavors ençà, silenci.

Iniciativa de les defenses

Aquesta manca de notícies no ha representat cap sorpresa per a les defenses, que tenien ben coll avall que el tribunal no tindria pressa a tancar el cas. El 20 de juliol ja van presentar uns quants escrits per a exigir a l’Audiència espanyola que desencallés el procediment i donés compliment a la sentència europea. Els advocats dels CDR l’instaven a “alçar immediatament la suspensió del procediment, a resoldre l’article de pronunciament previ promogut a l’empara de la llei d’amnistia i l’arxivament definitiu de les actuacions mitjançant la declaració d’extinció de responsabilitat penal dels acusats”.

També hi esmentaven un fragment de l’altra sentència que el TJUE va dictar sobre la llei d’amnistia, a propòsit de les pre-judicials del Tribunal de Comptes espanyol, que diu que els jutges tenen l’obligació d’aplicar-la “sense valorar les al·legacions ni les proves exculpatòries”. És a dir, si la llei és compatible amb el dret de la Unió, cal aplicar l’amnistia sense entrar en el fons, en els detalls, del cas. De fet, l’Audiència hauria d’haver actuat d’ofici, però els advocats d’Alerta Solidària –que ja tenen experiència en molts casos de repressió en què ni jutges ni fiscals han actuat d’ofici per aplicar l’amnistia– han preferit d’avançar-s’hi.

L’Audiència espanyola, amb tot, no té cap termini marcat i moltes altres causes de l’independentisme de base també resten encallades. La diferència, en aquest cas, potser és un afegit d’acarnissament, amb unes acusacions gravíssimes que implicarien peticions de penes molt altes. “Aquesta causa arrenca amb periodistes a les portes de casa dels detinguts abans que es produïssin les detencions”, deia el portaveu d’Alerta Solidària, Martí Majoral, al juliol. “Volien intimidar abans de la sentència del procés i hi ha dotze persones que viuen d’aleshores ençà un calvari. Hem gastat vida, salut i diners a l’Audiència espanyola. Ens van enviar a Europa fent-nos perdre un any i mig més del nostre temps, i Europa ha tornat la pilota a l’Audiència, que és qui de bon principi havia d’aplicar l’amnistia.” De fet, la llei deixava ben clar que les causes s’havien de tancar en un termini màxim de dos mesos, i ja han passat més de dos anys.

Poc marge per a l’Audiència espanyola

Sigui com sigui, sembla que el cas és cada vegada més a prop del final, malgrat que el tribunal encara pugui trigar una mica a pronunciar-s’hi. Res no és segur als grans tribunals espanyols, però costa d’imaginar de quina manera l’Audiència espanyola podria esquivar un mandat tan clar del TJUE. Ara, també tenia un mandat clar el Tribunal de Comptes i ha optat per desobeir Luxemburg.

Si els mesos vinents s’acaba aplicant l’amnistia, serà una amnistia sense reconeixement ni compensació pel dany causat, sense garanties de no-repetició. Ningú no tornarà a les tretze persones afectades la llibertat, el temps i els diners perduts, com tampoc s’esvairan les conseqüències del sofriment, l’estigma i la incertesa.