A la Castanyada tan sols li falta una dosi d’amor propi

No hi tens res a fer, diuen. No pots anar contra corrent. És que no pots comparar una senyora de negre amb davantal que cou castanyes amb tot l’imaginari de monstres i disfresses patrocinat per anys de cinematografia omnipresent, argumenten. És que, a veure, si els fas triar entre panellets i llaminadures, què vols?, insisteixen. Val més acceptar-ho i no fer-se mala sang. Hi ha algunes coses que no es perdran, però la batalla és evident qui l’ha guanyada, sento en un eco que fa anys que reverbera.

I vet aquí que tornem a ser a mitjan octubre i, amb la vista posada a fer caixa i continuar fomentant un consumisme encegat, els aparadors s’omplen de tot de rampoines que el 2 de novembre acabaran a les escombraries i de disfresses, complements i maquillatges que es tornen inservibles d’un any per a un altre i que van directes a la deixalleria o al fons de mar. I llaminadures cridaneres a tort i a dret. Xocolatines i llepolies amb formes de fantasmes i monstres de tota mena amb tots els colorants imaginables. És que, és clar, no comparis.

Conforma’t que convisquin, diuen, com a solució equidistant per a no perdre del tot. Ara: topo amb el concepte “Castaween” i tinc clar que això ja és una derrota. Perquè sí, el nom fa la cosa, per descomptat. I, aquí, hi falta una bona dosi d’autoestima. Camuflar el nom nostrat, en un pas més cap a la difuminació: què és, això, sinó una demostració de mentalitat perdedora?

N’hi hauria prou de valorar les tradicions pròpies per a no envejar res de les foranes. De fet, no és ni tan sols això. Simplement, n’hi hauria prou de conèixer les tradicions pròpies, de tenir-hi un xic d’interès.

Insistim a comparar-ho, però en realitat això no és una batalla entre la Castanyada i Halloween. Si hi ha cap enemic a combatre, és el consumisme. Passa que, en aquest combat, el títol de consumista el té Halloween. Hem convertit les tradicions en activitats purament recreatives. És igual saber què celebrem, com i per què, tant hi fa d’on ve la festivitat, en quin moment de l’any ens trobem i quina mena de ritual representa la celebració, quin és el significat de cada gest que mantenim en dates concretes. Per sobre de tot, hi ha la cosa lúdica. I això ha esdevingut allò més important. Fer gasto i estar entretinguts. Ser consumidors passius.

L’imaginari de Halloween és molt potent perquè l’hem tingut fins a la sopa, però això no és cap batalla entre castanyes i carabasses. Les carabasses formen part de la tradició nostrada tant com les castanyes i els moniatos. I sí, també aquí les buidàvem i els fèiem forats i hi posàvem una espelma, perquè aquesta era la manera de donar la benvinguda als avantpassats en aquest dia de l’any en què la porta entre el món dels vius i el dels morts s’obre. I un dia són les ànimes dels morts les qui ens visiten i, l’endemà, primer de novembre, Tots Sants, som els vius els qui els visitem a ells, i per això hi ha el costum d’anar als cementiris. I com aquí, en molts altres indrets del món i en moltes altres cultures també tenen el seu dia de recordar els morts. Però tot això tant és. Avui les carabasses són bàsicament joguines amb els usos més inútils i les parades de castanyes han esdevingut residuals als nostres carrers.

És que, és clar, que avorrit, diuen. I ja se sap que l’avorriment és el monstre més temut de tots. Quedar-se tot sol amb els propis pensaments i unes musaranyes, això sí que fot por.

Sí, i tant, que avorrit, seure amb els amics a fer-la petar i jugar en una taula parada mentre endrapes castanyes torrades, moniato rostit, pastís de carabassa i panellets regats amb moscatell o ratafia. Que avorrit, passar una tarda en família pastant patata, sucre i ametlla mòlta i acabar empastifats i veure com es van daurant els pinyons al forn i dir que en tastes un i prou, però saps que mai no acaba essent un i prou.

Quan arribi la nit del 31, colles d’amics sortiran a trucar als timbres de les cases, reproduint aquelles escenes que han vist de petits en tantíssimes pel·lícules. Hem estat empassant cultura nord-americana des del bressol, què esperàvem? Primer va ser el trick-or-treat passat pel sedàs espanyol del truco-o-trato, i després van arribar les festes de pijames entre la canalla de primària. Arribats aquí, bàsicament aspirem que, com a mínim, cridin “crit o confit!” quan el veí els obri la porta. Però, ben mirat, les disfresses, rai.

Si la cosa va de fer por, és una bona oportunitat per a fer valer els monstres que farceixen la mitologia catalana, que n’anem ben servits. La Pesanta, el Dic, la Cucafera, el Simiot, el Bocarrot, ogres, bruixes, dracs… I, ja que hi som, val la pena esmentar les activitats d’Espanta la Por, que fa deu anys que organitza el Museu d’Etnologia de València per a biblioteques, escoles i museus de desenes de municipis amb l’objectiu de difondre l’imaginari propi amb el lema “Per Tots Sants, monstres valencians”. Ja ho deia, res a envejar.

Ara que ja s’ha explicat tant que Halloween prové de l’antic “All hallows’ eve”, que significa “vigília de Tots Sants” i que tot plegat té l’origen en la cultura celta, és l’hora de tornar a l’autoestima. A la Castanyada amb totes les lletres, que el nom no s’ha de disfressar pas. Sí, al capdavall tots commemorem allò mateix. I en aquest racó de món fa segles que ens ajuntem a menjar castanyes i panellets, a cantar cançons i a recordar els morts, i tenim un grapat de tradicions vives, de la Nit de les Ànimes de Puigcerdà i tants indrets de Mallorca a la Fira de Tots Sants de Cocentaina, passant per fires de bruixes, de carabasses i de castanyes i concerts.

Cadascú té el nom que l’explica. Entendre-ho, saber-ne la tradició i els possibles orígens, continuar vinculant la Castanyada al ritual de tardor, a aquest moment de l’any en què deixem enrere els mesos de més llum i ens comencem a recollir. Donar sentit a allò que fem, més enllà d’engreixar la societat de consum. És tot això, que ens manté arrelats i, de retop, vius –malgrat (i gràcies a) tots els difunts.