Avançament editorial: ‘Els quatre van passar el dia junts’, de Chris Kraus

La setmana entrant arriba a les llibreries Els quatre van passar el dia junts, de l’escriptora Chris Kraus, en una traducció de Ferran Ràfols Gesa (la Segona Perifèria). Novel·la inquietant, parla sobre la classe treballadora nord-americana des dels anys seixanta fins a l’era Trump. Aborda les addiccions, la progressiva pèrdua d’alteritat, el descrèdit de la cultura i les esquerdes personals que es converteixen en fractures socials.

Chris Kraus és autora de les novel·les Aliens & Anorexia, I Love Dick (que publicarà aviat la Segona Perifèria), Torpor i Summer of Hate. També ha publicat tres llibres de crítica cultural: Video Green, Where Art Belongs i Social Practices. Ex-becària de la Fundació Guggenheim, ha col·laborat en revistes diverses i és coeditora de l’editorial independent Semiotext(e) del 1990 ençà. La seva obra ha estat traduïda a disset llengües. Viu a Los Angeles.

L’editor de La Segona Perifèria, Miquel Adam, amb precisió el lector:

“El gener del 2024 Rosalia va penjar una foto a Instagram. Es veia somrient, sostenint un llibre a les mans. Era un llibre de Chris Kraus, I Love Dick. Jo no en sabia res, ni del llibre, ni de l’autora. Però resulta que era un llibre icònic d’una autora icònica de la contracultura nord-americana. L’he llegit aquest estiu, i d’aquí a un quant temps els lectors catalans el podran llegir en la nostra llengua. Per dir-ho de pressa i malament, I Love Dick tracta com cap altre llibre del desig femení. El moviment feminista el va convertir, molts anys després d’haver estat publicat, en un llibre de culte, programàtic. Més enllà d’això, la novel·la té l’energia descontrolada d’una deflagració: el lector és testimoni privilegiat de la violenta renovació d’un gènere literari injuriat i ridiculitzat per uns, admirat i imitat per molts altres: l’autoficció. Ara l’autoficció deixarà de ser un joc d’ombres o un exercici d’egocentrisme, i passarà a ser un gest polític. Sobre qui té dret o no a prendre la paraula. 

Els quatre van passar el dia junts és la darrera novel·la de Chris Kraus amb traducció de Ferran Ràfols Gesa, i és la que avui presentem als lectors de VilaWeb. És una novel·la sobre la delinqüència, l’addicció i la davallada als inferns, de la indignitat de la pobresa i les injustícies de classe als Estats Units d’Amèrica. 

Podríem dir que és un tríptic, les dues primeres parts del qual formen una autobiografia escrita en tercera persona. La primera part ens relata la infantesa de la Catherine –alter ego de Kraus– en el si d’una família de classe obrera que malda per ascendir socialment en un temps en què això semblava possible, fins a la seva primera joventut marcada per l’adveniment del moviment hippy. Una vida complexa, plena de trasllats, plena d’abusananos, de flirteigs amb les drogues de l’època, de perills obscurs. Com més gran és la Catherine, o Catt, més a prop de la tragèdia se situa. 

La segona part d’aquest tríptic fa un salt temporal i ens trobem que la Catt és una crítica d’art contemporani consagrada. Ha escrit un llibre de gran èxit tardà –I Love Dick– de la qual s’estrena una sèrie televisiva aviat. Però el seu home té una greu addicció a l’alcohol. I amb l’èxit, les xarxes socials activen els mecanismes per a la seva cancel·lació pública. Ves per on, la icona contracultural del feminisme, una dona de classe obrera, lloga pisos en barris populars. No hi ha matisos, no hi ha empatia que valgui. Ni en l’addicte a l’alcohol, ni a les xarxes, ni en els temps que ens ha tocat de viure. En les seves constants anades i vingudes per la geografia dels Estats Units –és increïble la mobilitat, el desarrelament dels americans–, la Catt i el seu marit troben refugi en una petita cabana de Minnesota, una antiga regió minera ara devastada per la globalització, antic enclavament de vot demòcrata i ara un ferotge bastió del trumpisme. 

La tercera part de la novel·la és sorprenent. El lector atent començarà a entendre el gest polític en aquesta novel·la. A Minnesota la Catt s’assabenta d’un brutal assassinat a mans d’uns joves que van plens de metamfetamina fins a les celles. Qui són, què pensen, com viuen, per què han comès l’assassinat? I què hi té a veure, aquesta tercera part, amb les dues primeres? I quan el lector ho descobrirà –no espereu un canvi argumental pirotècnic, això no és un thriller–, quan lligarà caps i trobarà el vincle inefable entre les dues primeres parts i aquesta, entendrà fins a quin punt els joves nord-americans han perdut tota xarxa de seguretat i van encaminats cap al desastre. La tragèdia americana és servida.”