Pere Antoni Pons: “El projecte imperial espanyol ens castellanitza”

Pere Antoni Pons (Campanet, 1980) és novel·lista i crític literari i ara publica Les conseqüències (Proa), una novel·la que barreja ficció i autoficció: Llobina, un escriptor i periodista mallorquí acabat de divorciar rep l’encàrrec d’investigar la visita misteriosa de dos oficials nazis a Mallorca en plena Segona Guerra Mundial. La recerca el du dels xuetes als nazis i a la violència de la transició espanyola, però també a parlar de la paternitat i de divorcis personals. VilaWeb va parlar amb el senyor Pons fa uns quants dies, al bar de la Setmana del Llibre en Català a Barcelona.

—Si haguéssiu de resumir Les conseqüències a algú que no l’ha llegit, què en diríeu?
—Que és moltes novel·les en una, amb elements d’intriga, de drama, d’autoficció, de novel·la política i de novel·la històrica. Tenia claríssim que l’havia de dur cap a un terreny més d’autor. I com que havia tingut uns anys molt intensos a tots els nivells, hi vaig voler posar tot allò que vivia.

—No és la primera volta que tracteu els xuetes.
—Són els grans victimitzats de la història de Mallorca. Si a l’estat espanyol hi ha hagut un antisemitisme sense jueus, imaginau-vos l’antisemitisme sobre els que són una mica jueus, perquè en realitat no ho són: són descendents de jueus conversos.

—La famosa llista dels quinze llinatges jueus publicada per a perseguir-los, és real?
—És real el rumor. Vaig xerrar amb el pare Massot i amb Miquel Alenyà, economista i historiador de l’art, que surt esmentat a la novel·la, i em va dir que de petit tenia por d’aquella llista, que li havien dit que es feia o que s’havia fet. Però ningú no l’ha vista mai. És una mena de rumor pseudo-llegendari que en termes històrics no acaba d’encaixar. Però hi és i ha pesat en la història de Mallorca.

—Teniu família xueta?
—Que jo sàpiga, no. No és un estigma que hagi experimentat. De tota manera, sempre dic que en la sang dels mallorquins hi ha sang jueva i mora segur: estam barrejadíssims.

—A la novel·la surten tres extremes dretes: els nazis, la violència de la transició i la d’ara.
—Em molesta que es parli de l’extrema dreta actual a Espanya com si acabés de sortir. La transició ve de quaranta anys de franquisme, i el franquisme comença amb l’alçament de Franco, que guanya la guerra perquè Hitler li dóna un cop de mà. És un vincle brut, però molt real, i tothom hi passa per alt. Per mi és intolerable.

—Què es passa per alt?
—Que no es vincula mai l’extrema dreta amb el nacionalisme banal dels estats, amb el nacionalisme que va generar els estats-nació moderns durant el segle XIX. Es parla d’immigració, de rics contra pobres, de criminalització dels diferents, però mai de la qüestió lingüística, cultural i nacional. Com si no hi hagués hagut a Europa un imperialisme interior brutal, amb tocs clarament feixistes. És tramposíssim.

—La relació dels mallorquins amb els alemanys també apareix al llibre.
—Ho intent de marcar d’entrada, en la primera conversa entre el protagonista i la Karen. Ella li diu que ell deu ser dels qui s’emprenyen perquè creuen que Mallorca és un altre land alemany, i ell li respon que no, que el gran problema és que som una província espanyola. Els alemanys compren, però no desfiguraran nacionalment Mallorca. Si Mallorca deixa de ser mallorquina és perquè el projecte imperial espanyol ens castellanitza. Una cosa que m’emprenya molt del debat públic és que es parla d’immigració com si fos un tot homogeni. És la cosa més diversa que hi ha en termes ètnics, identitaris, socioeconòmics i ideològics. Uns s’imaginen tots els immigrants com a expats; els altres, com a subsaharians. Presentar-ho d’una manera tan homogènia és ofensiu, sobretot per als immigrants més desafavorits.

—Creieu que Aliança Catalana arribarà a Mallorca?
—Crec que no. Però tots els qui ara criminalitzen el catalanisme perquè hi ha Aliança Catalana, ja el criminalitzaven quan hi havia Convergència i Pujol. Aliança Catalana és racista i farà populisme brut, però segons quins posicionaments contra Aliança fan un tuf de cinisme i d’hipocresia que em resulta insuportable.

—Hi ha fets reals, com l’assassinat de Don Julià a Campanet, el poble on viviu.
—Sí, això és real. És l’únic assassinat que hi va haver a Campanet. Més de quinze o vint campaneters van morir al front, la majoria a l’Ebre, però ell és l’únic que van matar, i el van enterrar d’una manera molt humiliant. Després, uns joves del poble el van recuperar i li van fer un ofici funeral com es mereixia. Tot això és crònica campanetera.

—I els personatges? N’hi ha cap de real?
—Cap. Bé, n’hi ha un: jo. Fins i tot he posat el meu llinatge aGuillermo i Rodrigo Pons, pare i fill, i els fills del protagonista es diuen Damià i Margalida, que són els noms dels meus pares. És una manera de dir a la gent que em coneix que la novel·la és feta amb materials de la meva vida, però que no és la meva vida. Els Pons no representen ningú en concret, però sí dues tipologies molt representatives d’una certa mallorquinitat, d’una certa espanyolitat i d’una concepció molt extrema i reaccionària del món, que durant un temps han estat amagades entre bastidors i ara surten a la llum.

—I en Cuco, l’amic d’infantesa, és real?
—No existeix. En Cuco és algú que, amb l’oportunitat familiar que va tenir per a créixer, s’ha acomodat, s’ha embrutat i s’ha convertit en un pijo desarrelat de tot. M’interessava com a símptoma d’una certa mallorquinitat.

—El protagonista, com vós, va treballar al taller d’un arquitecte. Vós, amb Ricard Bofill.
—Sí, però cal dir que a la novel·la ho novel·lo molt. Bofill m’apassiona. Em sembla un arquitecte extraordinari i un personatge extraordinari, molt més que no ens han fet creure, fins i tot ideològicament. Molt catalanista, molt més que no ens van pintar durant trenta anys. Semblava un cosmopolita desarrelat de la Gauche Divine, però sempre ho va deixar clar. Aquella complexitat té de base una catalanitat naturalíssima i assumidíssima. No en va renegar mai.

—Amb quin personatge us sentiu més satisfet?
—Sempre dic que el feminisme m’ha enriquit com a escriptor, perquè m’ha obligat a tenir en compte unes coses i a posar-me en la pell dels personatges femenins. Estic molt content de la Xisca i de l’Aina, i també de la monja negra. Vaig dubtar molt si posar-hi una monja negra que parla mallorquí: tenia molta por que em sortís una caricatura estrambòtica. Però em va sortir amb una gran naturalitat. Crec que és la part que menys he corregit de la novel·la.

—L’Aina és xueta.
—I forastera, i alhora ideològicament molt conscient. Això m’interessava molt. Acumula tres subalternacions: la de ser xueta, la de ser forastera i la de ser dona. Un foraster és algú que arriba de la península i que no és catalanoparlant. Molts dels seus fills s’han mallorquinitzat moltíssim; molts altres, no. És una mica això que teniu aquí, però sense la figura del xarnego. I no la tenim perquè el xarneguisme és una estratègia de l’espanyolisme per a minar el catalanisme allà on és hegemònic, com a Catalunya. A Mallorca, ni la mallorquinitat ni el mallorquinisme no són hegemònics, i no cal inventar-se aquest esguerro.

—Parlem de paternitat. Com és que se’n parla tant, al llibre?
—Tenia molt al cap aquesta idea: en la literatura catalana, les autores parlen molt de maternitat, i els homes no. Volia fer una novel·la que parlés també de paternitat.

—Frase del llibre: “Un pare absent no és mai un bon pare.”
—És una frase que deu tenir matisos i cadascú la viu segons la seva experiència, però crec que és una mica així.

—També escriviu que pensar en el futur dels fills és un camp de batalla entre l’amor i el terror.
—Una mica, sí. Els estimes, vols que tot els vagi bé, els vols protegir, però alhora no els vols sobreprotegir, perquè no els prepararies per al món que ve. Per als nostres, encara més, perquè tenen una identitat subalterna.

—Hi descriviu un divorci. Alguns llegiran que parleu del vostre.
—Encara estimava la meva dona i la trobava preciosa. M’interessen els sentiments incompatibles. No la cosa mecànica de “m’he equivocat, tinc sentiment de culpa, me’n penedesc”, que no es correspon ni amb la realitat ni amb la història de la novel·la, que és la que importa. Fas mal a qui estimes perquè estimes una altra dona, i a la nova tampoc no l’estimes com ella creu que l’hauries d’estimar. La culpa és per haver fet mal, no per haver fet una cosa mal feta. I això ho arrossegues i es va acumulant: sentiments contradictoris i fins i tot destins incompatibles. Aquesta voluntat de fer dues coses que no pots fer alhora.

—Què us aporta, escriure?
—Més que un refugi de tranquil·litat, és una plataforma cap a la plenitud: per a mi i per al protagonista. Hi ha un moment en què ho diu: que l’estimin el fa feliç, però escriure el fa sentir significatiu.