Carta d’amor i de respecte a les propietàries del meu pis

Visc de lloguer de manera segura i estable. Tant pel preu com per la durada del contracte, sóc –ho sé– una excepció en un drama col·lectiu que perjudica desenes de milers de persones. Tot plegat és una jungla i jo visc en una bombolla. (Si la bombolla també perjudiqués la inflació respecte del sou, ja seria el paradís.) I no és que ens hagin millorat les condicions, a nosaltres, sinó que, al nostre voltant, tot és abisme. Amb el pas dels anys, i per comparació, l’abisme s’ha fet insondable.

No visc aquesta situació –he de dir– gràcies a la meva astúcia, les meves habilitats o la meva intel·ligència. Mal llogater no dec ser, si m’aguanten tants anys. Però si jo visc a la bombolla és, bàsicament, gràcies a dues propietàries. L’una és pagesa, i l’altra, bibliotecària. Aquesta és una carta d’amor i de respecte a totes dues, que conec pel nom. Un nom que amagaré, per respecte, i que amb veu baixeta estrafaré:

“A tu, Sílvia, et diré que he somiat sovint en tu. No hi apareixen ni la teva caminada diària cap a la biblioteca on treballes ni tampoc els llibres ni els pòsters de cinema amb els quals tens el pis ple. Tampoc no hi apareixen imatges d’aquests aplecs fortuïts que vivim al barri, quan, tombant la cantonada, ens trobem de cara. No, el somni és un altre, i sempre és el mateix: em toca la loteria, milions d’euros, i reuneixo persones estimades al restaurant Racó de l’Agüir, a Barcelona. I allà, després de setmanes de preparació, dono, dins el reservat, una targeta de dèbit als comensals. Una targeta on cada mes entraran milers d’euros. És la part de la loteria que els regalo.

Som una vintena, i, barrejada amb els germans, els fills, la mare, la dona i els amics més íntims, tota discreta i afable com sempre, allà, hi ets tu. Sí, formes part d’un somni recurrent, que em visita sovint; un somni d’agraïment. Dona decent, dona honesta i neta. Dona perfecta no, però gairebé: moltes gràcies per tots aquests anys.

A tu, Queralt, et somio despert. És de dia quan, deambulant, hi apareixeu tu i la teva història. Com vivíeu, de petites, a la masia gran, on el fet de ser dones us va perjudicar perquè l’hereu que us va tocar no ho veia clar i creia que solament els homes podien fer de pagès. Per tant, al cap d’un temps, les dones van ser enviades a una casa sense terres ni bestiar. La masia gran, per als homes, és una espina clavada que portes dins. Però sense pus, perquè et vas espavilar. Ben jovenetes, us en vau anar del Ripollès a l’Empordà, on has acabat fent de pagesa. Terra plana i poc costeruda a la riba de la Muga.

Dècades fent de pagesa, lectora de novel·la històrica, atenta a la política (apassionada, en diria jo), et veig arribant sola des de l’Empordà, carregant a la pick-up els mobles que no ens feien falta a la casa que us lloguem, mentre els porticons de les cases del poble es van obrint i àvies entranyables treuen el cap per saludar-te, a tu, que et coneixen de fa dècades. Dona valenta, dona decent, dona honesta i de mirada neta. Perfecta no, però gairebé.”

Una cinquena part dels diputats del congrés espanyol rep ingressos de lloguers. No crec que molts arribin, com a propietaris, a la sola de la sabata d’aquestes dues dones. Lamentablement, estem parlant d’un mercat que causa suïcidis, desnonaments diaris i una avarícia descomunal. Tot això, afegit a una gestió estatal pèssima, en què ses senyories no regulen, a banda i banda, com ho haurien de fer ni construeixen els pisos que tocarien, sinó que prefereixen viure de la demagògia dels decrets i culpar el privat de la feina que no fan. Un privat que no sempre n’és culpable; un que no sempre és un àngel. De fons voltor, també n’hi ha. Doncs som uns quants els que sabem, per increïble que sembli, que és possible un món diferent. Nosaltres, de fet, hi vivim. I si vosaltres, no, s’ha de regular.