Míriam González, l’Albert Rivera 2.0 que apareix a tots els mitjans

“Aquí [Espanya] cal reivindicar el liberalisme amb ela minúscula, que és posar límits al poder.” Ho deia a El País fa menys de dues setmanes Míriam González, candidata de Democràcia 21 a les eleccions espanyoles. González és una figura que aquests darrers mesos s’ha prodigat entre cercles de poder, però desconeguda fins ara entre el gran públic. Fins ara, perquè no tan sols El País ha dedicat una entrevista a la dirigent d’un partit extraparlamentari i sense implantació territorial, sinó que una bona carretada de mitjans li han ofert una tribuna per a exposar els seus postulats. Diu que fuig de les etiquetes de “dretes” i “esquerres” i reivindica que Espanya necessita reformes estructurals per a regenerar la democràcia. Un discurs “centrista” i “liberal” que recorda aquell que feien dirigents de Ciutadans com Albert Rivera o Inés Arrimadas fins que va quedar desintegrat entre el PP i Vox. Un partit que també va créixer extraordinàriament a còpia d’aparicions mediàtiques fora de mida per a un partit minoritari al Parlament de Catalunya i ara sembla que es repeteix el patró.

Les comparacions no són etèries: Democràcia 21 es presentarà en coalició amb un Ciutadans esquifit que ha perdut tota representació a les institucions i quadres polítics. També anirà de bracet de la Unió de Ciutadans Independents, un partit castellanomanxec que en el passat ja havia fet coalicions amb Ciutadans i amb UPyD. Justament, a la presentació pública de Democràcia 21 es van deixar veure antics dirigents d’UPyD, com ara l’ex-diputat al congrés espanyol Rafael Calduch o els ex-eurodiputats Fernando Maura i Beatriz Becerra. Aquesta darrera, que havia estat molt activa al Parlament Europeu contra l’independentisme català i la immersió lingüística, fa anys que col·labora amb González en la plataforma Espanya Millor. Una entitat que van fer servir els impulsors de Democràcia 21 aquests darrers anys per moure’s entre els cercles empresarials i polítics i presentar-se com a representants de la societat civil.

Ara bé, malgrat que González ha recollit les restes de Ciutadans, també ha criticat durament els antics dirigents del partit. Els acusa d’haver traït els seus votants per no correspondre a les demandes de reforma de les disfuncions de l’estat. “Van acabar reproduint els mateixos comportaments contra els quals havien de lluitar”, ha dit. A l’altra banda, Albert Rivera mateix va menystenir Democràcia 21 a Antena 3 amb l’argument que calia “concentrar el vot” en les formacions de dretes ja existents i evitar que se n’anessin “a la brossa”: “Respecto que es fundin partits, però una cosa és que se’n fundin i una altra que ens juguem el bombo de la loteria a veure què passa. Ara és el moment que el vot sigui supersegur i útil i hi hagi canvi”, va dir en referència a un possible canvi de cicle després de Pedro Sánchez.

Coneixedors de les seves poques opcions, Democràcia 21 només presentarà llistes a les demarcacions de Madrid i de Barcelona, on es reparteixen més escons. Fins ara no hi ha hagut cap sondatge que en prevegi cap mena de representació, però, tot i això, acumula entrevistes a grans mitjans de comunicació.

Un pare franquista i assessorament la companyia que explota el fosfat saharià

Míriam González va néixer el 1968 a Olmedo, un municipi del sud de Valladolid. La seva mare, Mercedes Durántez, era professora d’institut. El seu pare, José Antonio González, també era professor, però allò que el va fer més conegut és la seva carrera política. Fou batlle d’Olmedo nomenat pel governador civil de Valladolid quatre mesos abans de la mort de Franco, i va ocupar el càrrec fins a la seva mort en un accident de trànsit el 1996. En les primeres eleccions democràtiques va ratificar el càrrec sota les sigles de la UCD, i més tard va passar a Aliança Popular. Gràcies a la seva influència i popularitat, fou elegit senador del PP en tres legislatures consecutives.

El 2013, el diari britànic The Guardian va recollir el testimoni de veïns d’Olmedo que n’expressaven l’admiració, però també d’altres que recordaven el seu passat franquista i el descrivien com un dictador. “Vam haver de barallar-nos-hi per canviar els noms dels carrers del franquisme”, recordava José Antonio Blanco, regidor del PSOE durant el primer mandat.

Si The Guardian s’hi va fixar és per una connexió amb la política britànica que passa per la seva filla, Míriam González. Era el sogre de Nick Clegg, cap del Partit Liberal Demòcrata britànic i, en aquell moment, vice-primer ministre gràcies al pacte d’investidura que havia fet amb David Cameron. Durant un congrés dels liberaldemòcrates, Clegg va parlar del seu sogre com algú inspirador i va dir que volia que els tres fills que comparteix amb Míriam González en poguessin seguir l’exemple.

González i Clegg es van conèixer a Bruges, a Bèlgica, on ella s’especialitzava en dret comunitari després d’haver-se llicenciat a la Universitat de Valladolid. A Brussel·les va treballar com a negociadora comercial de la UE a l’Organització Mundial del Comerç i com a funcionària de les institucions comunitàries. Es va convertir en membre sènior dels gabinets dels comissaris europeus de Relacions Exteriors Chris Patten i Benita Ferrero-Waldner, on s’ocupava de les relacions amb els Estats Units, el Llevant, la Mediterrània i l’Amèrica Llatina. Tot i ser espanyola, va ser assessora de l’oficina del Ministeri d’Afers Estrangers del Regne Unit durant la presidència britànica del Consell de la UE, el 2005.

Clegg i ella es van instal·lar a Londres, on va treballar per a l’empresa DLA Piper durant sis anys com a cap de comerç internacional i regulació. Des d’aquesta posició, segons que va publicar Mail on Sunday, va començar a assessorar el grup estatal marroquí OCP, especialitzat en l’extracció i processament de fosfats. I quan, més tard, va fitxar per la competència, el bufet Dechert, es va endur amb ella el contracte amb OCP.

OCP explota com a pròpies les extenses mines de fosfats del Sàhara Occidental, territori ocupat il·legalment pel Marroc el 1975 i considerat l’última colònia africana. Una explotació que les Nacions Unides veuen il·legal, perquè són recursos que pertanyen als saharians. Mohàmmed Salem, delegat del Front Polisario a Catalunya, no tan sols assenyala com a preocupant la feina de González per a OCP, sinó que diu que a la Comissió Europea ja va avalar acords entre la UE i el Marroc per a l’explotació de recursos naturals sahrauís.

Entre el 2010 i el 2014 va ser membre del consell d’administració de la companyia espanyola Acciona, i el 2016 es va convertir en directora no executiva al Regne Unit del banc suís UBS, i el 2019 va esdevenir-ne vice-presidenta a escala europea. El 2019 va deixar el Regne Unit pels Estats Units, on va acompanyar el seu marit quan va fitxar per Meta com a vice-president d’afers globals i comunicació. Als Estats Units va treballar com a sòcia al bufet Cohen & Gresser i va ser professora convidada a Stanford. Tal com va explicar Clegg a The Guardian, González no es va adaptar mai a Silicon Valley i tres anys després el matrimoni es va tornar a instal·lar a Londres.

Retorn a Europa i gestació del projecte polític

A final del 2019, González va publicar el llibre Devuélveme el poder: Por qué urge una reforma liberal en España en què ja posava sobre la taula les seves inquietuds polítiques, però no va ser fins el 2023, novament a Europa, quan va començar a moure fitxa. El maig d’aquell any va presentar a Madrid l’associació Espanya Millor, amb l’ex-eurodiputada d’UPyD Beatriz Becerra al costat. El seu primer projecte va ser un macrosondatge amb la participació de vora 11.000 joves entre divuit anys i trenta-cinc sobre les seves inquietuds i aspiracions.

Durant el segon any d’existència es va dedicar a recórrer l’estat espanyol proposant a les administracions d’adherir-se a les mesures de regeneració política que propugnava, sense cap èxit. Tot i això, el diari El Debate, impulsat per l’Associació Catòlica de Propagandistes, li va donar el premi Projecció d’Espanya en l’àmbit de la cultura. Gràcies a Espanya Millor, González va continuar prodigant-se en les aparicions als mitjans de comunicació parlant d’un “patriotisme modern” i inclusiu, la supressió dels aforaments, reduccions fiscals al treball, canvis en el sistema d’elecció de la cúpula judicial i la col·laboració público-privada per a construir habitatges de lloguer assequible.

A final del 2025, González ja reconeixia en una entrevista a El Español que considerava de fer el pas a la política: “Si el missatge que volen traslladar els polítics és que netejar el sistema només es pot fer amb un projecte polític, ho provarem.” Explicava com s’havia reunit amb el PP i el PSOE, i com havien refusat les seves propostes de regeneració. Una negativa que, deia, l’empenyia a fer el pas d’articular una proposta política que negava que fos “de centre liberal” perquè diu que l’etiqueta del liberalisme que hi ha a Espanya no s’ajusta amb la mirada europea. “Vull reunir tothom que vol situar la neteja del sistema per damunt de tot i, a partir d’allà, modernitzar el país i recuperar l’ascensor social”, deia. El dia abans de la publicació de l’entrevista, González havia participat en l’exclusiu Civet de la Fonteta, un esdeveniment que l’empresari Luis Conde organitza a casa seva, a l’Empordà, per reunir en un dinar les elits polítiques i empresarials de Catalunya i Espanya.

Segons que va publicar l’Ara, González hi va ser al costat del president de la Generalitat, Salvador Illa, i uns quants consellers del govern; el president del parlament, Josep Rull; els ministres espanyols Félix Bolaños, Óscar Puente i Jordi Hereu; el president de l’Aragó, Jorge Azcón, el president del PNB, Aitor Esteban; l’ex-dirigent d’ERC Sergi Sabrià, i l’ex-dirigent de Vox Iván Espinosa de los Monteros. I, al costat del món empresarial, va coincidir amb el president del Banc Sabadell, Josep Oliu, i el del BBVA, Carlos Torres, i el d’AENA, Maurici Lucena, entre més.

González continuava escalfant a la banda abans d’entrar al camp de la política quan el digital The Objective va inaugurar l’any amb una columna titulada “2026, l’any de Míriam González“. Durant els primers mesos de l’any, l’associació es va esforçar a ampliar la seva xarxa territorial de voluntaris, i va aconseguir que partits i associacions com ara Ciutadans, Volt, el Cercle d’Empresaris de Galícia i l’Associació Espanyola de Golf s’adherissin al codi ètic que propugna per als governs.

Democràcia 21 es va registrar al juny i, malgrat que el seu entorn va dir que era un “procediment administratiu” per si finalment decidia fer el pas, unes setmanes després va deixar la presidència d’Espanya Millor i va reeditar el llibre en què presentava el seu ideari.

Segurament pensava que tindria més temps per a desembarcar en la primera línia política, però Pedro Sánchez va veure l’oportunitat d’aprofitar l’onada de protestes a favor de l’habitatge i va convocar eleccions. La decisió va precipitar el calendari per a un partit encara en formació i, malgrat els esforços, unes expectatives electorals ínfimes.

Tot i això, cinc dies després, Democràcia 21 es va presentar en societat i va posar a treballar tota la maquinària per arribar al 29 de novembre amb la millor cara possible.