Un elogi de la mesura, en la política i per l’independentisme

Els grecs van gravar a l’entrada del temple de Delfos un advertiment de tres paraules: “res en excés”. He de reconèixer que sempre m’ha cridat l’atenció que una civilització capaç d’inventar la tragèdia teatral i de fer la guerra del Peloponès consideràs, en canvi, que aquella era una de les poques coses que valia la pena de dir a qui entrava a consultar l’oracle. Potser era –dic jo– perquè sabien, per experiència, que l’excés és la manera més ràpida de perdre allò que es defensa.

Aquesta imatge em torna sovint al cap aquests dies, ara que l’amnistia tanca, tan sols en l’àmbit judicial, el capítol obert l’endemà del 27 d’octubre. Hauria de ser un moment de respirar, de recompondre’ns i pensar, de considerar com continuar. I, tanmateix, veig créixer, en una part del país, una reacció que em preocupa: aquest retorn de la paraula “traïció”. Traïdors els qui no van fer efectiva la independència, traïdors els qui van negociar, traïdors els qui es van lliurar, traïdors els qui tornen… Paraules gruixudes que se solten sense prevenció, com si la paraula no ferís.

Començaré per una precisió que em sembla necessària: jo he criticat –i molt– les decisions que es van prendre després del referèndum. Ho he fet, en aquestes mateixes pàgines, tantes voltes que seria absurd que ara me’n desdigués: n’hi ha prou de rellegir els editorials. I crec, sincerament, que he ajudat a explicar els errors que es van cometre i que es cometen encara ara. Per part de tots els partits polítics i del moviment cívic. I no té gens d’importància, però crec que avui hauria d’aclarir també que fer això –com no podia ser altrament– ha tingut conseqüències. Personals i per a aquest diari. Conseqüències que sempre he assumit amb esportivitat, perquè estic convençut que la crítica no tan sols és legítima, sinó que és imprescindible en un país que vol aprendre dels seus errors.

Però, dit això, crec que hi ha una gran diferència entre la crítica i la desmesura –i no és de grau, sinó de naturalesa. La crítica examina allò que algú ha fet i en trau conclusions. La desmesura, en canvi, decideix qui és algú i ja no necessita examinar res més. Dir que una decisió va ser equivocada obliga –ens obliga– a explicar per què, i a dir què s’hauria hagut de fer, i amb quins mitjans i de quina manera. Dir “traïdor” ho estalvia tot. No demana ni proves ni alternatives. És un veredicte, i el veredicte no admet rèplica: expulsa la persona de la comunitat i, de passada, tanca la conversa.

Aquest és el primer cost, i no és xicotet. Però n’hi ha més.

Les paraules, com la moneda, perden valor quan se n’imprimeixen massa. Si tot és traïció no tindrem paraula per a anomenar-la ni podrem distingir res. I, pitjor encara, la inflació verbal devalua també la crítica raonada, perquè el lector ja no sap distingir entre qui analitza i qui llança anatemes. Qui crida més fort acaba fent inaudibles els qui tenen alguna cosa a dir.

I hi ha també una ironia particular en aquest cas. L’estat espanyol va dedicar nou anys a desacreditar aquells dirigents polítics i les seues accions. Hi va posar presons, exilis, inhabilitacions, multes i una maquinària judicial disposada a forçar el codi penal tant com calgués. L’objectiu era evident: convertir uns noms en sinònim de fracàs i de vergonya. No ho ha aconseguit i crec que seria trist –i una mica grotesc– que la feina que la repressió no va poder enllestir l’acabàssem nosaltres, i de franc.

Però a mi em sembla que el cost més greu és que l’energia que s’esmerça a assenyalar culpables és energia que no s’esmerça a pensar què cal fer ara, amb les eines que tenim ara, en el país que som ara, que ja no és el del 2017. La desmesura, en aquest sentit, té una cosa còmoda: permet de viure instal·lat en el greuge del passat i eximeix de la feina –molt més pesada– de construir el futur.

Sé, perfectament, quina és l’objecció. Algú dirà que la mesura és un nom elegant per a la tebiesa –una manera de disfressar-la. Algú dirà que demanar contenció és demanar que s’oblide, que es perdone tot, que tot torne a ser com abans. I no: és exactament al revés. La mesura exigeix més rigor que l’insult, no pas menys. Perquè obliga a distingir, a graduar, a reconèixer què es va fer bé i a dir amb precisió –no en abstracte– què es va fer malament. L’exabrupte és fàcil; la precisió és difícil. Cridar “traïdor” és molt senzill. Explicar on es va errar, i per què, i com no tornar-ho a fer, això és molt més complicat. I demana molt més coratge.

I demana, també, una certa generositat. No pas la generositat d’absoldre, sinó la de recordar que aquells polítics –amb tots els errors que hom els vulga atribuir– van pagar un preu personal que ningú de nosaltres no ha pagat. Ningú. Evidentment que això no els fa immunes a la crítica, però sí que hauria de fer-nos ser més curosos amb les paraules.

Els grecs no deien “res” a seques. Deien, concretament, “res en excés”. No demanaven que s’abandonàs la passió, ni el judici, ni la discrepància, sinó que no es portassen fins al punt on es giren contra qui els practica. Aquesta és la lliçó que m’agradaria que retinguéssem ara. Critiquem tant com calga, amb tota la duresa que calga, els fets. Però, pel bé del país, no ens deixem endur per una desmesura que tan solament ens fa més petits, més dividits i al capdavall, per tant, més fàcils de vèncer.

I tot això ho dic amb la màxima humilitat –jo no sóc sinó un més i no em represente sinó a mi– i amb el màxim respecte cap a qui no vulga entendre’m ni compartir-ho.