Pau Pacheco: “Per la Diada, qualsevol excusa era bona per a pegar a joves independentistes”

Pau Pacheco, de disset anys, és copresident de l’Assemblea de Joves de Catalunya (AJC), l’entitat que té per objectiu de rejovenir el moviment independentista i convèncer les noves generacions. Són les joventuts de l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) i es van presentar oficialment la Diada de l’any passat. Un any després, l’organització va prenent forma i cada volta té més membres.

Parlem amb Pacheco sobre l’entitat i la Diada d’enguany, marcada pels aldarulls a la nit, la brutalitat dels Mossos d’Esquadra i la detenció de divuit persones, deu de les quals menors d’edat. Pacheco es queixa de l’actuació de la policia i denuncia càrregues indiscriminades i detencions irregulars.

—Podríem dir que sou les joventuts de l’ANC?
—L’AJC neix amb aquesta intenció. Es constitueix com una entitat després d’haver tingut un primer contacte amb l’ANC. Arran de la gent que vam aconseguir de reunir-nos la Diada passada, després d’organitzar-nos per mitjà de xarxes, l’ANC ens va escriure i ens va comentar a veure si podíem trobar alguna manera de col·laborar per a rejovenir el moviment independentista. Ho vèiem com una molt bona idea, sobretot perquè a l’hora d’organitzar-nos per xarxes teníem un grup i érem dues-centes persones, però en el moment de la manifestació en vam ser més de tres mil. A les mateixes persones que érem darrere del grup ens va motivar molt i vam veure que hi havia més futur que no pas un grup d’Instagram. I vam decidir de crear una entitat seriosa. Després d’aquests contactes amb l’ANC ja deixàvem escrit a la mateixa constitució que l’entitat independent seria un procés transitori fins a poder ser les joventuts de l’ANC. I això és escrit en un conveni de col·laboració, el primer article del qual és precisament això, que és un conveni temporal de col·laboració, però que servirà només mentre l’ANC i l’AJC cerquen un encaix per a poder treballar plegats. L’ANC té un problema d’estatuts. Ara mateix no permet que menors de divuit anys en puguin ser simpatitzants.

—Us vau presentar oficialment la Diada de l’any passat. En quin moment vau decidir d’organitzar-vos?
—Va ser tot molt espontani. El grup inicial d’Instagram el vam fer jo i Martí Vilalta, que n’és el copresident. Però pràcticament la resta de les persones que ara tenen un càrrec a l’Assemblea de Joves o que la impulsen són persones que s’hi han afegit després i que ens hem conegut precisament per mitjà del grup d’Instagram o després amb l’entitat. En el moment que vam avisar que seríem una entitat seriosa vam demanar a veure si hi havia algú disposat a donar-nos un cop de mà i van sortir unes quantes persones. Després, en el moment de constituir-nos, vam haver de fer les votacions corresponents i els càrrecs que vam sortir van ser aquests.

—Quins són els vostres objectius?
—El principal és poder ser una entitat referent en el moviment independentista juvenil, seguint precisament la manera de fer de l’Assemblea Nacional Catalana, és a dir, amb transversalitat. Que no es parli de partits polítics, perquè entenem que hem d’anar tots units cap a la independència. No tenim cap més objectiu ni farem política. Ens enfocarem simplement a aconseguir la unió independentista dels joves i avançar.

—Però no creieu que inevitablement s’ha de parlar de política?
—Intentem que no passi perquè entenem que, en un debat, no s’hi sentirà còmode el 100% de l’organització. Tenim molt clar que, com a entitat que entén la independència com una eina de progrés, hem de tenir persones capaces de veure-ho així, i no com una eina de divisió o fins i tot d’assenyalament. Hem tingut debats polítics de les coses més fonamentals. Tenim molt clar que, malgrat ser una entitat transversal, hi ha unes línies vermelles que s’han de respectar. No tolerem en cap cas ni actituds racistes ni totalitàries, ni bàsicament discriminació de cap mena. En relació amb allò que podrien ser les idees més reaccionàries que potser sorgeixen ara, tenim molt clar que volem amb nosaltres qualsevol persona que es consideri independentista, però no en volem d’ideologia reaccionària.

—Us referiu a Aliança Catalana?
—En tots els partits polítics hi pot haver gent molt diversa, malgrat que tots estiguin enfocats cap a una orientació concreta. Em refereixo a la ideologia que pugui tenir qualsevol persona. És a dir, mai refusarem ningú per ser d’Aliança Catalana. Hi ha moltes maneres de ser d’Aliança Catalana, com hi ha moltes maneres de ser de qualsevol altre partit polític. Però no tolerarem, ho tenim claríssim, ni actituds racistes ni actituds feixistes. Crec que complim molt bé amb la transversalitat a la qual volem arribar i alhora amb el compromís que la independència serveixi d’eina de progrés social i que ens permeti de viure millor a tots.

—A l’abril ja vau dir que tothom hi era benvingut, també Aliança Catalana. Això es manté o hi ha hagut algun canvi? Us ho pregunto perquè aquesta Diada, a les vostres files, s’han sentit proclames contra Sílvia Orriols i Aliança.
—Durant el procés de constitució no hi vam caure, a autodenominar-nos antifeixistes, i és una de les coses que la militància també ens ha reclamat més: darrerament ho hem implementat als nostres estatuts i a la nostra acta de constitució. D’ençà del mes d’agost, l’Assemblea de Joves de Catalunya és una entitat antifeixista, antimasclista i anti-LGTBIfòbica. Sobre no acceptar-hi persones d’Aliança Catalana, sincerament, no podem saber si una persona ho és. En cap moment demanem el partit polític a ningú. Al final, ho enfoquem molt a Aliança Catalana, però també crea incomoditats amb uns altres partits. La manera més fàcil d’anar tots units és simplement no preguntar-nos el partit polític, saber que lluitem tots per la mateixa cosa. I assegurar-nos que realment després, dins l’entitat, tots entenem la independència com una eina de progrés i integració i no pas com una eina d’exclusió.

—Quanta gent sou ara mateix?
—Entorn de sis-cents cinquanta socis. A la Diada és quan creixem més en militància. En aquesta última vam créixer gairebé de setanta-cinc socis.

—I com funciona? Els socis hi posen diners?
—No, perquè l’Assemblea de Joves és una entitat totalment gratuïta i oberta a tothom. Tampoc no fem activitats que requereixin una gran despesa econòmica, perquè al capdavall fem mobilització i no té un gran cost associat. Sí que agraïm el suport que ens pot donar l’Assemblea Nacional Catalana en aquesta mena de coses. Normalment, o ens adherim a les seves convocatòries o les fem nosaltres amb el seu suport.

—I això pot canviar?
—Sí, ha estat objecte de debat. Passa que ens trobem molt al començament, malgrat tenir ja un any i escaig. Ara hem d’aconseguir un grup nombrós de persones que creguin en l’entitat i que la vegin com una cosa seriosa i capaç d’avançar. Llavors ja farem debats com aquests.

—Què més feu, a banda les manifestacions? Teniu grups de treball?
—Tenim tres òrgans de govern. El primer és el comitè permanent, que són els membres de la junta directiva. Això és semblant a l’Assemblea Nacional Catalana. Al comitè permanent tenim la doble presidència, la vice-presidència, la tresoreria, la secretaria d’organització i el secretari de l’entitat. El comitè permanent és qui porta el dia a dia i les qüestions que són més ordinàries o menors. Quan hi ha alguna qüestió més important, tenim la junta executiva nacional, que és com el secretariat nacional de l’Assemblea Nacional Catalana. Tenim persones elegides per la militància de cada comarca. De les quaranta-tres, hi tenim nuclis constituïts en vint-i-nou, amb caps comarcals. Tenim més càrrecs de caràcter tècnic. Però, a l’hora de fer votacions més decisives, sí que tenim en compte la distinció entre personal tècnic o caps comarcals. També fem assemblees generals, on són convidats tots els socis futurs. Aquí és on debatem mocions o propostes de resolució, accions o com millorar.

—Quants anys tenen els vostres socis?
—Tenim molta varietat de militància. Estem oberts de catorze anys a trenta. Tenim gent de totes les edats. Sobretot gent d’entre catorze i dinou. Tenim gent molt jove.

—El 2017 éreu molt joves, alguns teníeu set anys o vuit. Heu estat testimonis més aviat del postprocés.
—Sí, hem viscut les coses més de prop a partir de l’any 2019. No tota la militància, però una part important ha viscut l’independentisme a casa tota la vida. Una altra part molt important no i també és molt sorprenent veure com aconseguim atreure persones que no estaven tan enfocades a l’independentisme. Funcionem de manera informal, som capaços d’atreure gent que no és de l’Assemblea a les nostres activitats. I aquesta gent, potser a casa no són independentistes, però parlant-ne, veient què fem i venint a les nostres accions, acaben pensant en la independència com una cosa útil. Hem de treballar també això, com a entitat juvenil. No sols mantenir el llegat i fer que les persones independentistes continuïn lluitant, sinó també aconseguir de demostrar que la independència és realment la millor opció per al país.

—Parlem de la Diada d’enguany. Us va sorprendre que hi hagués tant de jovent?
—No, ens va sorprendre l’any passat. Ens esperàvem que aquest any fos com l’any passat, també hi vam posar molt d’esforç. Vam convocar al fossar de les Moreres i el vam omplir bastant. N’estem molt satisfets. No sols amb el nostre bloc juvenil, sinó també amb la resta de la manifestació, també hi havia molta gent jove. Això és molt positiu, perquè precisament denota que el moviment continua viu i que hi ha joves que continuem creient en la independència.

—Durant la nit hi va haver aldarulls i els Mossos van detenir divuit persones, deu de les quals menors. Alguns formen part de l’Assemblea de Joves de Catalunya?
—Sí, dos d’aquests deu en formen part.

—Què va passar? Com van ser les detencions?
—Jo hi era, juntament amb els companys que van detenir. La sensació era que qualsevol excusa era bona per a pegar a joves independentistes, perquè costa de creure que el cos de Mossos d’Esquadra no tingui la capacitat d’aturar quatre contenidors cremats al mateix punt, a la mateixa hora. Cridava l’atenció veure com es començaven a cremar contenidors en una zona concreta, la policia venia i evidentment carregava amb brutalitat. Acabaven, se n’anaven i, evidentment, tornava a passar allò mateix al mateix lloc. I la policia tornava a venir i tornava a carregar. I va passar fins a quatre vegades. Sembla que hi havia més aviat una intenció de pegar que no pas d’evitar la crema de contenidors. Les detencions, a banda ser irregulars, també eren indiscriminades. Persones que simplement queien a terra, els Mossos s’hi tiraven a sobre i acabaven detingudes i després incomunicades. En el cas de la militància detinguda, eren persones que no van causar la crema de contenidors: simplement van fugir quan els Mossos carregaven de manera indiscriminada. Simplement per caminar, hi ha persones que també van rebre cops de porra. En el cas d’un d’aquests militants, va caure a terra, els Mossos s’hi van tirar a sobre i va ser acusat de delictes de desordre públic. Costa de creure que s’hagi detingut algú pel simple fet de caure a terra i ser acusat de desordres públics. A banda, tenim testimonis que ens han fet arribar que el tracte de la policia no va ser just. Frases com “Si et mous, et destrossaré els dits” o “A aquest jove, li cardaria una hòstia i li passarien les ximpleries” denoten que, evidentment, no hi ha només una voluntat de complir la feina com a policia, sinó que també hi ha implícit un espanyolisme i un antiindependentisme que no hauria de ser propi d’una força democràtica com hauria de ser la policia de Catalunya. I, finalment –això ho ha experimentat la nostra militància–, del moment de ser detinguts fins a ser portats al Palau de la Justícia, van estar incomunicats fins a vuit hores. Les seves famílies no sabien on eren. I en el cas d’un militant detingut, va haver d’esperar vuit hores que la mare geolocalitzés el telèfon mòbil per a poder-lo anar a buscar al Palau de la Justícia. Quan es detenen deu menors, els Mossos haurien de tenir la responsabilitat de deixar-los trucar, com a mínim, a les famílies. I no haurien de tenir la poca vergonya, en el moment en què els van a buscar, de dir a famílies preocupades pels seus fills que els podrien haver educat millor.

—Poc després vau demanar la dimissió de la consellera Núria Parlon. Heu tingut resposta d’Interior o dels Mossos?
—No ens ha arribat res, i crec que a l’Assemblea Nacional Catalana tampoc. Sí que vam veure les declaracions vergonyoses de la consellera Paneque, dient que hi havia total confiança en el cos de Mossos d’Esquadra. En el moment en què el cos es dedica a identificar independentistes o a carregar-hi sense cap criteri clar, no es pot dir que s’hi té total confiança.

—Voleu afegir res més?
—Que farem una manifestació el 3 d’octubre en el context del referèndum d’autodeterminació del 2017. Serà al matí. Encara n’hem d’acabar de concretar l’hora, però esperem ser-hi moltes entitats. Segurament la farem en col·laboració amb l’Assemblea Nacional Catalana i més entitats. I esperem també poder-la omplir de joves com vam fer l’Onze de Setembre, principalment per demostrar que la independència de Catalunya es va decidir el 2017 i que hem de ser nosaltres els qui serem capaços de mantenir viu aquest llegat i culminar-lo.

—I heu pensat res per a la tornada dels exiliats?
—És un cas molt especial, actualment en queden tres. Haurem de veure en quines condicions tornen. En el cas de Puigdemont, pot tornar com a president d’un partit polític o com a president a l’exili. Donarem suport a la tornada del president legítim de Catalunya, però sense caure a fer propaganda partidista, perquè precisament ens en volem allunyar.