No a l’odi contra nosaltres mateixos

Què ho fa que, quan sents discutir dos independentistes, tens la sensació de trobar-te al bell mig de la millor de les societats catalanòfobes per culpa de l’odi excloent que destil·len? La catalanofòbia ambiental és tan potent, té tants mecanismes de difusió i infiltració i fa tants segles que es manté ferma amb la funció de crear un enemic interior per a consolidar la unitat de l’estat i el sentit nacional espanyols, que, en aquesta etapa d’assimilació indissimulada que patim des de la frustració del procés d’independència, va aconseguint que els independentistes comencem a mirar-nos entre nosaltres mateixos amb els ulls dels espanyols: hi ha una manera inconscient, derivada d’una atmosfera creada artificialment per l’enemic, però, alhora, n’hi ha una de conscient, que fa l’aire irrespirable en defensa de posicions, tant individuals com polítiques, excloents, reflex mal dissimulat de la catalanofòbia (en són una mostra els difusors d’odi creats a les xarxes socials en forma de trols i bots per gent que es proclama independentista). El grau d’intensitat amb què es manifesta en els tractes personals, el volum que pot assolir en la discussió pública, o el color amb què impregna la visió de la realitat poden variar segons educació, coneixements, voluntat o gràcia expressiva, però avui dia la malaltia se’ns enganxa a la pell com la tinya. No pas per motius exclusivament ideològics, o cercant un avantatge polític particular, sinó perquè ha esdevingut una condició que reuneix en si tots els sofriments de la nostra vida individual i col·lectiva, prova evident que hem sucumbit a la pressió catalanòfoba que és present allà on arriben les armes de persuasió i de coerció d’Espanya.

Esmentaré un tema delicat per raons que al benèvol lector i a la lectora comprensiva no se li escaparan, però que ens avisen dels perills que comporta la malaltia de l’odi envers nosaltres mateixos. Des del punt de vista polític, vaig advertir en el seu moment dels riscos de pactar una amnistia amb el govern del PSOE a canvi de la investidura de Pedro Sánchez, sense negar, això no obstant, que es tractava d’un objectiu polític, l’assoliment del qual podia representar una victòria de ressò internacional sobre Espanya, perquè una amnistia no és, com l’indult, una mercè graciosa i arbitrària del poder, sinó el reconeixement explícit que la lluita persistent de l’adversari es contraposa al poder omnímode de qui el voldria anorrear. I és llavors que l’odi contra nosaltres mateixos desplega tota una casuística moral, anterior a la política, que aboca a una descàrrega de ràbia i furor que demana bocs expiatoris per sentir-se satisfeta en nom de principis indiscutibles: no cedir, no negociar, no transigir. En una paraula: no moure’s. Ho diré gràficament: la introjecció del punt de vista espanyol en els rengles independentistes va aconseguint que les fletxes emmetzinades que ens anem arrencant del cos entre atac i atac de l’enemic ens les tornem a clavar amb les dues mans fins al fons del cor. D’aquí ve la deshumanització ferotge, la freda indiferència, o la mendacitat compulsiva que acompanyen la notícia de l’immediat retorn, després de nou anys d’exili, del president Puigdemont, destituït per l’article 155, que ha rebut un enfilall d’epítets i blasmes, procedents de gent que es proclama independentista, que, en llavis de qualsevol catalanòfob, ens haurien fet saltar com unes feres.

La sensació d’estar tancats en un camp de concentració deu ser tan profunda que, al marge dels estats emocionals que pateixen els presoners entre ells –ràbia, odi, depressió, sacrifici, admiració, amor, solidaritat…–, allò que destaca és la pèrdua del respecte mutu, pròpia d’un ambient on precisament el respecte ha de ser ofegat a tot preu. És la mateixa posició que adopten els espanyols respecte dels catalans quan el paternalisme assimilista ensopega amb la resistència de qui no es vol deixar assimilar. En aquest menyspreu entre nosaltres hi ha diferències de grau –sobretot, si tenim presents les disposicions ideològiques i polítiques individuals– que revelen, però, la seva dependència del punt de vista espanyol: l’elecció dels insults i de les invectives en són una demostració palesa. De “traïdor” a “venut” hi ha la mateixa disposició condemnatòria entre els conreadors de l’autoodi com entre Marchena i Llarena respecte a “sediciosos”, “rebels”, o “malversadors”.

Els independentistes no ens volem pas alliberar de la nostra condició, de la qual no reneguem ni renegarem, sinó que volem posar fi a la fatalitat de l’assimilació que vol condemnar els catalans a veure’s amb la mirada dels espanyols. Per identificació amb els que els menyspreen o els volen apallissats (recordem l’aporellos), els assimilats es giren contra el seu poble considerant que res no hi ha a salvar: és tot ell, en bloc, que els aclapara, i a qui s’esforcen a rebutjar. Ocupen institucions, pretenen que salvem qui ens odia, es fan amb l’enemic, propugnen aliances contra natura, i n’hi ha encara que es fan passar per independentistes sense cap senyal que estiguin disposats a inquietar l’enemic.

La tendresa, la solidaritat activa, l’altruisme són les eines de què disposem per a superar aquests trasbalsos de l’esperit.