Douglas Stuart: “M’agradaria veure una Escòcia independent”

Douglas Stuart (1976) va néixer a Glasgow, però va quedar orfe aviat i, becat per l’estat, va llicenciar-se al Royal College of Art de Londres i després es va traslladar a Nova York, on va començar la seva carrera com a reputat dissenyador de moda. L’any 2020 va guanyar el premi Booker amb La història d’en Shuggie Bain, un llibre que les editorials havien rebutjat quaranta-quatre vegades. Durant l’espera, va anar tres mesos a les illes Hèbrides, on es va inspirar per al llibre que ara presenta, John, fill d’en John (Edicions de 1984). Un llibre que descriu el món gai, rural, calvinista i parlant de gaèlic. VilaWeb va entrevistar el lúcid, i independentista escocès, Douglas Stuart la setmana passada a Barcelona.

—Vau escriure una primera novel·la, La història d’en Shuggie Bain, que va ser rebutjada quaranta-quatre vegades abans de guanyar el premi Booker. Durant l’espera, vau anar a les illes escoceses de les Hèbrides Exteriors i allà us vau inspirar per a un nou llibre. Aquest. Per què allà?
—No ho sabia del tot, la veritat. Vaig créixer a Glasgow amb una mare soltera que netejava centres comercials; no hi havia temps ni diners per a viatjar, i el meu món era només aquella ciutat. El 2019, esperant que es publiqués Shuggie (ja tenia acabada la segona novel·la, Un lloc per a en Mungo) vaig sentir la necessitat d’anar a les Hèbrides: eren un lloc mític en la meva imaginació, bressol del teixit Harris Tweed i d’un calvinisme molt estricte que havia marcat la meva infància al continent. Aquella barreja —el thatcherisme que deia que la classe treballadora ja no serveix per al “progrés”, i el calvinisme que deia que tots naixem, vivim i morim en pecat— em va deixar poca esperança quan era jove. Hi vaig anar dotze setmanes, deliberadament, per sobrepassar el punt en què seria fàcil marxar. No sabia si en sortiria un conte, una novel·la o simplement un aprenentatge sobre el meu propi país. Quan vaig arribar a Harris –un paisatge lunar, fet d’anortòsia, una roca que diuen que només es troba allà i a la Lluna–, hi vaig trobar quatre coses que no convergien enlloc més: l’agricultura de subsistència, el gaèlic (que parla molt poca gent), el teixit Harris Tweed i el calvinisme. Va ser llavors que la novel·la va començar a prendre forma.

—La vostra mare era catòlica, i el vostre pare, protestant. I vós on us situeu?
—Enlloc, sóc com els dijous, just al mig: educació protestant, però totes les festes familiars catòliques. El pare va marxar quan jo tenia quatre anys i va morir quan en tenia nou o deu. Només el vaig veure dues vegades més.

—Diu que la vostra mare era alcohòlica?
—Sí. Però aniré amb compte de convertir això en un tòpic sobre tot un país. A l’East End de Glasgow dels anys vuitanta, l’alcoholisme era una malaltia social, no una malaltia dins una família concreta: l’atur va arribar al 26% i s’hi va quedar durant tota la meva joventut. Quan passa això a la gent –a Glasgow, als Apalatxes, a Pittsburgh– la gent perd l’esperança, i quan la perd, busca coses per a anestesiar-se. Podria passar a Barcelona, podria passar a qualsevol lloc.

—En aquest llibre, sembla que heu fet les paus amb el calvinisme, encarnat en la figura del personatge d’en John.
—La gent de les Hèbrides Exteriors va ser increïblement amable i generosa, però el seu camí cap a Déu és molt estricte: creuen que l’Escriptura és la paraula infal·lible de Déu, no una església que busqui modernitzar-se. En aquesta puresa, hi ha una gran bellesa –jo no he estat mai tan dedicat a res–, però xoca amb qui sóc. Les persones gais que viuen a prop de l’església, en una societat o una comunitat amb una fe molt forta, sovint pateixen molt. I de vegades el patiment és intern. En el cas d’en John, tota la seva oposició és dins seu. Estima Déu i és gai. Déu el va fer gai. I no pot reconciliar aquestes dues coses. No ho pot resoldre. No pot avançar. No pot. En el món modern d’avui es dóna per fet que surts de l’armari i tot anirà bé. Però als qui van viure abans, especialment homes i dones de classe treballadora lligats a la terra, a un barri o a una drassana, no els vam donar mai aquesta possibilitat, aquest somni. D’aquí vénen els matrimonis de conveniència. En les presentacions del llibre, no saps la quantitat de gent gran que se m’han acostat dient que, quan el seu fill o filla va sortir de l’armari, es van adonar que ells també ho eren.

—Hi ha aquella gran frase del llibre que diu que a l’illa la gent hi té fills sabent que estan condemnats: són fills que se n’acabaran anant.
—Si has estat tant a Escòcia com a Irlanda, saps que hi ha un dol celta. Un dol molt particular, de gent que ha estat desplaçada durant segles, que va ser expulsada de la terra amb els desallotjaments de les Highland, que va passar fam, que depenia de la terra i de la mar, que sempre ha tingut fills i que sempre ha temut que emigrarien a Amèrica o a Austràlia. Aquest dol celta tant particular sempre està sota la superfície.

—Us sentiu més proper dels protestants o dels catòlics?
—Ni dels uns ni dels altres. No sóc un home religiós. Ara, el protestantisme, amb totes les coses dolentes que en vull dir, és l’estudi per compte propi. Llegeixes la Bíblia cada dia, després llegeixes literatura, i després vas molt bé a l’escola. Creuen en l’educació. Per això Escòcia ens va donar la Il·lustració. Per això tenim cotxes i televisió. Perquè el calvinisme va revolucionar el que era un país catòlic.

—De jove vau acabar en una colla de protestants que apallissaven catòlics.
—Era una cosa força habitual. Bé, els catòlics també apallissaven protestants. No hi havia víctimes, només oposició. Jo era fill d’una mare soltera, la meva mare era catòlica i jo em considerava catòlic. Però això demostra el caràcter tribal de la religió, perquè de fet ens presentàvem cada divendres i dissabte a la nit ben contents a barallar-nos amb els nois de l’altra banda de l’autopista. Era una cosa recreativa.

—Dieu que quan la vostra mare es va morir, deixant-vos orfe, vau començar a volar. No pas abans.
—La meva mare, jo la cuidava des de petit, i no l’hauria poguda deixar mai. Però vaig quedar orfe a setze anys. Quan vaig perdre el meu únic progenitor, vaig perdre la casa, tots els mobles, la major part de la roba. De sobte, em vaig convertir en una mena de pupil de l’estat, i em van posar en un alberg per a persones sense llar. Havia d’acabar l’institut. L’estat pagava els estudis de tots els joves: vaig ser el primer de la família d’acabar l’institut, el primer d’anar a la universitat, gràcies a l’estat. Sóc absolutament un producte d’un estat socialista, que també em va pagar un màster. Per això escric tant sobre la cura de l’altre, sense voler-hi posar psicologia barata.

—Hi ha el personatge de l’Ella, l’àvia que sap quins homes són gais abans que ningú.
—Jo volia parlar del silenci dels homes –els germans que no es parlen, el pare i el fill que treballen, resen i mengen junts cada dia, però estan a anys llum l’un de l’altre emocionalment–, i com les dones sempre ho sabien tot, encara que no poguessin controlar-ho ni trencar-ho. Vaig pensar en la meva àvia i en les seves amigues, dones nascudes entre guerres, que havien fet anys de treball físic, emocional i invisible, que havien criat els seus marits, els seus fills, els seus néts, i que a la vellesa esdevenien absolutament valentes –per a mi, com a nen gai, eren gairebé com drag queens: models de dona forta que m’inspiraven quan mirava un món d’homes heterosexuals i pensava com sobreviuria.

—Envegeu les noves generacions per ser tan lliures i obertes quant al sexe?
—No. Em va encantar créixer als anys noranta. Crec que em va fer qui sóc. Vaig ser un jove gai que va créixer en plena crisi de la sida.

—Un dels temes del llibre és la bellesa dins la classe treballadora: sis homes que formen un club de lectura i parlen de Proust, Woolf, Cims borrascosos. Aquesta part està inspirada en la realitat?
—Sí. Viure lluny d’un centre cultural et fa més afamat de cultura, no menys. Una de les coses bones del protestantisme és que, si llegeixes la Bíblia dues hores cada nit, aprens a asseure’t i llegir un llibre dues hores més. No estic segur que els catòlics facin això. Els illencs tenen ments fresques i esmolades –i els nens especialment, perquè tenen menys distraccions del món modern. La classe treballadora ha estat molt estigmatitzada; se la considera no interessada en la cultura o l’art, i vaig voler que aquests homes estiguessin profundament interessats en la bellesa: en el color i el patró del teixit, en el cant (John és el precentor de l’església i té una veu preciosa) i en la lectura, en un món on cada cop els homes heterosexuals llegeixen menys.

—Per cert, i per acabar: us agradaria veure algun dia una Escòcia independent? I què me’n dieu, de Catalunya?
—Sí, m’agradaria veure-la, i espero veure-la. I sí, també vull veure una Catalunya lliure –només pel fet que crec que la gent té dret a l’autodeterminació. Escòcia sovint vota de manera diferent de la resta del Regne Unit: no vam votar el Brexit i, tanmateix, nosaltres també en vam sortir; no vam votar un govern conservador i, tanmateix, l’hem patit més d’una dècada. Només vull veure la voluntat del poble representada políticament.