“Llegint els diaris”: Què fa més por a la frontera amb Rússia, un atac o un error greu?

[“Llegint els diaris” és el butlletí de La Pissarreta Setmanal i es publicarà cada dissabte. Avui és en obert, però a partir de la setmana vinent serà un contingut exclusiu pels subscriptors de VilaWeb, que el podran rebre per correu o llegir-lo a la web, i per aquells que s’apuntin a rebre’l per correu. Per a fer-vos subscriptors de VilaWeb aneu ací. Per a apuntar-vos a rebre el correu aneu ací.]

La frontera oriental de l’OTAN mostra aquests dies totes les seues angoixes. Els analistes debaten si Moscou hi prepara una provocació calculada, però els incidents que de debò han estat a punt de fer mal han estat, fins ara, accidents. A final d’agost, al diari britànic The Telegraph, Roland Oliphant va fer una magnífica dissecció de què tenia Rússia al cap. I ens pot ajudar a entendre què hi passa.

Fa dies, com deveu recordar, un dron rus va fer malbé la locomotora d’un tren de passatgers de la línia Kíiv-Varsòvia a l’estació de Iahodín, a dos quilòmetres de la frontera polonesa –hem publicat aquest article del Washington Post sobre l’incident, escrit per un periodista que anava justament al tren. La tripulació havia rebut l’avís i havia desallotjat el comboi. Un altre dron va caure sobre una gasolinera tocant al pas fronterer de Dorohusk i hi va ferir dues persones. Dies després, l’exèrcit polonès va recuperar del mar, a la platja de Rusinowo, prop de Jarosławiec, un aparell que el ministre de Defensa, Władysław Kosiniak-Kamysz, va dir que era rus, probablement un Gerbera d’un model nou. I dos caces italians de la missió de patrulla aèria de l’OTAN van abatre sobre Lituània un dron que havia entrat per Bielorússia i havia volat mitja hora pels afores d’uns quants pobles i ciutats. Va caure prop de Pratkūnai, a pocs quilòmetres de la central hidroelèctrica de Kruonis. I duia un explosiu. Era la primera vegada que se n’abatia un en territori lituà. Dijous, més drons es van acostar perillosament a Polònia, on van sonar per primera volta les sirenes d’alarma antiaèria.

Pocs dies abans, Nikolai Pàtruixev, assessor de Putin, responia al ministre d’Afers Estrangers polonès, Radosław Sikorski, que si Polònia entrava en guerra amb Rússia el país deixaria d’existir en dos dies o tres. I el primer ministre, Donald Tusk, advertia que les setmanes i els mesos vinents seran de gran activitat russa i que no es pot descartar que arribi a territori polonès.

La pregunta que es fan a Varsòvia, a Vílnius i a Tallinn és si tot això és el preàmbul d’un atac o només una cadena d’accidents. Probablement és una pregunta mal formulada.

El 25 d’agost, el director de la CIA, John Ratcliffe, va volar a Moscou sense avisar. Era la primera visita d’un director de l’agència d’intel·ligència nord-americana d’ençà que va començar la invasió d’Ucraïna i, segons el Wall Street Journal, hi va anar a advertir el Kremlin que no toqués els aliats, sobretot els tres països bàltics. Tres dies després, Roland Oliphant publicava al Telegraph l’anàlisi més ordenada que he llegit sobre què és exactament allò que Washington tem.

Oliphant no és un columnista d’oficina. Va començar el 2007 revisant traduccions a l’agència estatal RIA Novosti, va treballar a The Moscow Times i va ser el corresponsal del Telegraph a Moscou d’ençà de l’agost del 2013, just a temps per a veure en directe l’annexió de Crimea. Avui és el cap d’anàlisi internacional del diari. Parla rus perfectament i coneix el país per dins, cosa que es nota quan explica per què el truc que van fer servir els russos el 2014 ja no es pot tornar a repetir.

La tesi de l’article és més inquietant que no sembla. Segons les fonts d’intel·ligència que Oliphant consulta, Putin no vol un xoc militar directe amb l’aliança atlàntica. Però té ganes de fer operacions híbrides contra els membres de l’OTAN. I en aquestes operacions hi ha el perill d’un error de càlcul que podria ser catastròfic. El risc no seria tant la decisió freda d’envair ningú, com una provocació concebuda com a mesurada i que s’acaba escapant de les mans.

Oliphant repassa les opcions a debat actualment i les va desmuntant una a una. La més esmentada és la que en solem dir “Crimea”: agents russos disfressats d’activistes organitzen protestes a Narva (Estònia) o a Daugavpils (Letònia) contra una suposada persecució de la minoria russa i, aleshores, soldats sense insígnies passen la frontera enmig de la confusió, mentre l’OTAN es pregunta si és una invasió o una manifestació. L’objecció d’Oliphant és de sentit comú: el 2014, ningú no esperava a Crimea els homenets verds, però avui, si apareixen pels carrers de Narva, simplement els mataran les tropes estonianes.

A l’altre extrem hi ha l’atac convencional, una ofensiva llançada de Bielorússia i Kaliningrad per a tancar el corredor de Suwałki, amb un desembarcament a l’illa sueca de Gotland per a aïllar del tot els estats bàltics. És la hipòtesi més terrible, però també la menys probable. I l’OTAN la té tan estudiada, que tothom sap què hauria de fer.

Entremig hi ha les variants que de debò preocupen. Per exemple, imaginem que un helicòpter rus fa un aterratge “d’emergència” a tocar de Kaliningrad i un “equip de rescat” desarmat entra a Polònia o a Lituània a cercar-ne la tripulació. Encara que se’n vagen de seguida, Moscou hauria demostrat així que pot trepitjar territori aliat sense conseqüències. O podria ser el cas d’una operació de bandera falsa amb drons ucraïnesos capturats, que caurien a Polònia com si fossen restes d’un atac ucraïnès fallit contra Rússia, justament al país on el sentiment antiucraïnès creix més de pressa aquests darrers mesos. Oliphant, a l’article, considera aquesta opció més plausible que no la de Narva.

I també hi ha el sabotatge, que Rússia ja practica per tot el continent. El pas lògic següent, escriu, seria una operació amb morts: un tren descarrilat, una fàbrica que esclata. Ací és on un error podria causar una situació terrible. Sam Greene, professor de política russa al King’s College de Londres, imagina un dron volant prop dels aeroports de Schiphol o Charles de Gaulle que xoca amb un avió de passatgers. Dos-cents morts civils en territori de l’OTAN obligarien a una resposta molt més dura que no pas les d’ara i ens trobaríem, diu, en una escalada que no volia ningú.

Els bàltics llegeixen aquestes opcions descrites per la premsa anglesa amb una barreja de gratitud i fatiga. A Estònia, sobretot, fa mesos que l’esforç principal dels periodistes i dels analistes és desinflar la idea que Narva és la pròxima estació del conflicte.

L’episodi que ho explica millor és el de l’anomenada República Popular de Narva. Al febrer van aparèixer a les xarxes russes unes pàgines amb bandera, escut i mapes d’un estat independent a la ciutat fronterera i en poques setmanes la premsa occidental s’hi va abocar. A l’abril, el setmanari Eesti Ekspress va publicar una investigació de Martin Laine, que s’havia infiltrat al grup de Telegram en qüestió. L’administrador li va admetre que simpatitzava amb el Partit Nacional Bolxevic i les pistes portaven a la branca de Sant Petersburg de l’Altra Rússia, el moviment que el 2023 havia cridat davant l’ambaixada estoniana que Narva, Tartu i Tallinn eren ciutats russes. Però a Narva ningú no havia acceptat penjar ni un sol cartell amb les seues consignes. Holger Roonemaa, un dels grans periodistes d’investigació del país, en va fer un balanç cruel: la República Popular de Narva no era res, però els mitjans i els polítics occidentals l’havien convertida en una amenaça.

L’International Centre for Defence and Security de Tallinn hi afegeix arguments de fons. El 2014, Ucraïna tenia una societat desorientada, una elit infiltrada fins al govern, un exèrcit amb només sis mil soldats de terra –de quaranta-un mil– en condicions de combatre i cap aliat. Estònia és tota una altra cosa. Marek Kohv, del mateix centre, qualifica de pensament mandrós la hipòtesi segons la qual “Narva és la següent”. I a Letònia el primer ministre, Andris Kulbergs, va eixir en públic a final d’agost a dir que el risc d’invasió era baix i que les mesures d’emergència a la frontera no s’havien de comunicar com si el país fos a la vora de la guerra.

Però hi ha una paradoxa que les anàlisis no acaben d’afrontar. Mentre es discuteix quina provocació calculada prepara Moscou, els incidents que realment han estat a punt de causar una desgràcia han estat accidents.

El 25 de març, per exemple, un dron ucraïnès que atacava el port rus d’Ust-Luga, desviat probablement per la guerra electrònica russa, va impactar contra la xemeneia de la central d’Auvere, al costat de Narva. El cap de les forces armades estonianes, Andrus Merilo, va reconèixer després que en cas de guerra perdrien aquella central inevitablement, perquè és a dos quilòmetres de la frontera. Al maig, la primera ministra de Letònia, Evika Siliņa, va haver de dimitir per la gestió dels drons ucraïnesos extraviats que queien al país. Un error d’algú altre va fer caure un govern de l’OTAN.

I la nit del 29 al 30 de juliol, un míssil de creuer rus Kh-101, armat, va entrar a Polònia durant un bombardament contra Ucraïna i va caure en un camp prop del poblet de Tarnawa-Kolonia, a una cinquantena de quilòmetres de Lublín. Va deixar un cràter de deu metres a dos quilòmetres de les cases més pròximes. Tusk va dir que no hi havia cap raó per a pensar que l’objectiu era Polònia. Dos quilòmetres. Si el míssil hagués caigut sobre el poble, la hipòtesi que Sam Greene situa a Schiphol ja hauria passat a la Polònia rural, i no hauria calgut cap pla del Kremlin.

Hi ha, en aquest sentit, un precedent que convé recordar. Les úniques morts en territori de l’OTAN d’aquesta guerra van ser les de Przewodów, el novembre del 2022: dos llauradors polonesos morts per un míssil antiaeri ucraïnès que intentava d’interceptar un atac rus. Aquell dia, l’aliança va respirar alleujada quan es va saber que era un accident. La pregunta és: què passaria avui, amb la tensió actual, si l’accident fos rus?

Mentrestant, la mirada dels analistes russos a l’exili no tranquil·litza gaire, la veritat. Tatiana Stanovaia, del Carnegie Russia Eurasia Center, sosté que Putin està convençut que guanya la guerra i que Ucraïna es trencarà. Amb Aleksandr Gabuev i Aleksandra Prokopenko considera que un augment d’atacs híbrids a Europa té límits i que és més probable una mobilització parcial i una campanya d’hivern contra la infrastructura ucraïnesa. I els periodistes russos de l’exili, com Ilià Barabanov, del servei rus de la BBC, recordaven a principi d’estiu que Rússia no disposava de soldats per a obrir un segon front: la gran raó per la qual ningú no creu en una invasió és que no hi ha prou homes.

Però aquesta raó podria tenir data de caducitat. Verstka i Vajnie Istorii han publicat, esmentant fonts del govern rus, que el Kremlin prepara camps d’instrucció per a rebre desenes de milers d’homes a partir de l’octubre, en una operació que oficialment no es dirà mai mobilització. Putin ho va qualificar de bajanada, però perquè és temps d’eleccions.

Torne, doncs, a la pregunta del títol. La distinció entre un atac i un error, que sembla tan clara, és justament allò que Rússia ha après a esborrar molt bé. Un míssil que cau a Polònia pot ser un error, un avís o totes dues coses alhora, i al Kremlin li interessa que no ho sapiguem mai del cert. Els drons de Iahodín, segons el ministeri rus, volien atacar infrastructura ferroviària que transporta material militar europeu. Però poc abans, per aquella mateixa via, havia passat el tren que tornava de Kíiv amb dirigents estonians i Boris Johnson. I al tren atacat anava l’ex-cap de la CIA, David Petraeus.

Per tot plegat, allò que fa més por a la frontera amb Rússia no és l’atac ni l’error. És el dia que el Kh-101 següent caiga sobre un poble i ni Varsòvia ni Moscou no puguen –o no vulguen, o no sàpiguen– dir si allò és un atac o si és un error.