La confusió parlamentària i el mal que ens fa a tots

Avui, per primera vegada en la seua història, el Parlament de Catalunya votarà si reprova un president de la Generalitat. Junts ho ha sol·licitat en el debat de política general amb una frase rotunda: “Salvador Illa –han dit– és el pitjor president de la Catalunya moderna.” La frase és certa, segons la meua opinió. No és una exageració de tribuna ni un excés retòric d’oposició: és un fet ben visible. Mai no havíem tingut un govern tan incapaç de fer funcionar les coses més elementals i, alhora, tan poc disposat a defensar el país que governa.

Però la votació acabarà com tothom sap que acabarà. ERC i els Comuns, que són els qui han fet i fan possible que Illa siga president, ja han dit que no secundaran la iniciativa. I paga la pena d’aturar-se a pensar per què han pres una decisió com aquesta, perquè la resposta explica bona part de l’embolic que viu la política moderna, no solament al Principat.

En qualsevol decisió parlamentària, hi intervenen tres forces que els ciutadans acostumem a confondre com si fossen una de sola. La primera és el bloc ideològic: més que parlar-nos d’ideologia, ens parla de la pertinença –l’encadenament– a uns aliats i la desconfiança automàtica envers els altres. La segona són els interessos privatius de cada partit en cada moment: el càlcul immediat, el calendari, la supervivència, l’endemà més estricte, el negoci polític. I la tercera –i no sols la tercera– és la raó: el judici serè sobre si una cosa és bona o dolenta per al país, sobre si millora o no la vida dels ciutadans. Quan les confonem –i les confonem constantment–, ens fem un embolic que després no sabem resoldre.

A Anglaterra, on el parlamentarisme és una cosa important, sempre recorden que el 1774 Edmund Burke va dir als electors de Bristol que un representant els devia “no solament la feina, sinó també el judici”, i que el parlament no havia de ser un congrés d’ambaixadors d’interessos diferents i hostils entre si, sinó l’assemblea deliberant d’una nació que al capdavall tenia un sol interès, el de tots. Dos segles i mig després, allò que Burke volia evitar és exactament allò que tenim: un parlament d’ambaixadors, cadascun amb les seues instruccions tancades i sense cap voluntat de pensar ni un moment en l’interès de tots. Hume, pocs anys abans, havia escrit que la raó és i ha de ser l’esclava de les passions. Diuen els entesos –no m’hi embolicaré, jo ara, en això– que ell hi volia dir una altra cosa, però, en tot cas, els nostres parlaments han convertit la frase en programa.

Comencem pel bloc, que és el més fàcil de veure. Els Comuns no tenen –simplement– cap més soci possible sinó el PSC. Quan els seus predecessors d’ICV van governar, entre el 2003 i el 2010, va ser en els dos tripartits presidits pels socialistes. No tenen cap altra arquitectura de poder imaginable. Votar contra Illa, per ells, seria serrar la branca on seuen. I no ho faran: ni ells, ni ningú. Per més que el govern els decebi –i sembla, pels discursos que fan, que els decep bastant–, és evident que no hi votaran mai en contra. Perquè el bloc és anterior a qualsevol judici.

ERC és un cas diferent. Històricament, s’ha mogut: va fer presidents Maragall i Montilla, va anar a Junts pel Sí amb Convergència i va presidir un govern amb Junts fins que es va trencar el 2022. El bloc, en el seu cas, hi pesa, però no ho explica tot. La pregunta, per tant, és si podria fer caure avui un president que també diuen que els ha decebut.

I la resposta és que no és la pregunta correcta. La pregunta correcta seria si l’interessa fer caure el president Illa. I la resposta és que no. Entre més coses, perquè la veritat –incòmoda i que ningú no vol dir en veu alta– és que ara mateix no interessa a ningú que caiga el president Illa. A ningú. Tampoc a Junts.

ERC espera que l’amnistia arribe finalment a Oriol Junqueras i li permeta de ser candidat a la presidència. No vol ni voldrà eleccions fins que no siga amnistiat. Per això, avui mateix apuja el to i demana a Illa que complisca els pactes d’investidura, però no farà res que el faça caure. Junts també espera a veure què passarà –ara sí– amb la tornada del president Puigdemont. I el PSC sap que la mala gestió el desgasta, que obtindria un mal resultat i que probablement no sumaria ni amb els Comuns ni amb ERC. Tots, absolutament tots, saben que avui l’única beneficiària d’un avançament electoral seria l’extrema dreta, en les dues versions catalana i espanyola.

I ací és on trobem la ironia més fina de la situació. L’estatut preveu un instrument per a fer caure el president, la moció de censura, que obliga a presentar un candidat alternatiu. Però Junts no l’ha presentada. Ha presentat una reprovació, que és una cosa que no té cap efecte jurídic, que no obliga ningú a res i que no pot implicar ni tan sols una crisi de govern ni, encara menys, unes eleccions –de fet, ja he perdut el compte de quants consellers d’aquest govern han estat reprovats sense que passe res. És a dir, Junts presenta una fórmula que permet de dir la veritat sobre Illa, però sense córrer el risc que aquesta veritat tinga unes conseqüències que Junts tampoc no vol ara. La reprovació és justa en el fons, però és –també i sobretot– un càlcul.

I la raó, on queda? En tercer lloc, com sempre. Al final. Allà al darrere. Max Weber, en la famosa conferència del 1919 sobre la política com a vocació, demanava al polític tres qualitats: passió, responsabilitat i mesura. La mesura, deia, era la capacitat de deixar que la realitat actués sobre un mateix mantenint-hi la distància. Allò que tenim avui és una altra cosa: el càlcul disfressat de responsabilitat i el bloc disfressat de coherència. Tothom fa com que pondera, però, no ens enganyem, tothom ja sabia què votaria abans que Mònica Sales pujara a la tribuna a fer la proposta.

Josep Pla –que havia viscut de ben a prop el parlamentarisme de la República del 1931 i ens va deixar pàgines memorables descrivint-lo– desconfiava de les grans paraules dels hemicicles precisament perquè sabia que sovint no tenien res a veure amb allò que s’hi decidia. Avui ho tornarem a veure. El parlament votarà una cosa i en sabrà una altra. La majoria de la cambra sap, perfectament, que aquest govern és dolent, molt i molt dolent. Però la majoria votarà que encara no ho és prou, de dolent, perquè tinga conseqüències.

I aquesta és la confusió que arrosseguem a Occident de fa anys: la distància abismal que hi ha en els parlaments entre allò que s’hi vota i allò que se sap. Una confusió sobre la qual els partits polítics patinen com si foren en un circ, però que fa –no ho perdem de vista, això– un mal enorme a la democràcia. És a dir, a tots.

PS1. Avui és Primer d’Octubre. Com cada any –ja s’ha fet costum– el commemoraré a Prats de Rei, amb els veïns d’un poble que no vol oblidar.

PS2. Per saber exactament què impliquen els dos decrets sobre habitatge del govern espanyol, us recomane de visitar aquest especial interactiu de VilaWeb, on podeu fins i tot calcular què passarà, si escau, en el vostre cas. Aquests interactius que ja heu començat a veure aparèixer al diari aquestes darreres setmanes són un nou format periodístic amb el qual explorem noves maneres de relacionar-nos amb els lectors i facilitar-los la comprensió dels fets informatius. Com sempre, totes les novetats i millores que anem incorporant –també els subtítols que ja podeu llegir en tots els vídeos– són possibles gràcies al suport dels nostres subscriptors. Si no en sou, us demanem que us en feu en aquesta pàgina, perquè darrere VilaWeb no hi ha cap oligarca, ni cap gran grup ni cap polític, partit o institució. Només vosaltres.