Sexenni: “Ara no ens vèiem amb cor de fer deu cançons bones”

Després d’uns anys d’activitat intensa, concerts, discs i una popularitat creixent, Sexenni ha decidit de fer una pausa indefinida. Els membres del grup, que van començar quan tenien setze anys, expliquen que ara, amb vint-i-cinc, necessiten canviar el ritme i allunyar-se de la inèrcia que sovint imposa la indústria musical. “Ens fa por la inèrcia, el pilot automàtic”, reconeixen. No és una qüestió de no poder continuar, sinó de no voler fer-ho a qualsevol preu: “Ara no podríem fer el millor disc de la nostra vida”, diuen.

En aquesta conversa, Andrés Sánchez, Pep Saula i Albert Melcion repassen el moment que viu el grup i reflexionen també sobre les condicions laborals dels músics, la precarietat de la indústria, el repartiment dels diners públics, la inflació dels caixets i la transformació de les festes majors en festivals. També parlen del moment que viu la música en català després de l’anomenada “ressaca de la banda del pati” i d’un futur que, de moment, prefereixen afrontar sense presses. “Com a indústria hem de reflexionar”, conclouen.

—Heu anunciat que feu una pausa indefinida. En quin moment us adoneu que no podeu més i que necessiteu parar un temps?
—Andrés Sánchez [A.S.]: Sí que podem més, aquest és el problema. Podríem continuar fins que ens agafés un ictus! Passa que ara no podríem fer el millor disc de la nostra vida, que sempre creiem que és el següent. Quan penses això, el més intel·ligent és descansar una mica.
—Pep Saula [P.S.]: Ens fa por la inèrcia, el pilot automàtic.
—Albert Melcion [A.M.]: És una cosa que vam començar quan teníem setze anys, amb una manera de veure el món molt diferent de la que tenim ara. Ara, amb vint-i-cinc anys, el plantejament és diferent perquè la nostra vida és diferent. Ens ve de gust prendre’ns les coses amb una mica més de calma.
—A.S.: Sobretot, perquè arriba un moment en què t’adones que les cançons de Spotify no es poden esborrar i que seran allà per sempre [riu]. No, és broma. No volem esborrar cap cançó, ens agraden totes, però són cançons que t’acabaran definint tota la vida. Al començament tens una certa llicència, la gent diu: “Mira, que bufons, aquests xavals que fan música”, però la despreocupació, amb els anys, agafa un altre to. Volem que la nostra discografia sigui una cosa molt ben parida, i ara no ens vèiem amb cor de trobar deu cançons bones.

—És que ja no és únicament seguir el ritme dels concerts, compondre música i assajar, sinó que també heu de treballar en la vostra marca personal, generar contingut… No parar mai. Tot això fa que la qualitat disminueixi?
—A.S.: Buf, això de la marca personal és clau i a nosaltres ens va costar molt. Per a nosaltres, és clau que la gent ens relacioni amb una manera de ser, amb un humor, amb uns colors… Només això ja és una feina a temps complet, eh?
—P.S.: És que és fer la música, fer els concerts i fer totes aquestes feines tangents i, alhora, fer unes altres coses, perquè treballem d’unes altres coses. En alguns moments sí que hem arribat a viure –o malviure– del grup, però no ens farem pas milionaris, això ho tenim claríssim. A Catalunya, només una persona o dues se n’han fet amb la seva música. Però bé, el cas és que tenint una indústria tan precària, és molt complicat de gestionar: o tens uns xavals treballant com uns desgraciats sense parar, o tens una indústria precària. Però tenir totes dues coses és complex.
—A.S.: I això que nosaltres ens hem “desprecaritzat” moltíssim els darrers anys i paguem sous dignes als nostres tècnics. Abans sí que era tot un pèl més fotut… Però, bé, la qüestió és que ens hem “desprecaritzat” perquè l’èxit que ha aconseguit el grup també ha estat molt alt. I això no hauria de ser així. T’hauries de poder “desprecaritzar” abans. En definitiva, s’ha de mirar com es reparteixen els diners, perquè ser-hi, hi són. Ara bé: quants arriben a l’artista? Això donaria per a una altra entrevista.
—P.S.: Especialment, la fiscalització de gran part dels diners públics, saber quants arriben a l’artista. Amb això no critico que se subvencionin les empreses culturals, ans al contrari. Crec que és molt positiu i és de país ric invertir en cultura. Passa que, de la mateixa manera que hi ha subvencions que arriben a les empreses culturals, els creadors també necessitem que ens arribin aquests diners. Vull dir, la cadena de valor comença amb les cançons, amb els artistes, però, alhora, som els últims de rebre’n.

—Festivals promoguts per promotores i empreses privades altament finançats amb diners públics.
—P.S.: Hi insisteixo: és de país ric invertir en cultura i tant de bo fossin molt més els diners que arriben a promotors, discogràfiques, agències de management, etc. Però, sobretot, necessitem que els diners arribin als creadors. Encara recordo una vegada que vam demanar una subvenció i la vam haver de tornar perquè havíem emplenat malament un formulari i, a més, amb interessos de demora!

—Heu parlat de “desprecarització”. N’hi ha prou amb tenir un bon caixet per a no ser precari, o va més enllà d’això?
—A.M.: De fet, diria que nosaltres ens queixem més per les condicions laborals i el volum de feina que no pas per les altres coses.
—P.S.: Jo per totes dues.
—A.M.: Sí, però tenint en compte tots els grups que hi ha, nosaltres som uns privilegiats. Vull dir, és pitjor ser pagès.
—A.S.: A veure, entenc que ho dius per la càrrega de feina, però ser pagès és una feina molt digna.
—P.S.: La qüestió és que aquesta és una feina de més de vuit hores el dia i que, així i tot, hi ha anys que no arribem al salari mínim interprofessional. Aquesta és part de la queixa, i també ho és que no ens donin sopar quan tenim un concert, o arribar i trobar-te una cosa que no és… Els que ho pateixen més són els tècnics. Si nosaltres al rider demanem dues rampes, per exemple, és perquè portem dues tones de material que, sense rampes, hauran de carregar-les els nostres tècnics per les escales.
—A.S.: I és molt perillós, això.
—P.S.: Nosaltres, això, intentem cuidar-ho. Per això fem revisions mèdiques, prevencions de riscos laborals, altes… Què collons, és que és el mínim. És una qüestió de drets laborals! La indústria, tot i haver evolucionat molt, encara li queda molt per a recórrer. I és especialment preocupant quan això passa amb promotors que són ajuntaments i uns altres ens públics.

—Abans de l’entrevista em comentàveu que la festa major de Lleida d’enguany ha deixat molt a desitjar. No creieu que comença a passar amb moltes festes majors? Pressuposts baixos i caixets de grups altíssims no permeten fer una bona programació… Com hem arribat fins aquí?
—A.S.: Hi ha una inflació de caixets i, paral·lelament, els ajuntaments s’han adonat que, si donaven concessions a l’empresa privada, no només s’estalviaven feina sinó que, a més, feien contents els seus amics empresaris. Com que la gent no s’enfada, l’ajuntament cada any ha anat estirant una mica més, una mica més…
—P.S.: Hi ha molts factors. La tendència és la privatització de l’espai públic en un país de tradició de barraques, comissions de festes, associacions juvenils, festes autogestionades… Tot això es va revertint perquè estem “festivalitzant” les festes majors. Una festa major no ha de ser un festival, perquè és insostenible, no fotem. Ara, si els grups i les nostres agències pretenen colar caixets als ajuntaments que són irreals… A l’hora de demanar un caixet, has de tenir en compte quin és el teu poder de convocatòria.

—Vosaltres ho teniu en compte?
—P.S.: Sí, crec que sempre hem estat bastant honestos amb això. No hem demanat mai ni més ni menys del que havíem de demanar. No ens sentiríem còmodes demanant, no ho sé, vint mil euros, perquè no els generem amb entrades. En un moment en què s’ajunta la inflació dels caixets amb la tendència monopolística de la indústria, en què tot de grans grups acaben sota el paraigua de les mateixes empreses, el mercat deixa de regular-se sol. Les tesis neoliberals sobre les quals presumptament es regula el mercat deixen de tenir sentit. Al final, t’acabes trobant amb això: un món de tripijocs, de paquets, de palanca, de vets i de coses d’aquestes. Nosaltres no en som aliens. En formem part i intentem actuar i viure de la manera més honesta amb els nostres principis.

—De mitjana, quin és el vostre caixet com a grup?
—P.S.: Mira: nosaltres cada any fem una sala. L’any passat vam fer la Sala Apolo, i enguany hem fet Paral·lel 62. Agafa el preu de les entrades, multiplica-la per l’aforament que hi havia, resta-li el 10% d’IVA i la comissió de drets d’autor de la SGAE i ja tens el nostre caixet.
—A.S.: Podríem demanar més, però és que aquests caixets són només per a grups molt famosos. Grups que estan al top 5 i que qualsevol ajuntament està disposat a pagar el que sigui per portar-los. S’han arribat a pagar unes coses…
—P.S.: Hi ha caixets clarament desorbitats. El que hem de qüestionar-nos és si un concert finançat íntegrament amb diners públics pot costar això o si, per contra, això queda reservat només per a promotors privats. Alhora, un grup que et demana deu mil euros o quinze mil, però que porta molta producció i un equip de vint persones… Ostres, comences a sumar els sous de tota aquesta gent perquè puguin viure dignament, pagar cotitzacions, assegurances, etc. i tampoc acaben sobrant tants diners, eh? I encara menys en una indústria on gran part dels diners que genera el directe s’han de destinar a la part discogràfica, perquè la part discogràfica com a tal genera molt pocs diners. Vull dir que són els concerts, els que acaben sufragant gran part dels discs dels artistes catalans. Si fas aquesta reflexió, t’adones que tot plegat potser tampoc és tan forassenyat.

—Vau començar com un grup d’amics fent música i, de cop, amb el primer àlbum, ja vau tenir popularitat. Sabríeu identificar la clau del vostre èxit?
—P.S.: No sabria dir-ho…
—A.M.: El primer disc.
—A.S.: Hi té molt a veure la naturalitat que tenim. És una cosa genuïna. La gent va connectar amb això des del principi. Deien: “Quins paios més simpàtics, i la cançó és bona, també.” Era una combinació de totes dues coses, però en aquell moment no érem gens pretensiosos.

—Tot i que teniu un so propi, la vostra música remet molt a tot aquest imaginari de la mal anomenada “música catalana”, sempre present a les festes majors i populars del país…
—P.S.: Això de “mal anomenada”… Parlem-ne. Evidentment que “música catalana” no és cap gènere, però per gràcia o per desgràcia sí que ho acaba essent. Vull dir, arreu del país hi ha la tradició de les festes majors, de les barraques, de l’associacionisme i, tot això, forma part d’un fenomen cultural que ha abraçat molt la música. Inevitablement, això condiciona gran part del mainstream català. Un dels principals circuits de concerts de Catalunya és el de les festes majors i, per tant, el context condiciona el tipus de música que es fa. El concepte de “música catalana” té una raó de ser.

—Podríeu desenvolupar-ho una mica més?
—P.S.: Al contrari de la resta de l’estat –i et diria que pràcticament de la resta del món–, quan un grup treu cançons i ha de començar a fer concerts en sales, no és gens fàcil. Nosaltres, en canvi, vam tenir la sort que el primer any ja fèiem gira i ja vam poder començar a guanyar certes peles i podíem demanar un cert caixet que els ajuntaments ens pagaven sense problema. Hi ha de tot, és evident. I hi ha caixets i caixets. El que cobràvem nosaltres el primer any era una misèria, evidentment, però et permet generar una estructura de subsistència com a artista.
—A.S.: És que quan parles amb gent de fora de Catalunya al·lucinen, perquè molta gent de Madrid, per exemple, ha de fotre’s hòsties a dues sales quan comencen, perquè no tenen aquest circuit de festes autogestionades, festes majors o festivals que tenen espais nous per a gent que acaba de començar.
—P.S.: Alhora, tots aquests concerts gratuïts –que són molt positius perquè són promoció pagada– fan que els grups catalans hàgim de justificar molt bé per què la gent ens ha de pagar per venir-nos a veure en sales. És una arma de doble tall, però, evidentment, per a grups que comencen és molt positiu i genera un caldo de cultiu increïble.

—Ens costa pagar per la música?
—P.S.: És que, és clar, com li rebats a una persona que t’argumenta que no vol pagar l’entrada perquè ja t’ha vist gratuïtament tot l’estiu? Com a artistes, hem de saber generar un valor afegit als concerts que fem en sales.

—Per anar acabant: quin moment viu, ara, el sector musical del país? Què s’hi fa?
—P.S.: Ara mateix, Catalunya està de ressaca de la febre de “La banda del pati” del 2023 i del 2024. Els números de Spotify ho expliquen: el consum de música en català ha baixat. Ja sigui pel retrocés del català, perquè els artistes catalans no estem fent tan bona música, perquè no som capaços de seduir el públic… Pel que sigui. Tot i que nosaltres aquest últim any hàgim pujat d’oients, la tendència general és a la baixa. Per alguna cosa deu ser. També cal tenir en compte que veníem d’un moment en què tot estava molt inflat. No ho sé… Crec que com a indústria hem de reflexionar-hi, hem de pensar si és una bombolla a punt de petar, si ens hem flipat una mica massa amb les expectatives que plantejàvem o tot el contrari, si és només un petit retrocés abans de continuar creixent. El que tinc clar és que aquesta ressaca serà llarga.

—I l’última: què hauria de canviar perquè Sexenni pogués continuar existint sense tornar a arribar al punt d’esgotament actual?
—A.S.: Foc viu. Ara no estem a la nostra màxima intensitat. Abans, fèiem música perquè ens semblava la millor cosa del món. Quan tornem a pensar que la cançó que tenim entre mans és la més ben parida del món, llavors no tindrem cap problema a tornar. Però, si això no passa, no té cap mena de sentit. Per a tenir un grup de música cal passió.