Qui té un amic té un tresor, i cotitza a l’alça

Al país veí de l’àtic, una diputada de la França Insubmisa i vice-presidenta de l’Assemblea vol implantar un permís laboral per a poder cuidar els amics –o, si van mal dades, per a poder-los enterrar. La proposta és part d’una llei que detalla la imperdible Clara Ardèvol en aquesta peça, de la qual em permeto d’extreure el detall que avui m’ha d’ocupar.

La cosa és que la diputada Clémence Guetté, que dona havia de ser, ha proposat d’ampliar a “persones de confiança” uns drets que avui són exclusius dels parents. Per a evitar la trampa inherent a tota llei, Guetté preveu la formalitzacó d’una mena d’unió civil d’amistat sense convivència –ui– i els mateixos avantatges fiscals que els familiars en l’herència –ai. Naturalment, els sectors conservadors s’ho han agafat com s’agafen totes les ampliacions dels drets socials: com si l’endemà uns encaputxats els haguessin de segrestar i obligar-los a exercir el nou dret conquerit a punta de kalàixnikov. Deixem-ho en aquesta imatge de moment, i després ja hi tornarem.

Que la vida s’acaba malament és una certesa que aprenem amb l’edat. Com a cossos vivents, ara durem més que els nostres predecessors, però els últims anys d’arrossegar-nos per la terra resulten ser els més costosos per a les famílies i la sanitat. Segons la mitjana estadística, els últims quinze o vint anys de vida qui no té un all té una ceba podrida, i les dones que arriben a velles es passen l’últim quart de segle afectades per alguna limitació. Aquest fat diferencial és el que sosté una de les malediccions més populars cap a les que no tenen fills, la invocació en què els natalistes tenen dipositades més esperances: que les senyores que no hagin complert el seu deure natural, quan siguin grans ningú no les cuidarà, que per força ha de voler dir que ningú no se les estimarà.

L’afany de venjança contra les nul·lípares en certa manera es pot entendre, perquè portar gent al món i tornar-la de profit és una feina que només se la sap qui s’hi posa, i tot perquè al final resulti en benefici de tots: els qui hi han invertit i els qui no. Per tant, hom pot pensar que és just de reclamar que els qui no hi han correspost amb la seua part, arribada l’hora de passar comptes, tinguin el karma en contra. Però què és, correspondre amb la pròpia part, si ho anem a mirar? Com es guanya, un hom, el dret de ser cuidat amb amor? L’única moneda ha de ser el material familiar, o hi pot haver un altre tracte, en una societat avançada?

Diu la saviesa popular que la família no es tria, i encara hi podríem afegir la sentència d’un cèlebre forense català que afirma que la família és el que queda després d’una herència. Entre una loteria i l’altra, hom pot considerar prudent no confiar tota la dependència futura en aquest atzar. A més a més, en contrades com la nostra on la conciliació són les mares, u: aquestes mares han tingut els fills quan han pogut i n’han tingut pocs, i dos: els pocs que tenen els hauran format per al profit dels més bons pagadors, de manera que és molt probable que quan més els hagin de menester siguin a l’altra punta de Rodalia, si no a l’altra punta de món.

Dit això, fins i tot els pares que tenen garantida l’adhesió de la descendència, no sé quants esperen avui que alterin als seus projectes vitals per atendre’ls. Dit d’una altra manera: no sé quants deuen desitjar de les seues filles, ja no dic dels fills, aquella dedicació esclava de les seues antecessores mares, padrines, tietes, germanes, joves i sogres, una obligació que es donava per descomptada de naixement i que va permetre de frustrar tants talents. Doncs en aquestes circumstàncies dels nostres temps, diria que té tot el sentit pensar en ajuts a l’acompanyament entre amics, que molt probablement hom els tindrà més a prop: en metres de distància, en anys treballats i en moments vitals.

I, tot amb tot, lògiques com aquestes encara se’ns presenten com ocurrències de diputades boges que de segur que viuen amb quatre gats. Vull dir això de qüestionar la idea del parentiu com a única font legítima de vincles solidaris, aquesta cosa antiga de privilegiar els vincles de la família que no es tria per damunt de la que hom escull lliurement al llarg de la vida. Hi ha hagut un temps en què organitzar les relacions humanes sobre una base matrimonial, patrimonial, ha permès de tindre el món endreçat. Però ara que les famílies es fan i es desfan i es refan, en aquestes vides llargues d’amors que vénen i van amb tota la paperassa, ja em direu per què hauria d’estar menys endreçat, si la base s’eixampla a l’amistat íntima que té més números de ser una companyia fixa. I si al final no ho és, tampoc no vindrà ara d’un paper.

En fi, aquí ens porta el desgavell provocat per l’emancipació de la dona en un sistema que es manté patriarcal: a haver de fer forat en el debat públic amb qüestions per a les quals no està preparat. Ara bé, a mesura que més hòmens entenen que potser un dia els pot tocar de cuidar a ells, és més fàcil sentir a parlar de permisos remunerats per això que ara en diuen les cures, i que a casa meua se’n diu cuidar. Benvingut sigui l’ensurt, i esperem que en vinguin molts més. I tot això com es paga?, sento que pregunten al fons. Si ens referim a donar permisos laborals als amics, doncs amb els dinerets que ens estalviem en permisos als fills. Per tot això i més, la mesura de la senyora Guetté té el meu vot en esperit, per la part que toca als meus compatriotes de Catalunya Nord.