Però on són els decrets?

El consell de ministres espanyol és, per regla general, una cerimònia puntual. El fan el dimarts, a la Moncloa, a l’hora de sempre, i té aquella regularitat de les coses que ja no sorprenen ningú. Comença a l’hora prevista, dura l’hora prevista i acaba a l’hora prevista per poder fer la conferència de premsa prevista. Ahir no. Ahir la reunió va començar tard perquè els ministres de Sumar es van fer esperar. No sé si és així, però es veu que a Madrid, quan un soci no està content, no dóna un colp de puny damunt la taula –que potser es pensen que és una cosa vulgar i sorollosa–, sinó que arriba tard. Jo ho ignore tot sobre les formes cortesanes, però potser resulta que és una manera de protestar molt castellana, que té l’avantatge que ningú no la pot desmentir: sempre et poden dir que els semàfors anaven malament o que hi havia massa trànsit. Supose.

Segons que sabem i ens han volgut explicar, la cosa, la polèmica pel decret sobre l’habitatge, s’ha resolt partint-lo per la meitat. En compte d’un decret, n’hi haurà dos, en un nou exercici de creativitat institucional i prestidigitació política de Pedro Sánchez. Sorprenent.

Ho sabem perquè ens ho van dir en la conferència de premsa posterior, que és el moment en què el poder –en principi– explica allò que ha fet i comunica als ciutadans a què s’han d’atendre d’ara en avant. Però ahir també va ser inusual. La ministra d’Habitatge, Isabel Rodríguez, es va posar –o la van posar– davant els periodistes amb una carpeta plena de papers, i els papers, com passa sovint amb els papers, no hi van voler col·laborar. Li van fer preguntes molt concretes, com era lògic, i ella va començar a remenar fulls, a passar-los amunt i avall, a cercar la versió bona, amb aquell gest que tots hem fet alguna vegada quan anem completament perduts.

“Tengo un cacao”, va arribar a dir la ministra, una frase feta espanyola que equival al nostre “tinc un garbuix” –tot i que a mi em va fer pensar més aviat que la pobra dona estava feta una tocacampanes. La frase, en qualsevol cas, va sonar honesta, cal reconèixer-ho, i fins i tot té una certa gràcia que passen coses com aquesta en un escenari com aquell. Però –com ho diria jo?– no és ben bé allò que hom espera sentir de la persona que acaba de fer aprovar una norma amb rang de llei que ha d’afectar, diuen, cinc milions de llogaters. Al final demanà als periodistes que s’esperassen a llegir els texts definitius. Els texts definitius d’uns decrets que, en teoria, ja havien estat aprovats i que encara no hem vist, hores després.

I ací hi ha el nus de tot plegat. Ens diuen que els fons voltor hi són definits “de manera molt rigorosa”, en el text. Molt bé. Però quina és aquesta definició? L’única cosa que sabem, i la sabem de paraula, és que un fons voltor no serà “una forma jurídica” sinó “una manera de comprar”: comprar per davall del preu de mercat, o comprar en paquets, amb la finalitat del lucre immediat. I ací comencen les preguntes que qualsevol advocat es deu fer ara mateix. Quants pisos fan un paquet? Dos, deu, cinquanta, tres mil? Qui fixa el preu de mercat, i amb quina taula? I el lucre immediat, com es demostra, si no s’ha trobat encara la manera de llegir el pensament del comprador? O és que l’han trobada i no ens ho volen dir? El Sindicat de Llogateres, que no és precisament l’enemic del decret, ja ha dit que espera la lletra menuda i que tem els forats que hi haurà. Fa bé. En aquesta mena de normes –diuen que són més de seixanta fulls– la lletra gran és per als titulars, però és en la lletra petita on s’amaga la crua realitat. I les trampes.

Jo tot això que he explicat ho trobe inaudit i escandalós. Que en un tema tan greu com l’habitatge –que és avui el primer maldecap de mig Europa i de la totalitat dels joves d’aquest país– els periodistes i qualsevol persona interessada hàgem de treballar, tantes hores després de fer-se públic l’acord, tan sols amb informació verbal és inaudit. Perquè informem amb frases dites en una conferència de premsa, sense saber quina fiabilitat ni quina consistència tenen.

I el fet més estrany de tot és que ni tan sols hi ha hagut la filtració, que, a Madrid, és un fenomen gairebé meteorològic. A Madrid tot es filtra: filtren els esborranys, filtren les actes, filtren les converses de passadís, filtren les agendes, filtren les notes al marge. Doncs, ves per on, d’aquests decrets –els més esperats d’aquests darrers anys, quasi podem dir– no n’ha aparegut ni un paràgraf filtrat, si més no fins a l’hora en què escric aquest editorial, i això ja és més de mig dia després. Ni una pàgina fotografiada de biaix amb el mòbil damunt una taula. Res de res de res. Cosa que, francament, em resulta molt sospitosa i desconcertant.

Tant, que no em puc estar de demanar si el xou del matí –d’ahir al matí– no va ser una manera pactada de salvar el punt de partit, el match point: posar un titular damunt la taula, calmar el carrer que s’ha mobilitzat pel cas de Maricarmen, fer veure que el govern continua existint amb els seus socis i guanyar temps, no sé si per a acabar d’escriure allò que s’ha anunciat com a signat.

Això que dic és una especulació meua, és clar. I aquest és precisament el problema. Un govern pot fer moltes coses, però una norma que no es pot llegir, que no l’ensenyen, no és ben bé una norma, és solament un rumor amb segell oficial. I tots els rumors són –sempre– interessats. Supose que en un moment o altre tindrem accés a la lletra menuda i sabrem exactament de què parlem. I entenc que haurà de ser abans de divendres, quan els partits hauran de votar. Però, sincerament, tot això que gira entorn d’aquest afer és molt i molt surrealista. Sorprenent.

PS. Ja podeu veure, si voleu, el nou programa de La Pissarreta setmanal. Hi trobareu la crisi al Nord d’Irlanda causada per les desfilades orangistes, la resposta sobre la gran diferència entre l’Antàrtida i l’Àrtic i una sorpresa cinematogràfica que diu molt sobre l’Europa on vivim. I recordeu que en aquesta pàgina podeu demanar de rebre al correu el butlletí de La Pissarreta setmanal.