El problema de l’habitatge, amb seny i rauxa

Fa uns quants dies que vaig participar en una tertúlia televisiva com a portaveu del Sindicat d’Habitatge Socialista de Catalunya. Malgrat l’efervescència als carrers des del desnonament de Maricarmen Abascal, al plató hi regnava un to molt diferent. Unes veus fondes i reposades ens recordaven que això de l’habitatge era un problema tècnic. Una qüestió de xifres, de desequilibris en balances oferta-demanda, de manera que no té sentit escalfar-se gaire, perquè aquí no hi ha culpables ni mala fe. Prenguem-nos tots una til·la i deixem actuar els professionals.

La rauxa

L’enfocament pot arribar a resultar convincent si passes per alt que els “professionals” i totes aquestes veus tan desapassionades a l’hora de parlar del problema de l’habitatge són o representen aquells qui no tenen cap problema d’habitatge. Tenen, de fet, el contrari d’un problema. Associacions de “propietaris” (rendistes, volen dir), agents immobiliaris, promotores. Tots mengen de l’enorme pastís que és el negoci de l’habitatge. En uns deu anys el preu de lloguer ha augmentat d’un 60% a Catalunya i el volum total de beneficis del lloguer d’habitatges s’ha incrementat d’un 95% a l’estat espanyol, per sobre dels 34.000 milions anuals. Les dades i el sentit comú desmunten completament l’estranya assumpció que aquesta gent puguin tenir gens d’interès a resoldre el problema de l’habitatge. El que tenen és una mina d’or.

D’aquí surt la fantasia delirant amb què ens volen convèncer rendistes i polítics: que es pot resoldre la crisi de l’habitatge sense tocar els guanys privats de qui es beneficia enormement de la crisi de l’habitatge. Aquesta és la màxima que ha guiat totes les polítiques d’habitatge del govern PSOE-Sumar: que no baixin els preus. Bonificacions fiscals a llogaters i rendistes, línies de préstec a llogaters i compradors, subvencions a promotores, regulacions de preus que com a molt moderen el ritme de l’augment i, per davant de tot, la garantia del desnonament.

És la clau per a entendre per què tots els partits han fracassat a l’hora de donar una resposta al problema de l’habitatge. PP, PSOE, Sumar i fins i tot Podem han passat pel govern i en cap cas els preus han deixat de pujar. Això mateix a la Generalitat amb Junts, Esquerra i PSC.

Això mateix a Barcelona i Madrid amb els “ajuntaments del canvi”. Al meu entendre, és un error creure que els polítics són incompetents o que han “arrossegat els peus” per mandra o deixadesa. El que passa és que són lleials als interessos del rendisme. En els casos més flagrants són, de fet, directament rendistes: tant Vox com PP tenen un 21% de diputats rendistes al congrés; i el PSOE en té un 17%, entre els quals Pedro Sánchez mateix, que percep 12.845 euros anuals en rendes de lloguer.

La vaga general pren sentit en aquest context. No la pirueta electoral de CCOO i UGT, sinó una vaga de veritat. Només la lluita de la classe treballadora pot forçar els polítics a actuar contra natura. A Catalunya existeix un teixit fort, dinàmic i creixent de sindicats i organitzacions de classe que no anirem a la vaga contra l’oposició ni per cap decret de mínims. Exigirem millores reals, és a dir, millores a costa del guany capitalista. Parlo d’apujar els salaris i d’abaixar dràsticament els preus, a costa del guany capitalista. Parlo d’expropiar els grans tenidors, que controlen quasi la meitat del mercat de lloguer a Barcelona i quasi un terç a Catalunya. Sánchez intentarà surfejar l’onada, ho sabem, però potser acabarà estavellant-se contra les roques.

El seny

Dit això, quan algú diu que la culpa no és de la maldat o l’avarícia dels rendistes, cal donar-li la raó. Efectivament, no és un problema de mals rendistes o bons rendistes. La qüestió de l’habitatge és un problema estructural, de model.

Cada vegada som més els qui veiem que no va ser mai bona idea tractar de mercaderia un bé de primera necessitat, que existeix en quantitats limitades, és inamovible i només es pot produir amb ritmes lents i costos econòmics i ambientals altíssims. Des del naixement de les grans ciutats a la crisi del 2008, el resultat ha estat un patró recurrent d’espirals de preus, cicles especulatius, desnonaments, situacions d’infrahabitatge i barraquisme.

A tot això respon la creixent presència de banderes vermelles a les últimes manifestacions d’habitatge. Se n’han vist en gran nombre a Barcelona, a Madrid, a Galícia i Euskal Herria. Hi ha un contingent cada vegada més gran de joves que hem entès que el problema de l’habitatge sí que té solució, però no en el capitalisme. Avui dia, quan existeixen molts més pisos buits que persones sense llar i les capacitats tècniques de la societat humana han arribat més lluny que mai, tenim raons per a creure que és possible una solució profunda i duradora del problema de l’habitatge, i per això abracem l’únic programa seriós que proposa un horitzó polític per a posar fi a les crisis d’habitatge: el del socialisme.

L’habitatge ha de ser per a viure-hi, no per a fer negoci. No per a viure de renda (gran o petita), no per a invertir i seure a esperar que pugi de preu a mesura que es fa més vell. No ho diem només ni principalment per moralisme; és que aquest sistema ja ha fracassat massa vegades. La provisió d’habitatge s’ha de planificar de manera racional i democràtica, al servei de les necessitats socials i no de la dictadura del benefici. Prendre control dels mitjans de producció i recursos estratègics és crucial per a  començar a organitzar el territori d’una manera molt més raonable i sostenible, trencant amb la inèrcia imparable del capitalisme, on el capital tendeix a concentrar-se i els treballadors, desposseïts, ens trobem obligats a anar-hi al darrere.

El socialisme és el projecte polític del seny, l’organització racional i democràtica de la societat en un món que afronta reptes civilitzatoris gegantins. I en un país on hi ha 600.000 habitatges més que llars, això inclou la possibilitat real de fer de l’habitatge un dret garantit de debò.