Open House, estructura d’estat

Aquest mes i el que ve, unes quantes ciutats dels Països Catalans hauran celebrat el festival d’arquitectura 48h Open House, uns caps de setmana de portes obertes en què el poble ras podem accedir a edificis emblemàtics, espais singulars i cases particulars sense necessitat de passamuntanyes ni de forçar panys. L’esdeveniment, que va néixer a Londres i que s’ha encomanat a ciutats de tot el món, incloses Barcelona, València o Palma, és una cosa fora de sèrie. A Barcelona l’organitza una associació sense ànim de lucre de la qual no conec ningú i no m’hi va res a dir que són uns herois sense capa. En un món on la incompetència comença a ser epidèmica, aquesta gent aconsegueix de mobilitzar més de dos mil voluntaris i organitzar visites guiades per a més de 75.000 interessats, repartits en llargues cues d’espera que encurioseixen els passavolants.

Com a assistent recurrent a l’edició de Barcelona, he vist créixer aquestes fileres d’any en any, i en alguna ocasió ja m’he hagut de pintar l’edifici a l’oli. Com a catalana practicant, a més a més, n’he format part amb el neguit de qui contempla una copa de vidre fi dreta entre una multitud. Ja sabeu per on vaig: en tota visita guiada hi ha aquell instant fràgil, de vegades màgic, que és el que aguanta la presència del català en un grup de desconeguts. Si se’m demana, aquesta és la meua estadística d’enguany: de quatre visites que he aconseguit esgarrapar a la sort, tres s’han dut a terme en català i una en castellà per part d’un arquitecte expat que, és clar, també enraonava el català.

Abans de continuar, trasllado aquí una percepció que comparteixo amb molts companys del ram: al món de l’arquitectura catalana, la llengua pròpia hi és d’ús natural en un percentatge espaterrant. Afegit a això, o ja sigui per això, el gremi té un grau d’integració lingüística que ja signaríem per a moltes altres disciplines. Parlo en present amb la mica de recel que en les noves generacions, que no tinc el gust de tractar, encara sigui veritat, però deixem-ho així, si voleu: sentir arquitectes xerrar en català amb la música de tota mena d’accents no és gens estrany. Una mostra que m’havia guardat de l’edició del 2022: un jove guia de l’Open House se’ns va presentar amb un “Hola, sóc Tal i Tal i sóc de Colòmbia. Tothom entén el català?”; una vintena van dir que sí i una senyora va dir que no. “Bé, després l’hi puc repetir en castellà”, es va oferir ell. La dona, viva imatge del fàstic, ni se’l va mirar. Ell la va inquirir: “¿De dónde es usted?”, i ella li va respondre: “De aquí, de Barcelona.” Per a emmarcar.

Amb tot això dit, torno al festival d’enguany per dir que el català s’hi manté miraculosament vehicular. Descomptades les excepcions de rigor –València, sense anar més lluny–, hi és vehicular en la paraula escrita i entre els professionals, s’hi sent majoritàriament a les cues de visitants i espontàniament entre els voluntaris, estudiants d’arquitectura molts. D’aquí ve la copa de vidre fi que tinc la sensació de contemplar: en plena pressió i opressió castellanista, i amb unes xifres d’afluència sense aturador, aquest equilibri és d’una fragilitat que fa por de mirar. Perquè el festival és un vehicle de normalització prodigiós, amb un potencial que no ens el podem deixar perdre. Ara bé, ha arribat a un punt d’èxit que la qüestió lingüística ja no es pot abandonar a la inèrcia: hi ha símptomes d’estrès que comencen a demanar una intervenció conscient, no un estintolament aquí i allà, sinó un reforç estructural allà on s’albiren les fissures, ara que hi som a temps.

Humilment, en voldria suggerir dues, d’intervencions. La primera parteix d’una experiència d’enguany que ha de ser molta casualitat que només m’hagi tocat a mi: de les tres visites en català que vaig seguir, dues les vam aconseguir per pressió popular. La situació de partida és gairebé calcada: les guies oferien el castellà d’entrada, perquè “a mi m’és igual” (el m’és igual, casualment, sempre es decanta cap a la mateixa banda), i des del públic saltaven veus impositives: “Mejor en castellano” i d’altres de defensives: “Na, na, na, millor en català”, en un estira-i-arronsa exprés que es resolia a l’instant. Aleshores, l’explicació continuava en català i, ves per on, tothom la seguia sense més dificultat. Doncs aquesta és una: l’organització faria santament si estalviés el tràngol als voluntaris i establís expressament el català com la llengua garantida de les explicacions, amb l’oferiment de respondre preguntes i dubtes en altres llengües com ja se sol fer.

El segon suggeriment parteix de la visita corresponent a l’històric cementiri del Poblenou, unes portes obertes amb centenars d’interessats guiats per dues voluntàries molt voluntarioses. La proposta de la nostra es va limitar a fer el seguiment d’algunes tombes destacades de la part pobra i de la part rica, i alguna pinzellada sobre les tombes abandonades per la burgesia, desitjosa de traslladar el seu repòs etern a Montjuïc, on les parcel·les eren més amples. Qui fa el que pot no està obligat a més, i certament s’hauria agraït el context polític i cultural, però en tots els racons hi havia un detall molt estrident i alhora tan banal que m’agafaré un altre paràgraf per condensar-lo.

Ara imagina’t que els visitants forans, aliens a la cultura del país, s’haguessin pogut estranyar de l’omnipresència del castellà a les inscripcions funeràries, des dels nínxols més humils fins als panteons més fotografiats a Instagram. Imagina’t que algú els hagués donat l’oportunitat de descobrir que tot allò no volia dir que a Barcelona, durant dos segles i mig, només s’havia mort gent d’ascendència castellana o que el català és efectivament un invent de Pujol. Quina ocasió d’or per a mostrar-los sobre pedra i sobre marbre l’operació assimiladora de tot un poble, oblidada amb més afany pels negacionistes de la colonització: l’intent d’esborrar la identitat de la seua gent a força d’esborrar-li allò més íntim que té, que és el nom pel qual respon i que els seus lliurement li han dat, si no malescriure’ls els cognoms desafiants amb el repertori fonètic de l’opressor.

I encara m’agafo un altre paràgraf per dir que allà en tenien el testimoni, davant dels ulls, escalant les parets de nínxols, tan altes com edificis, plenes de noms silenciats –quins?, on?, quants?– que ningú podrà llegir quan hi passi per davant. Aquells Joans, Joseps i ases que hi havia a totes les cases i que van ser rebatejats com a Juans i Josés pels funcionaris de l’estat, que així van haver de viure als papers oficials –què hi diu al teu DNI?–, fins que han acabat plorats com a Juans i Josés davant de les làpides, eternament assimilats a les ciutats dels morts.

Fa un segle i tres quarts, John Ruskin deixà escrit que si bé podem viure sense l’arquitectura, sense l’arquitectura no podem recordar. Si encara pogués demanar una cosa més als herois de l’Open House, seria que fessin arribar aquesta màxima als guies dels espais que guarden la nostra memòria, que al final són tots.