Carta al futur president espanyol

Deixeu-me dir per començar que escric aquesta carta amb el desig que algun dia no n’hagi d’escriure cap més. No pas perquè no compti ser alcalde, sinó perquè, com bé sap vostè, la meva posició política és clara: Catalunya es mereix el dret d’autodeterminació i, si ho decidís el poble català, la independència. Però l’estat espanyol no inclou aquest dret universal dels pobles i, per tant i paral·lelament al meu desig, la meva responsabilitat com a alcalde és parlar clar d’allò que passa als Països Catalans i, en especial, a la ciutat i la demarcació de Girona. Per això, li faig tres peticions per als anys que vénen. Tres peticions clares, diàfanes i possibles, peticions d’alcalde: l’habitatge, la mobilitat i el país.

Parlem d’habitatge, més enllà de l’oportunisme electoral que hi ha hagut amb el cas de Maricarmen. Perquè dies abans havia mort l’Olga i perquè han estat vuit anys sense fer totes les polítiques que es podien haver fet per deixar de tenir l’habitatge com un bé de mercaderia més, per protegir-lo d’arrel com sí que acostumem a fer amb les pensions, l’educació i la sanitat. Les polítiques d’habitatge no es poden fer sense comptar amb els municipis, perquè són les ciutats les que defineixen com és el seu planejament, quins sectors s’han de transformar i com s’ha de generar un patrimoni públic de terrenys reservat només per a l’habitatge protegit.

Totes les iniciatives anunciades des de la Moncloa tenen derivades a escala local, i tots els anuncis d’actuacions que finalment no s’han complert ens impacten directament als alcaldes. Fa més de tres anys que es va anunciar que el patrimoni de la SAREB passaria a mans dels ajuntaments i fa uns mesos es va dir que anirien a Casa 47, però a Girona continuem amb edificis malmesos que són una font constant d’inseguretat, a més de terrenys al Mas Masó, a Domeny i a Pont Major, per exemple, que són públics però no es desenvolupen. Tots es poden destinar a l’habitatge protegit i des de l’ajuntament ajudarem tant com calgui per a atorgar les llicències.

Els municipis també podem accedir a la compra per tanteig i retracte, mecanisme que permet adquirir pisos de grans tenidors. Però sense un pressupost adequat només podem comprar entre cinc i deu pisos l’any. Així no resoldrem l’actual emergència de l’habitatge. Tenim identificats diversos solars buits, sense construir, que podríem comprar o expropiar, però sense un impuls a les promotores públiques municipals no podrem ni col·locar-hi la grua. El ministeri ha atorgat subvencions directes a l’àrea metropolitana (5,4 milions d’euros), l’Ajuntament de Barcelona (15,7 milions d’euros) o la Diputació de Barcelona (5,4 milions d’euros) per a la promoció de pisos socials. Aquests diners, a trenta anys vista, tindran un retorn econòmic amb els lloguers que els residents hauran anat pagant. Conec molts alcaldes amb la mateixa situació que Girona: plans locals d’habitatge articulats, amb bones dades i propostes executables, però desenes d’actuacions aturades per manca de pressupost. Si l’agenda del 29-N ha de servir per a redreçar la qüestió de l’habitatge, el mínim que demanem els municipis és un pressupost estatal creïble per a desencallar projectes a l’àmbit municipal.

Si l’habitatge preocupa els gironins, la mobilitat també, de manera similar. Però vostès semblen obsessionats únicament a parlar de l’ampliació de l’aeroport del Prat i les connexions d’alta velocitat amb l’aeroport de Girona. La realitat, però, és que el que preocupa els gironins cada dia són els autobusos i les línies que travessen la ciutat o connecten amb el país. Com a alcalde, m’encantaria renovar la flota –i ja hem fet un pla d’endeutament a deu anys per fer-ho possible–, però si volem ampliar-la i oferir, per exemple, serveis de bus nocturn, necessitem més recursos, sobretot perquè avui el transport tendeix a la gratuïtat gràcies a la bona línia que s’ha seguit els últims anys. Ens cal parlar més d’autobusos i menys d’avions, com també hem de parlar més de Rodalies i de la infrastructura ferroviària. Uns trens que han de connectar Girona amb València de manera habitual i segura, per exemple, i sobretot que han de projectar i finançar un nou ferrocarril a les Comarques Gironines amb el tren-tram. Com a ajuntament, hem posat el projecte sobre la taula i l’estat hauria d’ajudar la Generalitat a fer-lo possible. Si estan disposats a gastar-se gairebé 4.000 milions d’euros en l’ampliació de l’aeroport del Prat, li demano que destinin una quarta part (la resta de províncies poden rebre l’equivalent) d’aquest pressupost a la mobilitat de la demarcació de Girona. Ho faran? I, ja que hi som, una petició gairebé personal: que el pròxim ministre de Transports no es negui a parlar amb alcaldes com ha fet el senyor Puente. No tot és fer tuits.

Finalment, qualsevol president del govern espanyol hauria d’assumir el fet nacional català. Des del meu punt de vista, les seleccions esportives catalanes haurien de ser línia vermella per a investir qualsevol president. D’aquí no em moureu. Però, a part, llegeixo que l’estat dedica uns 150 milions d’euros a l’Instituto Cervantes cada any per promoure una llengua forta com és el castellà. Quants en dedica a la promoció i a la formació del català, l’èuscar i el gallec? Si realment es creu que en aquest estat totes les persones som iguals, és lògic destinar l’equivalent a la promoció de totes les seves llengües. Fins i tot, si el govern és progressista, hauria de seguir la màxima d’ajudar més les llengües amb menys presència pública, per allò de l’equitat que acostuma a defensar. I, sobre cultura, només una dada: amb el Prado i el Reina Sofia es gasten entre 50 milions i 100 milions d’euros cada any. Dos museus de quilòmetre zero madrileny que tenen el mateix impacte que el Louvre per als qui vivim al final de la N-2. Els faig una proposta: i si posessin els diners que necessitem per a rehabilitar tota la muralla de Girona una vegada n’hàgim enllestit el pla director? Ho deixo sobre la taula com una proposta, assumint que complirà la “promesa d’estat” de finançar el nou arxiu provincial. 

Ja ho veu, senyor president. He fet una carta que alguns catalans veuran, amb certa raó, com un exercici inútil atenent la història dels governs que l’han precedit. Ja li he dit que penso que la millor entesa que podríem tenir és que ens permetessin votar sobre el nostre futur i recaptar i decidir on van els nostres impostos. Però mentre això no passi no deixaré de reclamar polítiques transformadores, d’igualtat i de reconeixement de la diversitat. No és res més que allò que acostumen a pregonar quan miren la resta dels estats del món.

Per cert, i abans d’acabar: per què no han començat les obres de la plaça d’Espanya que ens van prometre per a aquest 2026?