Parlem del PSOE, doncs

L’article editorial d’ahir va originar un debat interessant. Alguns subscriptors es mostraren molt en desacord amb la meua crítica al Partit Socialista. Els ho agraesc: la discrepància, especialment quan és documentada, ajuda molt a pensar. Per això, mentre esperem a veure com acabarà avui a Madrid l’episodi del decret sobre l’habitatge, m’agradaria aprofundir un poc més la crítica. Per clarificar-la, i no pas –la desqualificació és massa simplista, així– com a independentista i prou, sinó, sobretot, com a demòcrata preocupat per la manera com es gestiona l’estat on de moment m’ha tocat de viure i, si em permeteu de dir-ho ben clar, com a persona amb idees d’esquerres.

El principi: en totes les democràcies europees hi ha partits que governen –partits que treballen i fan servir les institucions per a canviar la realitat i fer-la millor– i partits que tenen encarregada una altra feina, ben diferent: administrar la impossibilitat que canvie res de debò. Crec que fins ací ens podem posar d’acord.

I si ens posem d’acord en això, aleshores jo defensaré que el PSOE, de fa mig segle llarg, pertany al segon grup. De fet, és un dels casos més emblemàtics i ben reeixits a Europa d’aquest tipus de partit. 

Feu llista, perquè crec que és difícil d’estar-hi en desacord: cada vegada que l’estat espanyol s’ha trobat a la vora de decidir alguna cosa important –l’entrada a l’OTAN, la forma de l’estat, el pes del deute sobre el pressupost públic, la relació entre les nacions que hi conviuen a la força, el repartiment del poder que la transició va deixar fixat, el rescat dels assassinats pel franquisme que encara dormen a les cunetes, la mal anomenada reconversió industrial…– el PSOE hi ha comparegut, sempre, amb el seu calculat somriure socialdemòcrata. Però ho ha fet, exactament i sempre, perquè res no canvie. Una vegada i una altra. Decidit a evitar que res, res de substancial, puga amenaçar l’status quo.

El PSOE no és un partit de dretes: si ho fos, seria més fàcil de combatre. Però és un partit que ha fet de la conservació del poder un ofici, i de l’ofici un règim –amb la corrupció ben greixada per a assegurar, de passada, la cohesió interna. La seua funció històrica no és governar Espanya –en el sentit profund de la paraula–, i encara menys reformar-la: al contrari, la seua funció històrica és mantenir-la governable per als qui de debò manen i no volen que canvie res. La corona, els aparells profunds de l’estat, els militars, els grans poders econòmics, la gran banca… 

El PSOE –ja m’excusareu la metàfora si la trobeu excessiva– és el Tancredi permanent de la política espanyola: aquell que canvia d’uniforme perquè el palau no canvie mai de propietari. I per això les grans propostes de canvi real –del 15-M a l’independentisme català, per posar-ne sols els exemples més recents– sempre han topat amb el mur socialista.

La pregunta, en conseqüència, és senzilla de fer. Què passaria si el PSOE desaparegués de debò –si el palau finalment es vengués i el príncep no hi fos per a signar l’escriptura? La resposta –això crec jo– és que probablement no s’enfonsaria res, però, finalment, l’estat espanyol es trobaria obligat a triar entre una dreta directa i dura i unes esquerres amb voluntat transformadora. I no us enganyeu: aquesta claredat –la claredat d’aquesta alternativa– és, precisament, allò que el PSOE s’ha dedicat durant cent anys a evitar. 

Per això cap reforma real, ni una –territorial, social, democràtica, institucional, econòmica–, no serà possible a l’estat espanyol mentre el PSOE continue ocupant l’espai central que ocupa i –sobretot, i ací hi ha la mare dels ous– mentre els altres partits d’esquerres o nacionalistes, en compte de disputar-li la posició, es limiten a ser-ne la perifèria. No pas perquè siga el pitjor partit possible –ni l’administrador menys desitjable–, sinó perquè és el més sofisticadament eficaç. El Partit Socialista Obrer Espanyol és l’únic partit capaç de sobreviure administrant, amb bones maneres, la conservació de tot allò que diu i proclama voler canviar. 

Però, és clar, això ho dic jo i, per tant, és més que discutible.