Magmàtica, una explosió de poesia per a contaminar totes les arts

Aquest cap de setmana, Olot és un dels epicentres de la poesia en català. L’activitat que situa la capital de la Garrotxa en un lloc privilegiat en el mapa cultural del país és Magmàtica, un festival de poesia i nous llenguatges que, en només dos anys de vida, ha decidit que la poesia no ha de quedar confinada ni a les pàgines dels llibres ni a l’espai convencional del recital. Així doncs, incloent-hi la prèvia d’Enric Cassasses d’ahir a la biblioteca d’Olot, entre avui i demà la ciutat volcànica aplega poetes, músics, artistes visuals, ballarins, transformadors i creadors vinculats a l’experimentació contemporània, en una programació que converteix la paraula poètica en matèria sonora, visual, corporal i fins i tot comunitària.

Magmàtica no sembla voler explicar què és la poesia contemporània, sinó posar-la en pràctica. El festival ha estat concebut per a donar visibilitat a la poesia catalana contemporània i als formats híbrids, però també per a acostar-la a un públic nou i fer que la ciutadania hi tingui un paper actiu. La programació incorpora recitals, instal·lacions, música electrònica, performances, dansa, micròfons oberts, tallers i accions participatives. És una manera d’entendre la poesia que no parteix necessàriament del llibre, sinó de l’experiència.

La directora artística del festival és Gisela Arimany, que explica: “Vinc de belles arts i a mi m’agrada la poesia barrejada amb disciplines diferents. I també m’agrada molt la música electrònica, la transformació i el teatre. I vaig pensar que seria maco de fer un festival unint totes les disciplines que m’agraden i portar allò que es mou en l’àmbit català cap aquí. Trobo que és molt interessant de conèixer els poetes vius i Magmàtica té aquesta idea, desenvolupar tots aquests conceptes a la Garrotxa. Per a fer tot això hi ha un gran equip, perquè jo sola no ho hauria pogut fer: hi ha un equip de persones que fa possible aquest festival de poesia viva multidisciplinari.”

Això explica també la diversitat dels noms i dels formats que hi conviuen. Enric Casasses va obrir el festival a la Biblioteca Marià Vayreda amb Animaler, una proposta que reivindica la llibertat de l’art i, sobretot, la tradició de la poesia oral. Després arribaran propostes com ara Tríptic de màgia i mel, d’Adrián R. Paredes; Aura, la microòpera de Gabriel Ventura, Marina Herlop, Rosa Tharrats i Clara Enrich-Genestar; SER SER(P), de Meritxell Cucurella-Jorba i Vanessa Pey; i VVVVBBBBRRRR, de Pau Masaló i Greta Sibling.

Qui es pensi que Magmàtica no parteix de la tradició, va ben errat d’osques. Perquè hi ha un nom central que dóna sentit al festival d’enguany, el de Mercè Bayona i Codina (1903-1972). Bayona va ser una poeta i pagesa de la Garrotxa, nascuda als Hostalets d’en Bas i morta a Cogolls, que va començar a escriure poesia a disset anys i va arribar a escriure més de cent seixanta poemes. La seva obra neix d’una relació molt intensa amb el paisatge, la natura, la vida quotidiana i el món rural.

Bayona no és, precisament, un dels noms que acostumem a trobar en els relats més coneguts de la poesia catalana del segle XX. I aquesta és una de les aportacions més valuoses de Magmàtica: no convertir-la en una peça de museu, sinó tornar-la a posar en circulació. La seva poesia havia aparegut al setmanari olotí la Tradició Catalana i al volum Les cinc branques. L’any 1989, la família va impulsar la publicació de Poesia de Mercè Bayona, en edició i amb pròleg de Joana Campistrol i Triadú. Durant els anys noranta, a més, es van crear premis de poesia, investigació i recerca juvenil amb el seu nom a les Planes d’Hostoles.

La recuperació que en proposa Magmàtica no és arqueològica. No es tracta de recuperar Bayona per deixar-la allà on era, sinó de preguntar-se què pot fer avui la seva poesia. Per això el festival pren com a punt de partida un dels seus versos: “Veig vostre front com se decanta.” Un vers que funciona gairebé com una porta d’entrada a tot un univers: el misteri, la natura, la transcendència i aquella frontera sempre difícil d’establir entre experiència religiosa, paisatge i imaginació.

Poesia vestida

“Bayona és una poeta no coneguda, del territori de la Garrotxa, i allò que fem d’alguna  manera és desenterrar-la, tornar-la a posar en circulació i transformar els seus versos en una cosa viva”, explica Arimany. Una de les maneres més boniques i efectives de poder fer-ho és amb una de les activitats probablement més senzilles del festival, però que ha aixecat una expectació enorme: la costura en directe. Demà al vespre, a la plaça de l’U d’Octubre, els participants es podran fer una samarreta de Magmàtica. La proposta permet de triar un dels versos del festival, tots de Bayona, i decidir on cosir-lo, en una acció de disseny en directe que té la col·laboració de la iniciativa social Ecosol i de Càritas. Pot semblar una activitat menuda, al costat d’una microòpera o d’una nit d’electrònica i de poesia, però potser és exactament el contrari. Què significa portar un poema cosit en una samarreta? Significa treure la poesia de l’escenari i convertir-la en un objecte quotidià, fer que el lector, l’espectador o el participant deixi de ser només receptor i decideixi quin vers vol portar damunt el cos. És una operació senzilla, però carregada de sentit: la poesia es llegeix, s’escolta, es mira, es balla i, en aquest cas, també es vesteix.

És un dels grans encerts del festival: no entendre la interdisciplinarietat com un simple afegit ornamental a la poesia. Aquí la música no acompanya necessàriament el poema, ni la dansa l’il·lustra ni les arts visuals serveixen de decorat. La intenció és que totes aquestes disciplines entrin en conflicte, en diàleg o en contaminació amb la paraula. És el sentit dels “nous llenguatges” que dóna nom al festival, que omple i integra una bona part de la ciutat d’Olot, perquè les propostes s’escampen arreu de la ciutat: la biblioteca, el Firal, el Teatre Principal, el Museu dels Sants, la Carbonera, el Casino Olotí i la Sala el Torín.

D’entre totes les activitats, n’hi ha dues que criden molt l’atenció: VVVVBBBBRRRR, de Pau Masaló i Greta Sibling, ocuparà durant tot dissabte les sales del Museu dels Sants. La proposta parteix també de la poesia de Bayona i es pregunta pel misteri que s’amaga rere les coses, per allò que no es veu però que es pot arribar a manifestar per mitjà de la matèria, el so o la vibració. El museu, amb les figures de guix, es converteix així en un espai de presències i absències i fa que una poeta rural del segle XX dialogui amb aquestes noves formes de dir i d’interpretar. Així doncs, l’obra de Bayona, profundament arrelada a la natura, a la religiositat i influïda per Verdaguer, Maragall i més autors de l’època, reviu d’una altra manera segurament impossible d’imaginar per a l’autora.

El cap de setmana acabarà amb una altra declaració d’intencions: una nit d’electrònica i poesia a la Sala el Torín, amb Blanca Llum Vidal i Los Sara Fontán, i després una sessió de Konvent Klub amb música, visuals i la participació de la poeta Raquel Santanera. La proposta porta la paraula poètica fins a la pista de ball i completa aquest recorregut que va de la biblioteca al museu, del cos a la música i del poema escrit a l’experiència col·lectiva.

La idea que té Arimany amb aquest festival és que la poesia surti del seu lloc habitual, que es barregi i que “dialogui amb la música, amb la dansa, amb les imatges i amb la tecnologia”: “Que recuperi veus oblidades com la de Mercè Bayona i les posi a conversar amb creadors del segle XXI.” En definitiva, pretén que els espectadors es puguin convertir en participants i que un vers pugui acabar, literalment, cosit damunt d’una samarreta i perduri com el magma, que una vegada solidificat esdevé la roca que forma paisatges, tradicions i transformacions.