La periodista Teresa Pàmies, al descobert

París, 21 d’abril de 1966. Una dona de quaranta-set anys seu entre el públic de l’amfiteatre Descartes de la Sorbona, ple de gom a gom. Es tracta del debut a París del xativí Raimon, setmanes abans del famós concert a l’Olympia que el va catapultar a la fama. Venia precedit del reportatge del periodista Claude Roy, que havia descobert al lector de l’influent setmanari Le Nouvel Observateur “l’ídol de la joventut catalana”. Aquella dona pateix. L’envolta “un públic jove, culte, esquerrà, obert, busca-raons: un públic difícil”. Un públic crític, exigent, que no es moca amb mitja màniga ni beu a galet, i que despatxa com si res el prestigi de Brassens, Ferré, Boris Vian…, i es mostra desmenjat amb Joan Baez i Bob Dylan. Què els pot oferir, aquell heroi de la joventut antifranquista? Malgrat tot, hi ha “una curiositat freda”: “Jo buscava en aquella expectació un raig de simpatia perquè sóc catalana a París, i desitjava que Raimon ens fes quedar bé. Diuen que aquest sentiment meu és patriotisme tronat. Potser sí que ho és, però deixeu-me’l, si us plau: ‘C’est mon droit.‘ Aquells nois grenyuts o amb barba; aquelles noies despentinades i d’ulls pintats, llegien amb el posat molt seriós els versos traduïts: coses elementals, no gens originals, gairebé naïfs. Res que els pogués épater. Sentiments normals, nets, joves, contemporanis. Neguits, però no pas angoisse. Jo pensava: ‘I si no els agrada la veu? I si comencen a badallar a la tercera cançó?’.” Però no, Raimon triomfa d’ençà de la primera cançó, que no era sinó “Al vent”, l’himne d’aquella joventut que pujava. S’havia produït una comunió entre el cantant i el públic universitari francès. I s’havia produït en català.

Un nom desconegut

L’experiència viscuda per aquella dona calia explicar-la. I ho va fer, enviant una crònica a la revista Serra d’Or, publicació nascuda el 1959 de la fusió de Germinabit, butlletí dels antics escolans de Montserrat, i la revista dels treballadors del monestir, de la qual prendrà el nom. Un dels artífexs de l’operació serà Josep Benet, que ja havia estat a la sala de màquines de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, la dècada anterior. En ple seixantisme, Serra d’Or ja era la revista “monàstico-progressista”, com la definia amb murrieria el liberal Eugeni Xammar, el portaveu de la intel·lectualitat antifranquista, que tenia en Edicions 62 l’editorial, en Edigsa la productora de discs i la Nova Cançó, amb Raimon com a franctirador solitari respecte dels Setze Jutges, la banda sonora. Però aquella Teresa P. Bertran no era –o no únicament– una exiliada nostàlgica. M’ensumo que pocs lectors devien vincular aquell quasipseudònim –hi faltava el cognom clau, Pàmies– amb la jove militant comunista que havia dirigit Juliol, el setmanari de les Joventuts Comunistes Unificades, i que havia col·laborat durant la guerra amb El Dia, Frente Rojo, la Rambla, Las Noticias i Treball.

Encara menys, amb la cronista cultural de Radio España Independiente, la coneguda emissora amb la qual el Partit Comunista d’Espanya combatia a les ones el “parte” oficial del règim, i que s’escoltava d’amagat pensant que emetia d’un racó del Pirineu. Per això es deia La Pirenaica, tot i que els seus missatges sorgissin d’un petit xalet de Bucarest, fortament vigilat i pagat pel govern romanès. I era del tot impossible que sabessin que aquella militant comunista havia esglaiat amics i coneguts, saltant el teló d’acer i instal·lant-se a París. No era només una qüestió política –l’estalinisme havia quedat al descobert–, sinó també personal. Feia temps que mantenia una relació doblement clandestina amb el secretari general del Partit Socialista Unificat de Catalunya, Gregorio López Raimundo, a qui Raimon va dedicar una cançó uns quants anys després: “T’he conegut sempre igual com ara, els cabells blancs, la bondat a la cara, els llavis fins dibuixant un somriure, d’amic, company, conscient del perill.”

Una periodista d’ofici amb vocació d’escriptora

Allò que podria observar qualsevol lector, abstret dels condicionants biogràfics de Teresa Pàmies, és que allà s’amagava una periodista d’ofici i una escriptora latent, que lluitava per emergir. En aquest sentit, aquell primer article a Serra d’Or és canònic de l’estil pròxim, testimonial, atractiu, que la faria una de les autores més celebrades i llegides, a partir del seu sonat debut amb Testament a Praga, signat a mitges amb el seu pare, guanyador del premi Josep Pla 1971, i amb el qual no sols tornaria al país, sinó que també entraria a la literatura catalana. Aquell primigeni article sobre Raimon, alhora, tenia la voluntat de connectar, encara primerencament, amb el públic català. No es pot dir que no ho hagués intentat, amb manuscrits enviats a uns quants premis, amb resultats escarits i tenallades de la censura, com ara Una noia i un soldat, publicada l’any 2023 per Montserrat Bacardí, que aquell mateix any va publicar la biografia definitiva de l’autora de Quan érem capitans. Ara l’assagista i professora de la Universitat Autònoma fa un pas més i aplega en un volum, titulat encertadament Una catalana a París, els articles i texts periodístics de l’exili de Teresa Pàmies. Dona de ploma militant, Pàmies va ser una de les poques escriptores que es va poder professionalitzar dins l’exili català. El seu espai va ser la ràdio i la premsa del partit, d’on alhora va esdevenir una cronista de la cultura catalana vista de l’exili estant. I no sols això, perquè a les seves pàgines passen els goigs i les ombres dels intel·lectuals marxistes post-Stalin –i post-Primavera de Praga, autèntic crac per a Pàmies–, amb el cas Soljenitsin, guanyador del Nobel l’any 1970.

Però, com dèiem, a les pàgines de Nous Horitzons, creada a Mèxic justament per a contrarestar la competència ideològica de Serra d’Or i dirigida per Francesc Vicens, la periodista Teresa Pàmies filarà prim sobre els canvis culturals en una etapa d’or de la revista. Hi desfilaran Joaquim Amat-Piniella, Francesc Candel, Joaquim Molas, Ramon Folch i Camarasa, Salvador Espriu, Xavier Fàbregas, Víctor Móra i Jordi Rubió i Balaguer. Com destaca l’editora d’Una catalana a París, mitjançant les ressenyes i crítiques de literatura catalana publicades durant aquells anys, la futura escriptora preparava una teoria literària pròpia. Saludava el cronista del seu temps Candel i aplaudia la dedicació a la gent sense història de Folch i Camarasa. El deure era “posar la literatura catalana… al dia”. No sols en quantitat, cosa que notòriament s’havia produït, sinó també en qualitat, atrevint-se a tractar de temes candents. La mateixa Pàmies va predicar amb l’exemple i va convertir en literatura la memòria tabú dels vençuts.