Zapatero i l’any que el rei Abdal·là es va dedicar a repartir joies i diners entre els dirigents espanyols

Entre el juny del 2007 i l’agost del 2008, la monarquia saudita va desplegar a l’estat espanyol una diplomàcia personal intensa, va lliurar regals de gran valor a càrrecs públics i va ordenar una transferència de 100 milions de dòlars al rei Juan Carlos. Per a entendre tota aquella seqüència –que cau de ple en el conflicte per les joies que ara assetja José Luís Rodríguez Zapatero–, cal mirar més enllà de la lògica estricta del suborn i entrar també en la del regal: menys explícita, més antiga i capaç de crear deutes sense fixar-ne el preu.

Hi ha anys que expliquen dècades. I en la relació entre Madrid i Riad, un d’aquests anys va anar del juny del 2007 a l’agost del 2008. En aquells catorze mesos, el rei Abdal·là bin Abdulaziz va fer una visita d’estat, va ser distingit amb el Toisó d’Or, va convertir Madrid en l’escenari central de la seua nova diplomàcia interreligiosa i va protagonitzar simultàniament una successió espectacular de regals i transferències de diners als dirigents espanyols que, gairebé dues dècades després, encara tenen conseqüències polítiques i judicials.

Una amistat que venia de lluny

La relació no va començar amb Abdal·là. El franquisme havia cultivat d’ençà dels anys quaranta una política d’aproximació al món àrab que li servia, entre més coses, per a compensar l’aïllament internacional de la postguerra. Amb l’Aràbia Saudita, les relacions diplomàtiques plenes es van consolidar el 1957, arran de la visita del rei Saüd a Franco.

Juan Carlos hi va afegir després un element que acabaria essent central: la relació personal entre totes dues cases reials. El 1977, el llavors príncep Fahd va concedir al rei espanyol un préstec sense interessos de 100 milions de dòlars; segons informacions publicades posteriorment, com a mínim una part hauria servit per a ajudar a finançar la UCD durant la transició espanyola. Dos anys després, Fahd li va regalar el Fortuna, el iot que Juan Carlos acabaria cedint a Patrimonio Nacional el 1981.

Entorn d’aquella relació s’han publicat després testimonis sobre intermediaris, operacions petrolieres que havien de procurar una fortuna al monarca i el paper de Manuel Prado y Colón de Carvajal, administrador privat del rei. Alguns provenen de memòries i testimonis retrospectius i són més difícils de verificar que no pas els préstecs, els viatges i els regals. Però no cal donar per acreditades totes aquestes històries per a constatar el fet essencial: durant dècades, el canal personal entre Juan Carlos i la Casa dels Saüd va tenir un pes excepcional en la relació bilateral.

Aquesta diplomàcia de palau no substituïa els ministeris ni els acords entre estats, però funcionava per damunt seu i al costat seu. Quan Abdal·là va arribar a Madrid el 18 de juny de 2007, Juan Carlos el va anar a rebre personalment a Barajas. Aquella nit, durant el sopar de gala, el rei espanyol va parlar de la “tradicional amistat” entre tots dos països i va destacar el nou Fons Hispano-Saudita d’Infrastructures que s’havia de presentar l’endemà.

El rei que necessitava una altra imatge

Abdal·là havia arribat al tron el 2005 amb un problema d’imatge exterior considerable. Quinze segrestadors dels dinou de l’11-S eren ciutadans saudites. El regne, a més, rebia crítiques internacionals per les restriccions a la llibertat religiosa i pel paper que durant dècades havia tingut en la difusió d’interpretacions extremadament conservadores de l’islam sunnita.

Abdal·là va intentar de projectar una imatge diferent. El novembre del 2007 es va convertir en el primer rei saudita que es reunia amb un papa, Benet XVI, al Vaticà. El març següent va defensar públicament la necessitat d’un diàleg entre les religions. L’escenari escollit per a donar dimensió internacional a aquella iniciativa va ser Madrid.

Del 16 al 18 de juliol de 2008, la Conferència Mundial sobre el Diàleg va aplegar unes dues-centes personalitats religioses, acadèmiques i polítiques de credos diferents. La iniciativa era d’Abdal·là, Espanya va acceptar que es fes a la seua capital i la inauguració va anar a càrrec dels reis saudita i espanyol. Uns quants mesos després, Abdal·là va traslladar la iniciativa a l’assemblea general de les Nacions Unides, que va presentar expressament la reunió de Madrid com el precedent d’aquell debat.

La seqüència acabaria cristal·litzant institucionalment. L’Aràbia Saudita, Àustria i Espanya van signar el 2011 a Viena l’acord de creació del Centre Internacional Rei Abdal·là pel Diàleg Interreligiós i Intercultural, el KAICIID, que va entrar en funcionament el 2012 amb seu a la capital austríaca.

És un context important per a entendre tot allò que ve després. No cal suposar que Abdal·là necessitava de Zapatero una decisió comercial concreta. Però sí que es pot documentar una coincidència d’interessos diplomàtics: el rei saudita cercava de presentar-se com a patrocinador del diàleg interreligiós i Espanya, governada per un executiu que havia impulsat amb Turquia l’Aliança de Civilitzacions, li oferia un escenari europeu especialment adequat.

Aquí és on el regal té una lògica diferent de la del contracte.

Un suborn, en la seua forma més simple, estableix una equivalència: aquests diners en canvi d’aquesta decisió. El regal no necessita formular-la. El regal crea una altra cosa: relació, reciprocitat, obligació. No diu necessàriament què s’ha de tornar ni quan. Precisament per això pot ser políticament més ambigu.

Les joies

La seqüència continua amb la visita d’estat del 2007. El 15 de juny, tres dies abans de l’arribada d’Abdal·là a Madrid, Juan Carlos va signar el reial decret que el nomenava cavaller de l’Orde del Toisó d’Or, “en mostra de la tradicional amistat entre l’Aràbia Saudita i Espanya”. L’Orde del Toisó d’Or és un orde de cavalleria dirigit ara per Felipe VI i que només té actualment dinou membres. Per la monarquia espanyola, és el màxim honor possible.

Dinou anys després, aquella visita ha reaparegut ara en una investigació judicial.
En l’escorcoll del despatx de José Luis Rodríguez Zapatero, la policia hi va trobar prop de vuitanta peces de joieria. La primera prova pericial, elaborada per Ansorena amb la col·laboració de l’Institut Gemmològic Espanyol, les va valorar conjuntament en uns 1,3 milions d’euros. Entre les peces hi ha un collaret d’or blanc, diamants i dues maragdes de Zàmbia taxades en 278.000 euros.

I aquest dimecres, Zapatero va comunicar formalment al jutge que una part d’aquestes joies va ser un regal “estrictament personal” del rei Abdal·là durant la visita del juny del 2007 i ha demanat que es curse una comissió rogatòria per a intentar d’acreditar-ho. Ja és, per tant, la versió processal de Zapatero, però encara no n’hi ha una procedència demostrada documentalment. El jutge ha ordenat una nova pericial i li ha requerit que aporte la documentació que tinga sobre l’origen de les peces.

La versió té conseqüències jurídiques evidents. Experts consultats sobre el cas coincideixen a dir que, si les joies van ser lliurades a Espanya el 2007 per una delegació estrangera, la hipòtesi del contraban de Zapatero perd consistència i qualsevol eventual responsabilitat penal tributària derivada d’aquell regal quedaria prescrita.

Però té un problema documental. En la relació oficial dels obsequis rebuts per Presidència durant aquells anys no apareix aquest conjunt de joies. De la visita d’Abdal·là sí que consta, en canvi, un rellotge de sobretaula daurat amb maragdes i figures de cavalls incorporat al patrimoni públic. I ací apareix una segona història, ara amb un ministre.

El ministre i la cartera de pell

Un any després de la visita d’Abdal·là, el petroli s’acostava al preu màxim històric. El 22 de juny de 2008, el rei saudita va convocar a Jiddah una reunió extraordinària de països productors i consumidors per a tractar sobre l’augment dels preus. El barril WTI havia tancat el divendres anterior a 134,78 dòlars i l’endemà de la reunió ja era a 135,98; el màxim va arribar al començament del juliol, per damunt de 145 dòlars.

Miguel Sebastián, que feia pocs mesos que era ministre d’Indústria espanyol, ha explicat que va anar a aquella reunió a petició del Ministeri d’Afers Estrangers i per desig de la part saudita. I, segons el seu relat, abans de tornar a Espanya un emissari de la casa reial li va lliurar un obsequi embolicat en paper de seda. Dins una cartera de pell hi havia una polsera, unes arracades i un anell de maragdes i brillants, a més d’un rellotge també amb brillants.

Sebastián va acabar deixant les peces al ministeri. Però el detall interessant del seu relat és la consulta que assegura que va fer l’endemà: segons ell, l’oficial major li va dir que no hi havia un protocol específic i que “la cosa normal” era que els ministres es quedaren aquests regals. Sobta molt que això fóra així. Però el problema és que sí que existia una regla general i l’havia aprovada Zapatero.

D’ençà del 2005, l’anomenat Codi de Bon Govern aprovat pel mateix executiu de Zapatero establia que els membres del govern espanyol havien de refusar qualsevol regal que anara “més enllà dels usos habituals, socials i de cortesia”, i que els obsequis institucionals de més significació s’havien d’incorporar al patrimoni de l’estat.

La contradicció és més interessant que no pas l’anècdota. Una cosa era la norma escrita i una altra –segons els records de Sebastián– allò que dins l’administració es podia considerar normal.

Els 100 milions

La peça més gran i impactant va arribar, amb tot, dos mesos després.

El 8 d’agost de 2008, el rei de l’Aràbia Saudita va ordenar l’ingrés de 100 milions de dòlars –64.884.405 euros al canvi– en un compte suís de la Fundació Lucum, de la qual Juan Carlos I era el titular real. Ho va acreditar la fiscalia del Tribunal Suprem espanyol.

La transferència va acabar sota sospita perquè tres anys més tard, l’octubre del 2011, el consorci Al-Shoula, format per dotze empreses espanyoles i dues de saudites, va obtenir el contracte de la segona fase del tren de gran velocitat entre Medina i la Meca. Una de les hipòtesis investigades va ser que els 100 milions podien correspondre a una comissió relacionada amb l’adjudicació.

Però la fiscalia espanyola va arribar a una conclusió que cal incorporar sencera: després de les diligències practicades, no va poder establir “ni tan sols de manera indiciària” cap vinculació entre els 100 milions i l’AVE, ni que els diners correspongueren al pagament d’una comissió.

La seua conclusió jurídica apuntava en una direcció diferent. Es podia tractar d’un regal rebut per Juan Carlos en consideració a la seua condició de cap de l’estat i, per tant, susceptible d’encaixar en el delicte de suborn impropi. Però aquesta possible responsabilitat havia prescrit. La investigació sobre unes altres conseqüències fiscals va topar també amb la prescripció i amb la inviolabilitat de què gaudia Juan Carlos com a cap de l’estat fins al 2014.

Però, si no hi ha proves que els 100 milions eren el preu de l’AVE, què significa un regal d’aquesta quantitat entre dos reis?

En un suborn de manual, paga qui necessita una decisió. En els negocis saudites de l’època també hi havia els intermediaris, les consultories i les comissions que encaixen en aquest esquema convencional. Però el flux que va de Riad a un cap d’estat europeu sense un contracte explícit al mig respon, com a mínim aparentment, a una altra lògica.

La ciència política ha descrit durant dècades l’Aràbia Saudita com un estat rendista: un sistema en què els ingressos del petroli permeten de distribuir recursos, llocs de feina, subsidis i oportunitats per mitjà de l’estat i de xarxes de patronatge. Això no significa que no hi haja una distinció entre el tresor públic i el patrimoni de la família reial. Però sí que significa que la distribució de les rendes i les relacions personals ha tingut històricament un pes extraordinari en la construcció del poder saudita.

La hipòtesi interessant és si una part d’aquesta cultura política es projectava també cap a l’exterior.

No es pot afirmar que Abdal·là “comprava” governs o decisions concretes: les proves disponibles no ens ho permeten. Però sí que es pot preguntar si aquests regals contribuïen a construir una xarxa de relacions privilegiades amb interlocutors situats al centre dels estats occidentals: reis, presidents, ministres, intermediaris… Persones capaces d’obrir portes, oferir accés i crear confiança. En aquest context, el regal no és necessàriament el pagament d’un servei. És una inversió en la relació.

La diferència és important. Un suborn deixa, com a mínim idealment, dues preguntes investigables: qui va pagar i quina decisió va comprar. El regal produeix una obligació molt més difusa. Potser no compra res. Potser espera alguna cosa. Potser només estableix que, quan arribe el moment, hi ha una relació a la qual acudir. I aquesta ambigüitat és precisament l’eficàcia del regal.

La normalitat
Miguel Sebastián ho va formular sense voler quan va defensar que resultava difícil de creure que ell i Zapatero hagueren estat els únics càrrecs públics espanyols que havien rebut joies o regals valuosos de monarquies del golf Pèrsic.

No es pot saber si té raó. No hi ha, de moment, una investigació exhaustiva que permeta d’afirmar quants regals semblants es van lliurar, a qui o quina destinació van tenir. Però el relat del ministre i la llista de regals permet de formular una pregunta verificable: quants collarets, rellotges, carteres de pell i objectes de gran valor van entrar durant aquells anys als despatxos de l’estat espanyol? Quants es van registrar? Quants es van incorporar al patrimoni públic? Quants van ser considerats regals personals? I, sobretot, amb quin criteri?

Perquè la paradoxa ja és documental. D’ençà del 2005 hi havia una norma que deia que els alts càrrecs havien de refusar els regals que superaren els usos habituals de cortesia. Tres anys després, un ministre assegura que un alt funcionari li va explicar que la normalitat era una altra cosa. Potser és ací on convé mirar.

La investigació actual parteix del cas Plus Ultra i de les joies trobades al despatx de Zapatero. La dels 100 milions de Lucum va partir de les finances de Juan Carlos. Són procediments diferents, separats per gairebé dues dècades i sense una connexió penal acreditada entre si. Però tots dos casos fan visible una mateixa zona grisa de la història institucional espanyola, que comparteixen: la manera com les més altes autoritats rebien i administraven els regals procedents de monarquies amb les quals mantenien relacions personals privilegiades.

Abdal·là es va morir el gener del 2015. Ja no pot explicar, doncs, què esperava d’aquells regals, ni tan sols pot confirmar tots els que avui li atribueixen. Però els regals continuen apareixent i creant titulars als diaris.