La “paia a l’ui” i el “cavai de Maiorca”: iodització i ieisme

Hi ha parlants que diuen ui per ull, paia per palla o abeia per abella. I n’hi ha que també diuen iuna per lluna o iibre per llibre. Tot plegat pot semblar el mateix fenomen, perquè en tots aquests casos sentim una i allà on molts parlants pronuncien –i escriuen– una ll [ʎ]. Però convé distingir-ho: en un cas hi ha iodització i en l’altre cas, ieisme.

La iodització és un fenomen antic i dialectal. Consisteix a pronunciar una i en mots en què la ll prové de determinats grups consonàntics llatins: C’L, G’L, T’L i LY. Exemples: OCULU ( > OC’LU) → ui (ull); VETULU (> VET’LU) → vei (vell); FOLIA → fuia (fulla). Es manté sobretot a les Illes i, de manera més residual, també en alguns indrets del català central.

Per això un parlant que ioditza pot dir ui per ull, paia per palla i abeia per abella, però mantenir perfectament la ll de lluna, cavall o ballar. Aquest parlant és ioditzant.

El ieisme modern és una altra cosa: és un defecte de pronúncia que consisteix a substituir de manera general el so de la ll pel de la i consonàntica. Un parlant ieista, doncs, pronunciarà iuna per lluna, iop per llop o cavai per cavall. Aquest fenomen no és tradicional, sinó –per un seguit– fruit de la interferència del castellà, una llengua en què la ela palatal s’ha anat perdent.

Així, doncs, la iodització és històrica i selectiva: afecta algunes ll. El ieisme és una substitució general del so de la ll per i.

I encara un detall que pot embolicar la troca: la iodització també s’ha anomenat ieisme històric o ieisme tradicional (de fet, el DIEC anomena ieisme tots dos fenòmens), però si volem evitar confusions podem parlar de iodització i de ieisme modern.

En voleu saber més?

• “Palla a l’ull” (article de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans).
• “Ieisme” (portal Els sons del català, de la Universitat de Barcelona).
• “Iodització” (portal Els sons del català, de la Universitat de Barcelona).