La feina bruta de Vox

L’altre dia, a Lleida, Santiago Abascal va dir: “La polèmica entre catalans i castellans, o bascos com jo, ja no té sentit. No té lloc. Avui ens juguem una cosa molt més important: un debat entre la civilització i la barbàrie.” Semblava que hagués copiat la piulada que va fer Sílvia Orriols l’endemà que esclatés la crisi de Ceuta: “Catalunya encara es pot salvar. Això ja no va de Catalunya i Espanya. Va de civilització i barbàrie. I tu, què tries?” Idèntics. El president de Vox i la d’Aliança comparteixen un interès: la superació de l’eix nacional com a divisió de primer ordre en la política catalana. L’enemic exterior permet d’esborrar el debat polític sobre la manca de sobirania i la subordinació de Catalunya respecte de Madrid.

Hi ha una primera raó, més o menys mecànica, que explica aquest interès comú. Aliança i Vox aspiren a persuadir un bon mos de l’electorat de l’altre. Orriols no vol que la seva retòrica de nacionalista desacomplexada, de cap de l’almogaveria, repel·leixi els espanyolistes racistes que la veuen amb bons ulls. I Abascal té por que se’n surti. Per a ell no només seria letal que l’auge d’Aliança drenés la base de Vox en unes eleccions catalanes. També ho seria que, en les eleccions espanyoles que hi ha a la cantonada, un vot en massa dels catalans contra el PP i Vox els tornés a impedir l’absoluta, i per això reprimeix la pulsió catalanòfoba. El marc “civilització o barbàrie” els protegeix a tots dos.

La consolidació d’Aliança no es pot donar per feta, sobretot en veient el cúmul d’errors no forçats que cometen: els elogis a Alternativa per Alemanya, un partit tan farcit de neonazis que en renega Marine Le Pen; el “ja hem passat” que va etzibar un perfil oficial del partit en resposta al cartell de l’espardenya que esquerda una esvàstica; o el racisme desacomplexat amb què es passejaven l’Onze de Setembre, tot cridant “Europa cristiana i no musulmana”. És veritat: Aliança encara és a temps de cometre molts errors. Però en la disputa concreta amb Vox no hi ha més cera que la que crema: hi té les de guanyar. A Catalunya no es pot construir una hegemonia des de l’odi als catalans, i Aliança té dues particularitats gairebé úniques a Europa que la situen en condicions de conquerir-la.

La primera és que l’extrema dreta d’un país sense poder real per a governar-se no és el mateix que l’extrema dreta d’un estat. Si Vox tingués mai la majoria absoluta a Madrid, refermaria encara més les seves urpes sobre l’exèrcit, la policia, la judicatura i l’administració, i podria introduir canvis de gran abast. Aliança podria canviar tres o quatre coses i fer molt de mal canviant-les, però cap no seria estructural. Arreu, el vot a l’extrema dreta té un component simbòlic molt important: funciona d’entrada com un missatge d’impugnació del sistema, com un mecanisme de rebuig, i és després que, segons la traça dels dirigents que canalitzin la victòria, té capacitat de consolidar una radicalització generalitzada dels votants. Donald Trump se n’ha sortit. Els altres, ja ho veurem.

La segona diferència és que no té cap sentit que l’esquerra francesa, l’alemanya o l’anglesa diguin que corren un risc existencial. Ni França, ni Alemanya ni Anglaterra no són en una cruïlla històrica per a la supervivència de la llengua, ni s’enfronten a la possibilitat que la cultura pròpia esdevingui una peça de museu. A Catalunya, on l’ús habitual de la llengua pròpia ha baixat d’un 14% en vint anys i ja es troba per sota d’un terç de la població, les apel·lacions a la salvació, per esotèriques que siguin, connecten amb un instint més o menys transversal. Aliança no salvarà la llengua ni refarà la cultura perquè ni qüestiona el poder, ni combat la segregació, ni interpel·la els qui s’hi haurien d’incorporar. Però la distinció és important per a copsar fins a quin punt el vent li bufa a favor.

A banda del càlcul electoral, hi ha una altra raó per la qual Vox i Aliança remen plegats cap a l’eix “civilització o barbàrie”. Tots dos malden per protegir els interessos del poder. Vox, perquè és un partit lleial, per damunt de tot, a la unitat d’Espanya i a la corona, alineat amb els partidaris de trinxar els consensos ja magres del 1978 i de laminar-los encara més. Aliança, perquè els immigrants funcionen com un enemic sense organitzar, i un enemic sense organitzar sempre és més fàcil d’abatre, i sobretot més fàcil de fer veure que has abatut, que no pas un enemic poderós com l’estat espanyol i les oligarquies econòmiques que en garanteixen el control polític a Catalunya.

Ahir, a Tarragona, van demanar a Abascal per què volia aparcar el debat sobre la independència. “No he parlat mai d’aparcar el debat sobre la integritat territorial d’Espanya. No l’aparcarem mai. Però no és una proposta de Vox: és que aquest debat ha estat aparcat per la força dels fets”, va respondre. Avui, Vox abandona l’ofensiva contra l’independentisme perquè de moment, “per la força dels fets”, li convé. Res més: no és un canvi autèntic. La catalanofòbia és connatural al nacionalisme espanyol i Vox la duu a l’ADN. Amb la superació del marc nacional, els votants d’Aliança contribuiran a crear el clima polític idoni perquè Vox arribi a la Moncloa amb les mans lliures i, aleshores sí, apliquin a Catalunya, per decret, el mateix programa espanyolista que miren d’aplicar al País Valencià i a les Illes.