La cançoneta de cada setmana

Al País Valencià la cultura encaixa colps per tots els costats setmana sí setmana també. Els valencians acotem el cap i, si l’ocasió s’ho mereix, vinga, una vegada més, cap al carrer amb les nostres pancartes de cartolina. Sempre a la rereguarda, a la defensiva, esperant l’atac, inquiets, sabent que cada dia les coses van pitjor “però, xe, mira, ací estem”. 

Dilluns –compra lluç– l’Institut Valencià de Cultura deixava sense convocar els Premis de les Arts Escèniques, els guardons que reconeixen els professionals de l’escena valenciana.  Dimarts –compra naps– la Diputació de València anunciava sense avís previ el tancament del Teatre Principal, un dia després d’haver-ne presentat la programació 2026-2027. Dimecres –compra nespres–, la Plaça del Llibre s’ha de reprogramar per motius aliens a l’organització. Dijous –compra ous– el professorat va al límit. I divendres –faves tendres–, el director del Levante publica un article amb l’únic objectiu d’afonar una campanya de mecenatge per a salvar el Centre Octubre, un dels únics espais que ofereix una programació 100% en català a València. 

L’article d’opinió, publicat el 17 de setembre, descriu la iniciativa com “una espècie de retorn als anys vuitanta” i ironitza comparant-la amb les paperetes que en el seu moment van finançar els repetidors de TV3 al País Valencià –repetidors que, per cert, recorda el mateix article, “es mantenen apagats i en desús des del febrer del 2011”. El to condescendent s’estén a Eliseu Climent, de qui diu que sempre “tingué més bon ull per al sector immobiliari que per a l’editorial”, i a Toni Mollà, que retrata “desgargamellant-se” per advertir que cal parar més atenció a les plataformes digitals que als aplecs, mentre “la parròquia d’Eliseu Climent es manté inassequible al desànim” i “captiu entre encisams a l’horta d’Alboraia”.

Uns pocs dies més tard, dimecres, 23 de setembre, el Levante-EMV havia organitzat al Club Diario Levante un afterwork patrocinat per Valoriza en què el director, Joan-Carles Martí, manté “un diàleg obert” amb l’alcaldessa María José Catalá per parlar, segons l’anunci publicat pel mateix diari, de “els seus principals projectes per a la ciutat”. És a dir, mentre la secció d’opinió dedica les seues millors arrapades a Acció Cultural del País Valencià, la direcció del diari reserva un acte de gala, amb patrocinador inclòs, per a escoltar de primera mà els plans de l’alcaldessa del PP, María José Català, per a la capital. Segons l’oposició, culpable d’haver instaurat un model cultural “excloent i sectari” que ha desembocat, per exemple, en la decadència dels concerts de Vivers.

Es pot discutir, per descomptat, la gestió i la programació del Centre Octubre al llarg de dues dècades, i l’article d’opinió no s’està de fer-ho. El debat seria legítim, a tot estirar, si gaudira de subvencions i recursos milionaris. Com que no és el cas, com que totes les associacions valencianes mouen els seus pressupostos anuals entre la misèria i l’absoluta misèria, poc més s’hi pot fer. Ara bé, el que resulta més difícil de justificar és la tria editorial, ridiculitzar Acció Cultural del País Valencià, que ara demana quatre pessetes als socis per a la reforma de la teulada –just quan el teatre públic més emblemàtic de la ciutat tanca per despreniments, quan els concerts a l’aire lliure perden espectadors perquè s’hi ha “tornat a vetar el valencià”, i quan els premis que reconeixen els professionals de l’escena valenciana no es convoquen per tercer any consecutiu. També els Premis Octubre, que, tot i haver resistit la censura franquista i les traves del govern de Zaplana, ja fa un any que han deixat de convocar-se.

De les institucions públiques, que arrosseguen més de 200 morts a l’esquena i presumeixen d’haver posat fi a l’ensenyament en català, a hores d’ara, ja res no ens hauria de sorprendre. De certs diaris i periodistes amb l’etiqueta, fal·laç, de progressistes caldria esperar, com a mínim, un poc més de decència.