De mallorquins a japonesos: qui balla el ball de bot a Barcelona?

Podria ser una plaça de Mallorca: hi ha música, gent ballant en cercle i algú que hi entra. Una parella balla, però al cap d’un minut se separa i després hi torna. Ningú sembla especialment preocupat a seguir una coreografia exacta, però es dansa, s’improvisa, es parla i riu alhora. La plaça, en realitat, és a Barcelona. 

El ball de bot viu un moment d’auge a la ciutat. Hi ha associacions que omplen cursos, grups nous que apareixen i ballades populars que cada any apleguen més gent. Tanmateix, parlar d’un boom és quedar-se a la superfície, perquè el ball de bot no acaba d’aterrar a Barcelona. Fa més de trenta anys que hi és i la història d’aquestes tres dècades explica una transformació interessant: com la tradició portada de les Illes ha acabat essent adoptada per catalans, valencians i estrangers i tot.

De la comunitat mallorquina al cercle obert

Abans que existís Sa Sargantana, la primera associació de ball de bot barcelonina, ja hi havia mallorquins que dansaven a la ciutat. Tomeu Llopis, que forma part de l’associació d’ençà del 2014, explica que ja el 1993 un grup d’amics es trobava cada diumenge a l’Arc de Triomf a ballar. El 1996 es va consolidar Sa Sargantana, que al començament era una entitat que anava molt més lluny de les ballades: era un espai de reivindicació política i cultural de les Illes a Barcelona. Malgrat tot, el ball de bot va acabar ocupant-hi el centre. La lògica, d’ençà de la fundació, era clara: arribar a Barcelona per a estudiar i trobar una comunitat amb qui compartir una part d’identitat. “Era una oportunitat molt gran per a reconnectar amb Mallorca”, explica Llopis.

L’objectiu de retrobar les arrels encara hi és, però el perfil d’aprenent ha anat canviant i s’ha eixamplat amb el pas dels anys: “Fa uns quants anys sobretot hi tenia estudiants mallorquins –explica Llopis–, però ara els grups s’han diversificat”, fins al punt de trobar-hi catalans i estrangers. És una transformació que explica també la fundació de Va de Bot!, una entitat que va néixer el 2004 a partir d’una escissió de Sa Sargantana. Les classes de ball de bot havien començat a atreure tanta gent no illenca, que va sorgir la necessitat de crear un espai més obert: “Es va desvirtuar Sa Sargantana i es va decidir de fer una associació nova, només encarada a la cultura i a donar a conèixer les tradicions illenques, que admetés catalans, valencians i qui fos”, explica Jaume Gelabert, president de l’entitat. Ara mateix, comenta, hi passen persones originàries fins i tot del Japó i els Estats Units. 

“Això ho vull aprendre”

Ivan Messegué i Peries, o Messe, com es presenta, és de Balaguer. No es va criar ballant ni veient ball de bot a les places del poble: el va descobrir a Barcelona, ja fa vint anys, durant la festa dels Foguerons de Sant Antoni al barri de Gràcia, vinculada a l’agermanament entre Gràcia i la Pobla. I va pensar: “Això ho vull aprendre, la gent balla i s’ho passa d’allò més bé.” Temps després ja ballava i ara és alumne avançat a la Barraqueta, l’Ateneu Independentista de la Vila de Gràcia. Però en Messe no és cap excepció: a les classes coincideixen persones del Principat, del País Valencià i de més indrets, també de fora d’Europa. “Les classes es fan en català sempre”, ens explica l’alumne, i afegeix que pot ser una porta d’entrada a la cultura i la llengua. 

Les claus de l’èxit: obertura, diversió i permeabilitat

Una de les claus del ball de bot és que no obliga a ballar en parella: es pot ballar amb una altra persona, sí, però també individualment o en cercle. Es pot entrar a la dansa i sortir-ne, tan aviat com acaba una cançó de dos minuts, xerrar una estoneta amb un company o amic i, després, tornar-hi revifat. A més, no hi ha cap coreografia tancada que tothom hagi de repetir constantment. I també té una altra característica que el fa especialment permeable: no cal dominar-lo per començar a formar part de la festa. Eloi Sans, que forma part de la nova associació al barri de Sants, Bot-i-farra, ens explica que una de les gràcies de les ballades és que amb una base d’aprenentatge relativament senzilla ja es pot anar a la plaça a ballar.

Gelabert diu que allò que fa triomfar les ballades “és l’alegria del ball”: “No ho trobes en unes altres manifestacions culturals. Balles i rius, això enganxa.” A més, té una profunda conseqüència social que supera el fet de ballar: “No és només ballar. És compartir el divendres, l’espai; a la vegada que aprens, t’hi impliques, repenses com ensenyar i com fer que la gent tingui encara més ganes de participar-hi. Tot plegat, amb un model comunal”, explica Llopis. 

La gran ciutat el fa seu

Bot-i-farra va néixer fa només dos anys perquè unes quantes persones del barri que ja ballaven van decidir de posar en marxa un grup. Ara, a més, Sans té constància que hi ha dues noves associacions de ball de bot, una a Vilanova i la Geltrú (Garraf) i una altra a Manresa (Bages). És taxatiu: “Els valencians toquen molt bé, els mallorquins ballen molt bé i els principatins ens ho mirem: a veure si fem el pas de ballar i tocar bé.” La bona veritat és que la cultura que abans es veia com una expressió d’una comunitat concreta ara es pot convertir en una pràctica compartida i de germanor. Però quan una tradició viatja a Barcelona i hi arrela, també corre el risc de canviar la manera com es practica.

Cristòfol Pacienci, professor de la Barraqueta, va començar a ballar de jove a Mallorca i va arribar a Barcelona el 2014 per a estudiar. En aquell moment, explica, la majoria dels participants eren mallorquins i ballaven a la manera tradicional, però d’aleshores ençà moltes coses han canviat. Una de les transformacions més visibles té a veure amb els rols de gènere. A Mallorca, hi ha papers diferenciats per a homes i dones. A Barcelona, en canvi, s’ha anat normalitzant que dues dones o dos homes ballin plegats assumint papers diferents, tant masculins com femenins. I afegeix: “A Barcelona, quan s’acaben les classes a les deu, ja podem fer les coses que volem. A vegades, ballem el ball de bot amb la Rosalía o la Bad Gyal: es pot adaptar a diferents gèneres.” Aquestes transformacions s’han anat traslladant també a Mallorca, tot i que a vegades no es veuen amb bons ulls.

Però hi ha propietaris del ball de bot? La capacitat d’adaptació del ball de bot als temps pot esdevenir, precisament, una altra de les claus d’èxit. En Cristòfol defineix les ballades com una pràctica poc institucionalitzada, sense un únic model que determini exactament què s’ha de fer i com. És precisament aquesta porositat el factor que ha facilitat que la dansa pugui arrelar en una ciutat com Barcelona, en una comunitat que no l’ha heretada. 

Tradició, autenticitat i noms propis

Però l’autenticitat i la tradició continuen essent capitals. A Sa Sargantana, el vincle amb les Illes és central. L’associació, que enguany celebra trenta anys, manté la voluntat de ser una comunitat i no simplement una escola, on les classes són només una part d’una xarxa de sopars, activitats i espais d’aplec. La resta de grups de la ciutat comparteixen aquesta idea, també, i per això al juny s’organitza Bulla’n’Barna, una ballada conjunta de ball de bot amb les cinc entitats barcelonines.

Responent a la qüestió de Sans, realment els catalans només ens ho mirem? Llopis calcula que Sa Sargantana ha hagut d’incloure desenes de persones anualment als tallers i a la Barraqueta han obert un grup intermedi entre l’inicial i l’avançat (perquè abans, segons en Messe, entre aquests dos hi havia un salt massa gran). Però a Barcelona, amb els canvis de la tradició, l’obertura a la innovació i la gran massa forana, ja no sols ens mirem unes altres tradicions, sinó que també les fem nostres. Sans acaba puntualitzant: “En realitat, és una mateixa cultura, la de tots els Països Catalans, però, a part això, hem de reivindicar allò que és nostre: hi ha vida, més enllà de la sardana.”