Lena Dunham i la decepció feminista

No sóc una persona gaire mitòmana. En termes generals, admiro molta més gent que no pas n’odio i tinc referents comptats: persones que conec personalment i també persones que no tinc el plaer d’haver conegut, però de qui admiro el pensament, l’obra, l’ètica o la valentia. Són pocs, els referents que tinc, però podria afirmar que són sòlids. En general, com a persona i com a escriptora, em fascina l’ésser humà, no deixaria mai d’observar-lo, d’estudiar-lo, d’analitzar-ne el comportament. I, si tinc aquesta dèria per la nostra espècie, és precisament perquè els humans tenim una característica que és un imant per a la meva curiositat infinita: el fet de ser altament contradictoris. M’agrada adonar-me que tots plegats, inevitablement i potser necessàriament, caiem constantment en contradiccions que, ens agradi o no, ens defineixen individualment i com a espècie. I justament aquest tret tan nostre és una realitat que, a voltes, pot esdevenir trasbalsadora fins al punt de fer-nos trontollar l’opinió que tenim d’una persona i decebre’ns profundament. Què passa quan un dels nostres referents actua de manera absolutament allunyada del seu discurs públic? Aquesta setmana estic en xoc per la decepció que he sentit en relació amb Lena Dunham. Per als qui no la coneixeu, Dunham és una escriptora, directora, actriu, productora i activista nascuda a Nova York el 1986, un any abans que servidora. Filla d’artistes, de molt jove va començar a posar en funcionament la maquinària del seu talent literari i audiovisual, que va esclatar el 2012 quan HBO va estrenar Girls, la sèrie que la va convertir en un fenomen cultural. Creadora absoluta de la ficció, Dunham va esdevenir, també per a mi, un referent femení per la capacitat que demostrava de posar paraules a les contradiccions d’una generació de dones que vam arribar a l’edat adulta entre la crisi econòmica, l’expansió d’internet i les xarxes socials i una nova onada de feminisme. Hannah Horvath, el personatge que Dunham hi interpretava, va marcar un abans i un després perquè era una dona d’una ficció que trencava els models habituals de les protagonistes femenines: era una antiheroïna, tan brillant com egoista, insegura, amb una sexualitat alliberada, ambiciosa i sovint desagradable. I, a més, tenia un cos no normatiu que la televisió convencional gairebé mai no havia convertit en objecte de desig o de simple quotidianitat, sense haver de justificar constantment per què la protagonista era “grassa”. Amb Girls, Dunham ens va dir: “Dones, podem ser imperfectes i protagonistes alhora.”

Durant la dècada següent, la producció literària de Dunham la va acabar convertint en una veu icònica, en un autèntic referent feminista per a les dones que avui ens acostem a la quarantena. El seu feminisme, una bandera que ella mateixa va alçar i va defensar –i de la qual s’ha lucrat lícitament–, m’agradava justament perquè abraçava les contradiccions. Però aquesta setmana, les crítiques contra ella s’han desencadenat a internet perquè som moltes les que hem sentit que les seves contradiccions passaven de la ratlla. Què ha causat tant de rebombori, us deveu demanar? Doncs que Dunham i la seva parella han anunciat públicament que tenien una criatura. Això seria bonic i implicaria l’habitual congratulació quan neix un infant, però resulta que la criatura de la qual ella ara s’anomena mare ha estat comprada. Dunham “ha esdevingut mare”, amb totes les cometes del món, gràcies a haver pagat a una altra dona perquè gestés la criatura i perquè la hi lliurés, just havent parit. Abans d’alçar la meva contundent crítica contra ella i contra aquest fet, m’agradaria de puntualitzar que servidora i Dunham compartim algunes similituds: l’edat, el gènere, una creació polifacètica semblant en el sector cultural, l’activisme feminista i l’endometriosi, una malaltia que ambdues hem sofert i de la qual hem fet difusió pública. Amb una diferència: els dolors que ella tenia la van portar a sotmetre’s a una histerectomia. D’aleshores ençà, Dunham ha parlat moltíssim del dol que representava per a ella no poder-se quedar embarassada mai més. Quan vaig saber que l’havien buidada per dins, vaig sofrir amb ella i ho vaig lamentar profundament, perquè hauria pogut ser també el meu camí, el meu destí com a dona amb endometriosi. I si retrato aquest sentiment de vinculació estreta amb aquesta dona, emocionalment i intel·lectualment, és per deixar palès que, malgrat que puc entendre perfectament com es deu haver sentit, res no justifica que hagi optat per explotar el cos d’una altra dona per a satisfer el seu desig personal de maternitat. Ara tinc dos fills, el primer in vitro i la segona fruit d’un embaràs natural, però hi va haver un moment que també em van voler buidar el ventre. Hi va haver uns anys en què em van dir que no en podria tenir, de criatures, ni tan sols amb l’ajut de la ciència. I, durant aquells mesos infernals de sentir-me absolutament fracassada com a dona, de sentir-me tarada, mai, mai, mai no vaig pensar en l’opció d’esdevenir mare provocant l’embaràs en el cos d’una altra dona i pagant-li perquè, finalment, el nadó fos meu. Sí, ara sóc mare, perquè les circumstàncies van tombar per aquest viarany, però hi va haver un moment en què vaig assumir profundament que potser mai no ho podria ser, com havia desitjat. I aquí hi ha el matís: que una dona no es pugui quedar embarassada no vol dir que no pugui ser mare. Ser mare no és gestar, no és parir, ser mare és allò que succeeix després de gestar i de parir: és presència, és amor incondicional, és la cura, és la dedicació, l’educació, la companyia; és tot allò que fan les dones que han parit i les dones que han decidit d’adoptar o acollir criatures; és allò que fan les dones mal anomenades madrastres, les qui són parella d’un altre home o d’una altra dona que ja té fills. 

Si s’ha sentit a tot arreu l’espetec de la caiguda de l’admiració per Lena Dunham és perquè fa molt de mal, com a dona i com a feminista, que una veu de referència hagi decidit d’utilitzar el cos d’una altra dona, pagant, per a complir el seu desig. Ha fet més mal encara assabentar-nos de la notícia per mitjà de l’article que Dunham ha venut a la revista Vogue, on narra tot el procés: un relat superficial hiperconsumista i mercantilista, en què destaca les ganes que tenia de comprar robeta caríssima de la marca Rykiel Enfant per a la nova criatura. Un relat que s’acosta perillosament a les pitjors escenes d’El conte de la serventa, l’obra de Margaret Atwood que explica la història d’un futur distòpic en què les dones fèrtils, anomenades serventes, són esclavitzades per a engendrar nens. 

Que una dona no pugui engendrar fills a causa d’una malaltia ens pot commoure, però en cap cas no justifica la gestació subrogada. Tenir fills no és un dret i comprar-ne explotant el cos d’una altra dona esdevé un privilegi opressor, classista i egoista, sobretot si tenim en compte els milers de criatures que hi ha arreu del món, en centres de menors o desemparades, que sí que tenen el dret com a infants de tenir una família i no en tenen. Com pot ser que hagi agafat més el missatge de les adopcions amb els gossos que no pas amb les criatures? Adopta, no compris! No m’allargaré en el posicionament en contra d’aquesta pràctica: podeu llegir aquí què vaig escriure fa mesos respecte del turment de les dones gestants. I també podeu llegir aquí l’experiència de les persones que han decidit d’acollir o adoptar al nostre país. 

Dunham s’afegeix a la llista de referents feministes que m’han decebut per haver comprat criatures: Chimamanda Ngozi, Lady Gaga, Jessica Chastain… Us puc arribar a comprendre, però de cap manera puc compartir o justificar que, per convertir-vos en mares, hàgiu oblidat el camí de l’acollida, de les adopcions o de la criança d’infants lliure de mercantilismes i de cosificació d’unes altres dones menys privilegiades que vosaltres.