L’insòlit Dr Oriol Domènec

Fa pocs dies ens va deixar el Dr Oriol Domènec i Llavallol. Metge excepcional. Persona entranyable. Home singular. Català irreductible. Als seus pacients, ens mancarà sense remei. Els qui hem tingut la sort d’ésser amics seus l’enyor ens consumirà.

Quan vaig saber que havia deixat aquest món, aquest món em va caure a sobre. Feia una setmana justa que havíem passat unes poques hores plegats, en una llarga conversa extraordinària. Sense sospitar que seria l’última.

Quan el vaig conèixer, el Dr Domènec franquejava la seixantena. La passió amb què em va atendre em va commoure: sense plànyer temps, em va examinar i fer qui-sap-les proves a consciència i, sí, amb estima. Com va dir-me en una ocasió, el pacient havia de sentir-se estimat pel metge; que, sense aquesta estima mèdica, era difícil que el tractament tingués l’efecte que se n’esperava. I sé que la impressió que en tenien alguns pacients –la d’un metge abnegat fins a l’extrem– era general. D’un metge més que competent: enamorat de la professió. En una visita, en ple mes d’agost, vaig demanar-li si feia vacances. “Les meves vacances són atendre els malalts.” Certament, no era un home que feia de metge, sinó un metge fet home. Per això, passada la setantena, podia anar voluntari a Sarajevo a curar els ferits en plena guerra de Bòsnia –un camp d’atrocitats, va dir-me’n.

Amb aquest predicament, què té d’estrany que acudissin a la seva consulta pacients europeus i de més lluny? Per la seva banda, ell no deixava de seguir els progressos en el camp de la seva especialitat, fins al punt de tornar, de tant en tant, al centre alemany on s’havia format –i que ell considerava el “sancta sanctorum mundial” de l’otologia. I això fins a una edat ben avançada.

La passió mèdica amb què atenia els pacients era una expressió connatural de la seva personalitat. Una manera d’ésser i de fer poc convencional, desmaquillada de formalismes estèrils. Singular en tot, tant en la faceta professional, com en la faceta social i personal, pensava i actuava amb una extraordinària llibertat d’esperit. Això el feia sorprenent, a vegades xocant, però no menys captivador, perquè, en una frase o en un gest desconcertants, potser aspres i tot, es transparentava una humanitat entranyable.

També el feia agosarat. No ben bé aventurer, però sí obert a l’atzar i al risc. En l’àmbit professional, no dubtà a fer algunes intervencions quirúrgiques delicades, com ara amputar una cama gangrenada, en condicions extremes, durant una missió oficial als Andes; ni a col·laborar en una expedició insegura a l’Antàrtida; o a plantar cara a perills greus diversos. En l’àmbit personal, no va estalviar-se activitats àrdues o agosarades, com la d’escalar el Cerro Torre (a la Patagònia) per plantar-hi una bandera catalana.

Aquesta feta de la bandera el lliga amb la seva catalanitat irreductible. Un detall de mostra. Quan, l’endemà de la invasió franquista, Catalunya s’escolava en l’agonia més greu d’ençà de l’annexió a Espanya (1707-1716), l’Oriol, de vint anys mal comptats, encara no era el Dr Domènec, però ja era part d’un grupuscle que es deia Resistència Catalana. Les seves accions, com ara desplegar banderes catalanes amb estrepitosos espetecs perquè tothom se n’adonés, volien ésser mostra i testimoni de supervivència nacional, a preu de tortura, de presó i d’exili. No per això la seva fidelitat a la nació catalana s’afeblí gens, però l’entristia la conducta dels polítics catalans, obstinadament barallats, que no van saber estar a l’altura, l’octubre del 2017.

En la conversa esmentada al principi, em féu saber que li volien atorgar un premi d’honor nacional –que ell el trobava immerescut. Vaig pregar-li que l’acceptés: que ningú vivent no se’l mereixia més que ell. I que es mantingués ferm, bo i els seus 102 anys, fins a la independència, perquè sense ell no seria completa.

Fa temps, em va confiar, perquè les hi revisés, unes memòries extraordinàries, històricament i personalment. Tot i que li vaig pregar més d’una vegada i de dues que les publiqués, s’hi negava perquè, deia, no podien interessar ningú. Goso esperar, tanmateix, que un dia es publicaran.

Finalment, li agraeixo molt d’haver-me assistit mèdicament, d’haver-me ofert una amistat tan confiada, d’haver-me fet entendre la vida més plena i més bella. Gràcies per sempre més, estimat Dr Domènec.