Quin Barça: el de Lamine o el de Laporta?

Fa només uns dies, més de trenta escriptors, artistes, cineastes i pensadors –entre ells, Rodrigo Sorogoyen, Paul B. Preciado, Marta Sanz o El Niño de Elche– van anunciar que no participarien en el Festival de les Idees de Madrid mentre Allianz continués essent-ne el principal patrocinador. L’asseguradora alemanya havia estat assenyalada per les seves inversions relacionades amb Israel. La pressió va funcionar: Allianz va retirar el patrocini i els organitzadors del festival van decidir d’assumir el cost econòmic de perdre’l. En aquella ocasió, la cultura es feia així una pregunta incòmoda: d’on vénen els diners que acceptem i què contribuïm a normalitzar quan els acceptem?

El Barça acaba de respondre a aquesta mateixa pregunta en sentit contrari. L’Assemblea de Socis Compromissaris ha ratificat un acord amb Babylon Park, una companyia d’entreteniment d’origen israelià. I en aquest cas, hi ha encara una contradicció més difícil d’ignorar. El Barça proclama el seu compromís amb la infància, però la companyia israeliana explotarà un negoci dedicat precisament als nens i les nenes mentre, de tots els infants assassinats al món el 2025, el 90% els va assassinar Israel. De fet, el darrer informe de l’ONU demostra un patró de genocidi deliberat contra la infància palestina. El Barça no cedeix simplement uns metres quadrats del Camp Nou. Cedeix, durant vint-i-cinc anys, una cosa molt més valuosa: el seu nom, el seu escut, el seu prestigi i la seva capacitat de convertir una relació comercial en normalitat.

Abans de la votació, la Comunitat Palestina de Catalunya va fer una crida pública “a tota la comunitat blaugrana” perquè impedís la ratificació de l’acord. I la crida no va caure en el buit. Es van multiplicar les cartes, les campanyes, les peticions als compromissaris i les demandes perquè, com a mínim, s’ajornés la votació fins a disposar d’una auditoria independent de drets humans. Llavors, Laporta va sortir a defensar la “legalitat” d’aquesta operació. Potser sí que és legal, la resta no ho sabem. Però aquesta resposta evita la pregunta essencial.

La qüestió és per què va decidir de contractar precisament Babylon Park. El Barça no és una administració pública que estigui obligada a adjudicar un negoci a l’empresa que guanya un concurs públic. És una entitat privada que disposa d’un ampli marge discrecional per a escollir els seus socis comercials, dins els seus propis compromisos ètics. I és aquesta decisió la que necessita una explicació.

Quins criteris es van utilitzar? Quines alternatives es van estudiar? Quin pes va tenir el risc reputacional? Es van tenir en compte els informes de l’ONU? Quan una institució que es defineix com a “més que un club” pren una decisió d’aquesta magnitud, no n’hi ha prou amb preguntar si és legal fer-ho. També cal preguntar-se per què ho fa i si és coherent amb els valors que proclama.

El precedent sud-africà ajuda a entendre què està en joc. La lluita contra l’apartheid no exigia demostrar que cada empresa sud-africana fos directament responsable d’un assassinat, d’una detenció o d’una llei racista. El moviment internacional buscava una cosa molt més profunda: que l’apartheid deixés de poder conviure tranquil·lament amb la normalitat econòmica, cultural i esportiva internacional. Bancs, empreses, universitats, artistes i organitzacions esportives van ser cridats a deixar de relacionar-s’hi amb normalitat. Perquè l’esport i la cultura produeixen una cosa que no apareix als balanços comptables: legitimitat.

Permeten a un país de continuar participant en la comunitat internacional com si no passés res. Aquesta era la funció política de l’aïllament sud-africà. No demostrar que cada esportista era racista. Fer que l’apartheid deixés de ser compatible amb el business as usual.

La pressió social va aconseguir, com a mínim, que l’operació deixés de passar desapercebuda. Ja havia passat al Palau Blaugrana. El gener del 2026, el Barça va disputar un partit d’Eurolliga contra un equip israelià. La mobilització social va impedir que es jugués amb normalitat: es va disputar a porta tancada, enmig d’un fort dispositiu policial i de protestes als voltants del pavelló. En aquell moment, més d’un centenar d’organitzacions catalanes havien reclamat una reunió prèvia amb el club, que se’ls va negar. I posteriorment, algun gest, que no es va produir.

Imaginem que Babylon Park fos una empresa russa. Es consideraria normal que el Barça li concedís avui una llicència de vint-i-cinc anys per a explotar la seva marca al Camp Nou? Difícilment. Els clubs russos van quedar fora de l’Eurolliga i de moltes altres competicions. No es va exigir demostrar que cada jugador, cada entrenador o cada club hagués participat personalment en la invasió. Precisament aquí neix la pregunta: per què amb Rússia sí, i amb Israel no?

Tant els organismes internacionals com l’ONU i els tribunals internacionals acusen Israel de cometre un genocidi i crims de guerra, pels quals hi ha una ordre detenció internacional contra el seu primer ministre, Benjamin Netanyahu. La relatora de l’ONU, Francesca Albanese, en el seu darrer informe, parteix d’una idea elemental: mentre continuar l’ocupació, l’apartheid, la neteja ètnica i el genocidi tingui menys cost que posar-hi fi, els incentius dels ciutadans israelians i el seu govern per a canviar seran insuficients. Sud-àfrica va demostrar que aquest cost es pot modificar. La impunitat és també una estructura d’incentius.

L’esport tampoc no és neutral. Durant dècades s’ha repetit que “no s’ha de barrejar esport i política”. La història diu una altra cosa. Els Jocs Olímpics de Berlín de 1936 van ser un formidable aparador internacional del nazisme. Barcelona havia de respondre aquell mateix any amb l’Olimpíada Popular, un esdeveniment antifeixista que el cop d’estat franquista va impedir de celebrar. Com en el seu dia Sud-àfrica, Rússia ha estat exclosa de l’esport internacional des de la invasió d’Ucraïna. I Israel continua participant en l’Eurolliga. Aquesta diferència no és neutral.

L’esport distribueix prestigi. Projecta identitats. Construeix comunitats emocionals. Converteix banderes, equips i països en elements familiars de la vida quotidiana. Mesos després de les protestes davant el Palau Blaugrana, hi va haver una altra imatge que va recórrer el món. Lamine Yamal va onejar una bandera palestina durant la celebració de la lliga. A Gaza es van pintar murals en el seu honor. Al seu costat, existeix una altra imatge: la del president Joan Laporta somrient darrere una bandera israeliana. Algú s’imagina el president del Barça posant de la mateixa manera darrere una bandera russa? La fotografia de Lamine Yamal i la de Laporta projecten sensibilitats molt diferents: la de qui es col·loca al costat de l’ocupant i el genocida, i la de qui es col·loca al costat de l’ocupat i la víctima. I obliguen a preguntar-se: quina representa millor allò que milions de persones entenen quan diuen que el Barça és “més que un club”?

El resultat de la votació de dissabte va ser significatiu: 158 compromissaris van votar en contra de l’operació. Més d’un de cada tres. Potser la primera victòria de la pressió social sigui, precisament, aconseguir que allò que una part del club i del seu entorn mediàtic preferirien tractar com un simple contracte comercial comenci a ser discutit com una decisió sobre els valors, el prestigi i la normalitat que el Barça està disposat a comprar i a vendre.

I sabem que aquesta pressió pot funcionar. Ho vam veure a La Vuelta a Espanya del 2025. Les protestes contra la participació de l’Israel-Premier Tech van créixer etapa rere etapa fins al punt d’alterar recorreguts i obligar l’equip a retirar la paraula “Israel” dels seus mallots. Unes setmanes després, el mateix equip va anunciar que abandonaria la seva identitat israeliana i canviaria de nom. Ho vam tornar a veure amb Eurovisió. La mobilització ciutadana va acabar arribant a les televisions públiques: Espanya, Irlanda, els Països Baixos, Eslovènia i Islàndia no van participar a Eurovisió 2026 per la presència d’Israel. El festival va acabar celebrant-se amb només trenta-cinc països, la xifra més baixa des de l’ampliació del certamen.

Per això és un error pensar que protestar no serveix perquè una primera votació es perdi. La pressió social funciona per acumulació. I, a poc a poc, allò que semblava intocable deixa de ser-ho. A Sud-àfrica no hi va haver una única gran victòria que posés fi a l’apartheid. Hi va haver milers de decisions –una universitat que desinvertia, un artista que no hi actuava, una selecció que no hi jugava, una empresa que marxava– fins que el cost econòmic, cultural, esportiu i reputacional de sostenir aquell sistema va començar a ser massa alt. La votació s’ha perdut, sí, però la batalla perquè aquesta normalitat del Barça amb l’apartheid, el genocidi i l’ocupació d’Israel deixi de ser normal acaba de començar.

Jaume Asens és diputat pels Comuns al Parlament Europeu i autor del llibre Gaza, després d’Auschwitz (Editorial Manifest)