Closcadelletra (DXXIV): Aquests silencis que hi ha darrere els vidres

Curtcircuit els esdeveniments que poden encendre fogueres al meu esperit.

Un eternel retour em fa sentir que aquests pocs éssers humans que esbateguen per la carretera llunyana neden dins una clara solitud.

El clima d’incertesa que nimba les meves històries em permet contar com he vist sofrir de llepolia els peixos vermells de la font del jardí quan els donava el pinso.

La vibració que es desprèn de l’escena basta.

Per a situar més o menys l’acció en el temps, qualsevol data seria inútil i trencaria l’evocació.

Escolt “The feeling of jazz” d’Ellington i Coltrane que surt de la finestra d’una veïna i tot s’umpl de gràcia i de serenitat.

Copii dels mestres el gran art del detall, no hi ha res que digui millor com es veu el temps aturat que el record d’aquest bar de barriada on una parella d’homes devora un variat amb dues forquetes esmolades.

L’acció avança per pinzellades petites que saben recollir els colors del crepuscle tardoral, que arriba amb passes de gall.

El fervor d’allò viu, per un cantó, i la ferotgia que donen les coses perdudes, per un altre, són els dos motors que m’empenyen en aquesta travessia dins l’espai i el temps de la lletra.

M’alentesc i m’atur per mirar de prim compte l’interior de les persones des de la taula d’un bistrot molt tirat del carrer d’en Brossa on serveixen uns entrepans de trempó extraordinaris.

No pint els individus. Pint el passatge.

¿No sabies que les obres clàssiques viuen en un procés de continuada metamorfosi: són traduïdes, interpretades, resumides, reescrites… Viuen en les memòries individuals i en la memòria cultural i coneixen infinites variacions: represes, refetes, adaptades, reapropiades, versionades…?

Quin gust!

Copii el començament d’un conte: fa un venteguer. Abans ha baixat fins al caló d’arena, tancat entre dos farallons penya-segats, tot ple d’algues de tempesta i ell ha agafat dues boles de posidònia marronoses i peludes que té davant, il·luminades per una bombeta halògena. Són dues flors bordes de la sabonera. Ho ha dit fort i sap que alguna cosa ha irradiat cap a la cambra on la dona s’ha estirat damunt el llit i escolta el silenci de la mar. Emulsió de l’espai. Convulsió del temps. Força dels colors. Netedat dels sons. Tacte de seda. La possibilitat del refús és també la condició del do. Ell sent que sap l’alè de tota una vida. Alguna cosa fa que no es pugui acostar a la cambra de la dona que jeu damunt el llit. La pèrdua del plaer imaginat es confon amb el moviment d’un riu que desapareix en cascada. Jo continuu la meva ruta i la seva. Anam un cap a l’altre per vies estranyes. S’esmicola una tassa, així, en sec. Era una tassa magnífica, però ja no tornaria a ser com abans. Era impossible tirar el temps enrere, com també ho era aturar les onades que provocaven les emocions. Voldria que m’amoixàs amb una tendresa infinita, una vegada i una altra, com si acaronàs una criatura. La literatura no és feta d’idees, sinó de mots. Quan els mots dansen amb ritme, les idees, seduïdes per l’harmonia d’aquesta coreografia, s’hi associen.

L’interior del petit i el quotidià, la immediatesa del familiar i el domèstic, les llavors d’un espai secret de signes de l’escriptura que són la correntia humil de la vida, la suspensió de la mort, aquesta filigrana de formes que hi ha davall la fulla seca i banyada pel record d’una pluja immemorial.

Sé que tot segueix la seva ruïna inabastable, però puc trobar coses veres que perduren en la modèstia de la seva constitució, en la reverberació dels seus ecos.

Encara no he après a viure, ho sabies?

Podeu escoltar el text recitat per Biel Mesquida mateix: